L'EVANGELI

Per al dia de Nadal la meva recomanació literària és "L’evangeli segons Jesucrist", de l’admiradíssim José Saramago (foto). Deixant de banda la polèmica de si per Nadal celebrem el naixement de Jesús de Natzaret o el solstici d’hivern (per què no les dues coses?!), i més enllà de l’oportunisme de la present recomanació literària (per això de la data) el llibre us asseguro que val la pena (de fet, tot el que he llegit del Saramago, que és bastant, val molt la pena).

El que coneixem generalment de la vida de Jesús en ha estat transmès, principalment, pels quatre evangelis del Nou Testament continguts a la Bíblia. És sabut però que aquests quatre textos han estat modificats i cribats per l’Església al llarg dels segles. Entre ells, els quatre evangelis, presenten petites discrepàncies, i es nota que han estat “retallats” en alguns punts. Tot i això conserven la seva força i s’hi poden intuir moltes més coses del que diuen en una primera lectura, especialment si es treballa a partir de traduccions acurades i contrastades (per exemple em sembla apassionant el debat teològic sobre si Jesús s’ha de considerar, segons les escriptures, el “Fill de Déu” o el “fill de l’home”, atès que totes dues traduccions són possibles).

En el seu llibre Saramago (molt influenciat pel Concili Vaticà Segon) ens dóna la seva pròpia versió de la vida de Jesús de Nazaret, on, si bé no descarta per complert la intervenció divina, també permet una interpretació menys “sobrenatural” del personatge (cadascú que ho interpreti com vulgui).

I és que Jesús, encara que ens cenyim només a la seva vessant històrica, és una figura que ha marcat la història de la humanitat. Personalment, com a persona no creient que sóc, admeto que és un dels personatges que més admiro, el considero un revolucionari molt avançat per al seu temps, un filòsof que va humanitzar unes creences religioses arcaiques i discriminatòries, llançant, per sobre de tot, un missatge igualitari, integrador i humanista (una altra cosa són les interpretacions posteriors dels sectors majoritaris de l’Església, i la utilització sovint tergiversada de la seva figura).

Un altre punt a favor d’aquest llibre és que me l’han recomanat persones de fiar, com Mossèn Josep Casas de La Gornal, un home íntegre i humil, digne difusor d’aquest missatge igualitari, integrador i humanista que us comentava.

En tot cas, bona lectura, i bones festes a tots i totes!

A PEU DE CARRER

La setmana passada els amics, companys i companyes de l’assemblea local d’Iniciativa per Catalunya Verds em van escollir, després d’un procés obert a la participació de tota la militància, per ser el candidat de la coalició a l’alcaldia de Vilafranca. No amago que em fa moltíssima il·lusió que hagin confiat en mi per ser la cara més visible del projecte col·lectiu d’ICV-EUiA.

En el món globalitzat actual, on en molts àmbits, per desgràcia, el principal valor imperant és l’afany de lucre desmesurat i a qualsevol preu, penso que és fonamental el treball i el compromís personal per, entre tots i totes, donar el tomb a aquesta situació. I aquest treball, aquest compromís, aquesta lluita per una societat d’homes i dones lliures i iguals en un planeta habitable, penso que l’hem d’assumir des de la proximitat, des del barri, des de població on vivim cadascú de nosaltres.

Els ajuntaments són les administracions més properes a la ciutadania, i és des d’aquí on volem incidir amb força la gent d’iniciativa verds – esquerra unida de Vilafranca. D’aquí la nostra candidatura a les properes eleccions municipals. Una candidatura en positiu, per sumar, per treballar, per anar més enllà, perquè nosaltres no creiem que hi hagi desinterès per la política, per la cosa pública, per la cosa de tots, per part de la ciutadania. Simplement pensem que els grups polítics ens hem d’obrir i trobar noves formes d’interelacionar amb el conjunt dels veïns i veïnes. Des de la gent d’Iniciativa Verds – Esquerra Unida no volem “vendre” uns colors o una persona concreta, sinó compartir les nostres idees i propostes, contraposar-les amb tothom que ho vulgui i desenvolupar-les de forma que puguin ser aplicades com a polítiques reals des del nostre Ajuntament. Per aquest motiu el nostre serà un programa electoral participatiu, amb diversos canals perquè tothom hi pugui dir la seva.

La nostra vila, la nostra ciutat té grans projectes en marxa: el desenvolupament dels nous barris, el cobriment de la via del tren, l’aposta per una ciutat de serveis de referència comarcal i regional...

Aquests projectes estan encaminats i ja funcionen. Nosaltres pensem que ara cal posar l’accent, sobretot, en la quotidianitat, en el dia a dia dels vilafranquins i les vilafranquines: Volem estar a peu de carrer. A prop, per posar un exemple, d’aquelles persones, majoritàriament encara dones, que conformen la xarxa de solidaritat familiar que atenen el dia a dia de les persones més necessitades, de les persones amb situacions de dependència, dels avis i avies, dels infants.

Volem, per exemple, una mobilitat no centrada exclusivament en el vehicle privat, sinó també, i principalment, en els vianants, els ciclistes i en el transport públic com l’autobús; volem, per exemple, una política d’habitatge que desenvolupi des de l’àmbit municipal les previsions contingudes a la nova Llei pel dret a l’habitatge, afrontant amb determinació el problema i oferint múltiples alternatives; apostem, per exemple, per una política urbanística orientada a evitar els guetos, per una acció municipal que afavoreixi el coneixement mutu, tant a nivell cultural com directament personal, entre els nous vilafranquins i vilafranquines i els i les de tota la vida; incidim, per exemple, en la necessitat d’una cultura de participació i codecisió, d’un espai per al desenvolupament autònom de les entitats, amb el suport municipal necessari, però regides per la seva pròpia empenta...

En fi, seria massa llarg enumerar aquí totes les nostres propostes. Com us deia, ben aviat presentarem el programa participatiu, on podreu analitzar-les, criticar-les, qüestionar-les, completar-les... Un procés que, de ben segur, serà enriquidor perquè estem convençuts que Vilafranca té iniciativa!

ANACRONISMES.

1. Avui el ciutadà Felip de Borbó i Grècia està fent una visita a Vilafranca convidat per una organització empresarial del sector del vi. M’agradaria fer-li arribar les següents paraules:

Sr. Borbó,

Com a persona, com a ciutadà, sigui benvingut a Vilafranca. Espero que gaudeixi d’un bon sopar i d’una vetllada agradable. De veritat.

Ara bé, com a representant d’una institució antidemocràtica per definició, com és la monarquia, no li puc dir el mateix. Som molts els vilafranquins i les vilafranquines que estem en desacord amb la institució que representa. Només voldria que ho tingués present. Pel que fa al meu punt de vista personal, si vol conèixer els motius de desacord, l’invito a llegir l’escrit que vaig fer en aquest mateix bloc el passat 7 de desembre. En cas que comparteixi aquests arguments, té la oportunitat d’abdicar d’ara i per sempre. En cas contrari, tinc confiança que el nostre poble algun dia, més aviat que no pas tard, introduirà en el marc legal aquests canvis tant necessaris per la via democràtica.

Salutacions.

2. Sense deixar de parlar de coses anacròniques que, per desgràcia, encara estan presents en la nostra societat, la recomanació literària d’avui és “La lletra escarlata”, d’en Nathaniel Hawthorne.

Es tracta d’una novel·la que vaig descobrir de carambola. Soc un gran aficionat a la literatura del segle dinou, en especial de la literatura romàntica (no estic parlant de premsa del cor eh!). Hi ha una col·lecció de llibres de butxaca de tapes blaves de l’editorial Valdemar que m’agrada força. Normalment són llibres amb històries romàntiques de por i suspens. “La lletra escarlata” és literatura romàntica, però no recrea l’horror recorrent als tòpics crims o fenòmens sobrenaturals, sinó que es limita a fer-ho exposant la irracionalitat humana. Suposo que per això els de Valdemar l’han inclòs en la col·lecció de tapes blaves del Club Diógenes. El fet és que em va caure a les mans i em va agradar molt.

Ambientada a la Nova Anglaterra del segle disset, recrea l’atmosfera asfixiant del puritanisme més ranci imperant pel moment en aquelles terres. Una novel·la que descriu magistralment l’opressió psicològica en aquelles societats que es fonamenten en interpretacions descontextualitzdes i sectàries d’algunes corrents religioses. Exposa com la pressió d’una societat amb un peculiar concepte de moralisme pot arribar condicionar i destruir la vida de les persones lliures d’esperit.

Unes actituds que, per desgràcia, estant tornant a ser habituals per aquelles terres. Contra aquestes actitud, “La lletra escarlata” és una bona vacuna!

S'HA MORT.

S’ha mort. El traïdor s’ha mort. L’assassí s’ha mort. L’11 de setembre de 1973 jo encara no havia nascut, però en conèixer la noticia de la defunció d’Agusto Pinochet m’han assaltat molts records de l’octubre de 1998, a la Facultat de Dret.

El curs 98-99 va ser el període de la meva vida en que vaig participar de més manifestacions, ja que, en representació de l’Associació d’Estudiants Progressistes assistia regularment a tot tipus de convocatòries. Sens dubte, la que recordo amb més alegria va ser aquella manifestació gairebé improvisada que van organitzar els exiliats xilens pels carrers de Barcelona quan va córrer la noticia que el dictador Augusto Pinochet havia estat detingut a Londres.

Va ser una manifestació diferent, una manifestació d’alegria perquè es començava a fer justícia després de tants anys, una manifestació amb un càntic que sempre recordaré: “¡Es carnaval!, ¡Es carnaval! ¡Anda preso el general!” I es que semblava increïble, però era cert. La impunitat tradicional dels genocides havia sofert la primera esquerda.

Recordaré també sempre la felicitat enorme a les cares d’aquelles persones que tant havien patit, aquella felicitat expressada en una terra per a ells estranya on havien anat a raure fugint de l’horror i la barbàrie. Aquest record em permet comprendre una cosa que, a primera vista podria semblar incomprensible: Com pot ser que tanta gent s’alegri de la mort d’un ancià de cabells blancs?

Potser els que no conegueu a fons la història de Xile us feu aquesta mateixa pregunta. Per què qui era i que va fer Augusto Pinochet? Doncs, en poques paraules, Pinochet va ser un militar traïdor al seu país, perquè es va posar sota les ordres d’un govern estranger, el dels Estats Units d’Amèrica del Nord, amb la missió d’enderrocar el govern democràtic del seu país, que dirigia el metge socialista Salvador Allende (el segell per al doctor Allende, no pas per a l’assassí). Traint l’home que l’havia nomenat al capdavant de les forces armades, i a tot el país, Pinochet va liderar un sagnant cop d’estat, ordenant el bombardeig del Palau presidencial de La Moneda on Salvador Allende va resistir fins que va poder, deixant per a la història el seu últim discurs emès per radio ja sota el so de les bombes.

Pinochet va ser un assassí que va ordenar la detenció de milers de simpatitzants del govern democràtic, concentrant-los a l’estadi de Santiago de Xile abans de procedir a l’extermini del molts d’ells i a la “desaparició” dels seus cossos. Allà, per exemple, al cantautor Victor Jara li van destrossar els canells a cops de culata per tal que no pogués tocar la guitarra mai més.

Pinochet va perseguir-los a tots, de forma implacable. Els i les que va agafar van ser sotmesos a tortures brutals, en molts casos abans de morir o “desaparèixer”. Fins i tot els que van aconseguir fugir del país van ser perseguits i, en molts casos, torturats i assassinats, ja que, en aquella època els règims com el seu van proliferar arreu de l’Amèrica del Sud, seguint les odres i les instruccions de com torturar que venien de l’Amèrica del Nord.

Aquest tipus de règim de terror feixista el retrata molt bé Mario Benedetti al relat “La vecina orilla”. Un text que NO us recomano, perquè no us deixarà dormir, i perquè no vull amargar-li el Nadal a ningú, però que podeu llegir si us sembla que en faig un gra massa.

Com a últim detall, cal saber que la fortuna personal de Pinochet es va veure notablement incrementada durant el període en que va manar. L’home doncs es va cobrar, a costa dels xilens, tots els serveis prestats.

Tornant al 1998, també recordo que les diferents Facultats de Dret del nostre país van tardar a reaccionar davant la noticia de la detenció de Pinochet. En un primer moment, a les classes de dret penal gairebé no es va comentar aquest fet històric per a la ciència jurídica. Era una novetat total. Encara hi ha molts entrebancs, per establir una justícia penal internacional, però des d’aquell dia els personatges com Pinochet que hi ha pel món ja no dormen tant tranquils, i sembla que, mica en mica, cada vegada hi dormiran menys. Des d’aquests fets que van canviar la concepció del dret penal, diversos estats han ratificat el tractat del tribunal penal internacional i/o han incorporat a les seves lleis les mesures que permeten perseguir aquest tipus de crims que fins ara quedaven sempre impunes.

Pinochet era ja ancià. Jo no m’alegro de la seva mort. Hagués preferit escoltar les seves explicacions davant dels tribunals.

Ara bé, Pinochet no va actuar sol. Massa gent li va fer el joc a Xile... i a la resta del món. L’expresident nord-americà Nixon, un dels seus principals avaladors, ja és mort. Però no així molts dels seus assessors, com Henry Kissinger, el cervell de l’operació, segons sembla.

Confio en que algun dia ells també hagin de respondre davant dels tribunals. Ells i els seus deixebles que segueixen al front de l’administració nord-americana.

Tot i que ja no pot viatjar a molts països perquè seria detingut, encara sembla que en Kissinger ho té tot controlat. No es confiï Henry. A cops, sense que ningú sàpiga com ni per què, succeeixen coses que semblaven impossibles, s’esdevenen canvis imprevistos, i la justícia s’obre camí enmig de la foscor. No passa gaire sovint, però a vegades passa. Com aquell dia d’octubre de 1998 que mai oblidaré...

DRETS HUMANS, PREMSA I POBRESA

1. Porto uns dies redactant a remolc de les efemèrides, i avui no serà una excepció. Disculpeu-me doncs si em faig pesat en qüestions jurídiques, però entengueu que, per a un professional del dret, un dia com el d’avui és un dia important: El dia internacional dels Drets Humans.

En algun lloc vaig llegir fa temps que, si les persones progressistes del món es trobessin per tal d’escriure un “programa electoral mundial comú” aviat acabarien la feina perquè aquesta ja està feta per la organització de les Nacions Unides des de 1948: La Declaració Universal dels Drets Humans.

La ONU no passa per un moment gaire bo: La seva Carta Fundacional ha estat i està sent vulnerada de dalt a baix sota l’impuls dels més poderosos del món que han “trobat” en George W. Bush el titella perfecte per portar a la pràctica els seus plans, i en la resta de mandataris occidentals el decorat més adient per representar aquesta obra macabra. Aquells principis de resolució pacífica de controvèrsies, de respectar la sobirania dels pobles, de no exercir ni amenaçar amb l’ús de la força, etcètera, estant sent vulnerats de forma constant i descarada.

De la mateixa forma la Declaració Universal dels Drets Humans està ben lluny de ser una realitat pràctica a la majoria del món. Ara bé, el fet que aquestes dues normes jurídiques estiguin sent ignorades i vulnerades no les converteix en irrealitzables. Que, en el present, no s’apliquin NO VOL DIR que siguin intrínsecament inaplicables. Al contrari, sinó s’estan complint es perquè hi ha un seguit de poders que fan tot el possible perquè això succeeixi exactament de la manera en que està succeint. Quedi dit.

Sovint, quan es parla de Drets Humans, la qüestió es simplifica als drets civils i polítics i s’oblida tot el demés. En aquest sentit val la pena prestar atenció a la sentència de l’alta comissionada de les Nacions Unides per als Drets Humans, Louise Arbour, quan afirma amb rotunditat que:

“Hoy en día la pobreza prevalece como el mayor problema de derechos humanos del mundo.” [1]

Està bé que algú ho digui així de clar. Lamentablement, als mitjans de comunicació més massius no es sol sentir cap veu que parli de Drets Humans en termes de pobresa. I això em porta un altre tema: L’amic Dani Garcia, fa un interessant comentari de mitjans de comunicació, tant massius com alternatius, al seu bloc. Amb subtils tocs d’humor crític, analitza a fons la línia editorial dels mitjans massius, i proposa diverses formes alternatives d’accedir a la informació. No us perdeu la seva llista!

2. Seguint a remolc, i sense canviar del tot de tema, celebro que avui atorguin el Premi Nobel de la Pau a en Muhammad Yunus (foto). Aquest senyor va fundar un banc “diferent”: l’entitat atorga micro-crèdits a les persones més pobres de Bangla Desh, especialment les dones. Com que no tenien res per avalar els crèdits, Yunus va confiar en la paraula d’aquestes persones. El banc funciona, i gairebé totes les usuàries retornen els crèdits obtinguts. Des d’aquí la meva felicitació.

Desitjo (tot i que molt em temo que no serà així) que ben aviat altres persones amb iniciatives similars, i d’orígens més humils, com per exemple Nora Castañeda, rebin també el reconeixement que es mereixen... O potser això ja seria demanar massa?

MÉS QUE UN PONT.

Ahir es complien els 28 anys de la Constitució Espanyola, norma de la que, sovint, se’n parla molt sense massa coneixement (lectura recomanada).

Se li ha de reconèixer que, amb limitacions i articles força criticables, va suposar la recuperació de la democràcia formal i, en general, dels principals drets civils i polítics a l’estat espanyol. Per motius evidents d’edat, no vaig poder participar en el referèndum en que va ser aprovada, i tot i que tinc els meus dubtes, i que no és la que més m’agradaria, en aquelles circumstàncies, suposo que hi hagués votat a favor.

Evidentment m’agradaria que entre tots i totes n’eliminéssim l’absurd Títol II. De la Corona. i totes les referències creuades a la institució monàrquica antidemocràtica. Aquest tipus de privilegis per a uns pocs confronten totalment amb la resta del text i són fruit d’una situació històrica concreta. Ara, tres dècades després, potser podríem democratitzar també aquest apartat (parlo d’una Tercer República, no pas de si volem com a hereu un nen o una nena, quedi clar).

I es que la democràcia no és un tot o res, sinó que, en ocasions, va per fases. Pot no existir o ser més o menys avançada. La Constitució de 1978 va ser un avanç democratitzador important respecte a la dictadura franquista, però no ha de ser un punt i final.

Tampoc m’agrada gens la “solució” forçada continguda a l’article 2. “La Constitució es fonamenta en la indisoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.”

Personalment em considero ciutadà del món, internacionalista. Més que en les nacions, crec en la sobirania dels pobles, de les persones. Estic a favor de col·laborar entre tots els pobles de la Terra, començant pel que tenim més a prop cultural i geogràficament. D’entrada doncs, a favor d’un estat federal espanyol, d’entrada a favor de la Unió Europea.

Dic d’entrada perquè buscar el bé comú i estar a favor de la cooperació i la solidaritat no està renyit amb que es respectin la cultura, la llengua i la realitat social pròpia del nostre país. Per exemple, sota els menyspreus, els insults i les agressions de l’Aznarisme, veient que era impossible qualsevol col·laboració, reconec que vaig considerar seriosament l’opció independentista. La col·laboració en un mateix estat ha de servir per a la millora i el benestar de tots. Si una part només rep menyspreus i insults, aquesta col·laboració no té sentit. Ara bé, amb sensatesa, crec que la col·laboració ha de ser possible, enriquidora i positiva.

Per a Europa, valgui el mateix. Podem fer moltes coses junts però necessitem institucions veritablement democràtiques. L’actual sistema de govern pseudo-democràtic, sense divisió de poders ni control parlamentari, ha de ser superat.

Per quan un Parlament Europeu Constituent que oblidi els tractats fets "d’amagat i per dalt” i posi les bases d’una democratització a fons de la Unió?

Tornant a l’article 2 de la Constitució espanyola, tot i el seu pompós redactat, no hem d’oblidar que a hora d’ara, tres dècades desprès, es tracta d’una declaració del poder constituït, per molt que diguin els apartats de la Constitució referents a les modificacions constitucionals.

Les declaracions del Parlament de Catalunya a favor del dret a l’autodeterminació, i el reconeixement del fet nacional català al preàmbul de l’Estatut, posat en relació amb la Resolució 2625 (XXV) de les Nacions Unides, permetrien, si fos el cas, que el poble de Catalunya, configurat democràticament com a poder constituent decidís canviar el seu marc de referència estatal. Com a mínim aquesta és la meva modesta opinió.

La Constitució de 1978 però també té parts importants incomplertes, que hauríem de desenvolupar. Moltes de les decisions provinents de la Unió Europea (com a exemple paradigmàtic la Directiva Bolkestein), dictades pels lobbies econòmics i impulsades per la Organització Mundial del Comerç, el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, a part que intrínsecament tenen un contingut regressiu i antidemocràtic, fan inaplicables molts articles, el 128, per exemple (iniciativa pública en l’activitat econòmica, possibilitat de reservar al sector públic recursos o serveis essencials). D’altra banda, el “sistema tributari just, inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat” (article 31) també està lluny de ser garantit.

Els Principis rectors de la política social i econòmica (articles 39 i següents), en massa casos, no estan sent desenvolupats (distribució equitativa de la renta, plena ocupació, dret a la vivenda, suficiència econòmica durant la tercera edat).

S’acostuma a dir que aquests principis no són vinculants. Això no és cert. Si bé no són directament invocables davant dels tribunals, perquè requereixen d’un desplegament posterior, si que són vinculants per als poders públics que estan constitucionalment obligats a avançar en aquesta direcció.

Recordem al respecte l’article 9.2 (aquest si que m’agrada!) :

“Correspon als poders públics promoure les condicions perquè la llibertat i igualtat de l’individu i dels grups en que s’integra siguin reals i efectives; remoure els obstacles que impedeixin la seva plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans a la vida política, econòmica, cultura i social.” (Els destacats són meus).

Aquí el nou Estatut, ha fet alguns passos importants obrint la porta a que es desencalli la situació. Creuarà aquesta porta el Parlament de Catalunya? Esperem-ho!

LES VENEÇOLANES ES TORNARAN A “EQUIVOCAR”...

L’escrit d’avui potser sorprendrà. Parlaré d’un tema sobre el que la majoria de la ciutadania de Catalunya se n’ha format, segons el que jo he viscut, una opinió esbiaixada a causa d’una política de desinformació sense precedents per part de la majoria de mitjans.

Segons totes les enquestes serioses sembla que les veneçolanes i els veneçolans és tornaran a “equivocar” i escolliran novament el progressista Hugo Chávez (foto) com a president del país el proper diumenge 3 de desembre.

Com en anteriors ocasions, els mitjans de comunicació massiva d’arreu del món, també de Catalunya, tornaran a intentar fer-nos veure que els veneçolans s’hauran “equivocat” votant a un candidat “populista”.

Populista perquè ha inclòs a milions de persones pobres al cens electoral del que abans estaven excloses (als grans mitjans, els és igual que aquesta sigui l’essència de la democràcia: en aquest cas, que tothom pugui votar, ells ho consideren populista).

Perquè ha impulsat un programa social que, d’acord amb els standards internacionals, ha eradicat l’analfabetisme del país.

Populista perquè, amb el projecte Barrio Adentro, ha portat l’assistència mèdica gratuïta fins a l’últim racó del país, fins a l’últim cerro, fins a la última chavola.

Perquè és mestís, i perquè va fer participar a la població en l’elaboració d’una de les constitucions amb més garanties de protecció dels drets humans i amb més mecanismes de participació democràtica i control ciutadà d’arreu del món: la Constitució de 1999 (lectura recomanda!).

Perquè ha fomentat la participació ciutadana, la creació de 80.000 cooperatives, el subministrament d’aliments de primera necessitat als més pobres, i tantes coses més. I a sobre ho ha fet sense que les xifres macroeconòmiques del país se’n ressentíssin.

Perquè riu i canta (greu delicte!) i transmet alegria en comptes d’incitar a l’assassinat polític com fan alguns dels seus opositors.

Perquè, quan el van intentar enderrocar per la força l’abril de 2002, es van mobilitzar en suport seu els veneçolans més pobres (i especialment les dones veneçolanes pobres) que van encerclar a milers les instal·lacions militars forçant als soldats rasos a desobeir als seus generals que volien imposar com a president al cap de la patronal.

Perquè va desplegar els enginyers militars pels barris més pobres per construir xarxes de clavegueram (en comptes d’ordenar-los disparar contra la població indefensa, com havia passat anys abans, sota el govern de Carlos Andrés Pérez, durant el Caracazo de 1989).

Perquè, per primera vegada, l’estat veneçolà està invertit els ingressos provinents del petroli en redistribuir la riquesa i facilitar sostre, aliment, educació i salut a la “chusma desdentada y analfabeta” (en paraules d’alguns dels seus opositors), mitjançant les missions bolivarianes.

Jo vaig tenir la sort de visitar Veneçula el 2004 i vaig constatar-ho de primera mà: Sí, el govern veneçolà està adoptant totes aquestes mesures populistes (la meva experiència d'aquelles setmanes inoblidables, la podeu llegir aquí [PDF]). Si penseu que la meva visió és massa apassionada, podeu consultar el bloc d’en Jaume Escofet, un altre vilafranquí que pot donar fe que a Veneçuela s’estan aplicant totes aquestes mesures populistes a través de nombrosos programes socials (bloc recomanat, amb anàlisis profunds dels encerts i els errors, que també n’hi ha, de la revolució democràtica veneçolana. Escrit en forma de diari).

Tant de bo les veneçolanes i els veneçolans es tornin a “equivocar” el proper diumenge. Tant de bo aquest fet faci reflexionar als propietaris dels grans mitjans de comunicació.

El govern d’en Chávez, com tots, ha comés alguns errors, però el que ningú que disposi d’informació contrastada pot negar, és que el seu és un govern legítim i democràtic que ha millorat de forma destacada la qualitat de vida de la ciutadania i que ha iniciat un projecte d’inclusió social de les classes més desafavorides sense precedents a Veneçuela. Salut!

NOU GOVERN

Avui ha pres possessió el nou president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, que ha fet públic el nomenament dels nous consellers i conselleres. El govern queda integrat de la següent manera:

President de la Generalitat: José Montilla (PSC)
Vicepresident: Josep-Lluís Carod-Rovira (ERC)
Conseller d'Interior i Relacions Institucionals: Joan Saura (ICV-EUiA)
Consellera de Salut: Marina Geli (PSC)
Conseller d'Educació: Ernest Maragall (PSC)
Conseller de Medi Ambient i Habitatge: Francesc Baltasar (ICV-EUiA)
Consellera de Treball: Maria del Mar Serna (PSC)
Conseller d'Acció Social i Ciutadania: Carme Capdevila (ERC)
Conseller de Governació: Joan Puigcercós (ERC).
Conseller de Política Territorial i Obres Públiques: Joaquim Nadal (PSC)
Conseller d'Agricultura, Alimentació i Acció Rural: Joaquim Llena (PSC)
Consellera de Justícia: Montserrat Tura (PSC)
Conseller d'Innovació, Universitats i Empresa: Josep Huguet (ERC)
Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació: Joan Manel Tresserras (ERC)
Conseller d'Economia i Finances: Antoni Castells (PSC)

Sé que és un detall formal, però m’agrada el canvi de nom del Departament de “Benestar i Família” pel de “Acció Social i Ciutadania”. Crec que pot indicar alguna cosa: Igual que “educació” no vol dir exactament el mateix que “ensenyament” o que “salut” no és el mateix que “sanitat”, penso que “acció social” comporta un reconeixement que cal una major actuació en aquest àmbit, ja que, si no hi ha acció decidida dels poder públics s’incrementa la desigualtat i disminueix el benestar. Al seu torn, considero que “ciutadania” engloba més àmbits que no pas “família”. En tot cas, confio en que els avenços vagin més enllà d’un canvi de nom.

Sort doncs per al nou govern, i a desenvolupar les polítiques socials que es van anunciar durant la campanya electoral i el debat d’investidura!

DIARI 1918

Divendres en José Montilla, durant el debat d’investidura, va posar al ciutadà Albert Rivera al seu lloc, amb cortesia i quatre veritats ben dites (que una cosa no treu l’altre) en relació amb l’artificiós “conflicte lingüístic” que el segon sembla que té intenció de provocar. Un bon primer tanto per al president. No fa gols espectaculars com el del Ronaldinho però sembla que pot ser eficaç. Esperem-ho.

Però al que anàvem, que avui vull parlar de la llengua des d’una altre vessant, i per això faré una cosa poc corrent: recomanar vivament un llibre que, des de fa anys, estic llegint, i que encara no he acabat. Segurament seria millor esperar a acabar-lo per fer-ne una bona valoració però, a causa de la seva complexa (com a mínim per a mi) lectura, pot passar bastant de temps abans que aquest fet es produeixi, i vull compartir-lo ja amb vosaltres perquè considero que és una obra cabdal de la literatura catalana. L’autor va tardar una cinquantena d’anys per escriure’l, així que tampoc passa res si ens estem uns quants anys per llegir-lo...

Es tracta del “Diari 1918” d’en J.V. Foix, un seguit de proses poètiques (un subgènere no massa conegut però amb certa tradició a Catalunya) de contingut altament surrealista.

No és una lectura fàcil, tot al contrari. Foix utilitza un nivell culte molt elevat, amb un riquíssim vocabulari i amb conjugacions verbals arcaiques. Jo (ho reconec sense embuts) necessito del diccionari per a la seva lectura i he de buscar el significat de moltes paraules a cada pàgina.

Però quina força en els seus escrits! Quina energia que desprèn! Quin domini immens de la llengua en totes les seves vessants!

Cal buscar una estona de calma per llegir el diari, i no desanimar-se si només es pot avançar un parell de planes (a cops, dues planes de qualitat aporten més que no pas un volum comercial i populista del tipus “Estado de miedo” del Michael Crichton).

Bona lectura!

ARTICLE 41

Demà 25 de novembre és el dia internacional contra la violència vers les dones. És un tòpic l'afirmació que, quan alguna causa necessita d'un "dia internacional" és que, en aquell àmbit, realment les coses estan fotudes. Desgraciadament, és el cas.

Hi ha qui diu que aquest tipus de convocatòries no serveixen de gran cosa, que només serveixen per fer una acció aquell dia i quedar-nos amb la consciència tranquil·la mentre el problema subsisteix. Jo prefereixo mirar-m'ho des d'una vessant més positiva: Evidentment que un "dia internacional" de la causa que sigui, per si sol, no canviarà res. Ara bé, potser podem aprofitar aquest tipus de convocatòries per reflexionar sobre el tema, analitzar que es pot fer per millorar la situació i acte seguit (i això seria la part més important) anar per feina i portar-ho a la realitat.

En aquest sentit, m'ha semblat molt interessant el manifest de les companyes de Dones amb Iniciativa que adjunto.

Una part dels ciutadans i les ciutadanes tenen la percepció que, durant la passada legislatura, s'han invertit masses esforços en l'elaboració del nou estatut. Ara bé, si aconseguim desenvolupar l'article 41 del nou estatut en la línia del citat manifest, i així és fa també amb els drets de ciutadania i les polítiques socials penso que aquesta percepció variarà, i que donarem forces passos en la direcció correcta.

NO DE LLEI

Fa un mes, a proposta d'Iniciativa i Esquerra Unida, el Congrés dels Diputats va aprovar per unanimitat (és a dir, amb el vot de tots els grups) una Proposició No de Llei que havíem promogut des de Vilafranca per tal que s'emprenguessin mesures per facilitar l'accés de les persones amb mobilitat reduïda als trens. A la proposició s'hi deia explícitament que al pressupost pel 2007 s'hi inclouria una partida pressupostària per dur a terme aquestes mesures. El nostre grup va acceptar modificar la proposta inicial per tal que tots els grups hi poguessin donar suport, com finalment va succeir.

Quan es va votar això la tramitació dels pressupostos estava a punt d'iniciar-se. No sé que carai ha canviat en un mes, però al projecte de pressupostos aquesta partida pressupostaria no hi era. Potser el projecte ja estava tancat, i no va donar temps d'incloure-hi aquesta partida. Això ho puc entendre. Per això des d'IU i ICV vam presentar una esmena per incloure aquesta previsió pressupostària durant la tramitació. El que no m'entra al cap és que l'esmena hagi resultat rebutjada. Encara no tinc les dades de quins grups han canviat tant radicalment d'opinió en tant poc temps, però ho trobo lamentable. Si aquest tipus de coses poden passar, realment el nom de les "proposicions no de llei" està molt ben trobat.

Se que no és gaire positiu aquest comentari d'avui, que diguem, però no me'l podia callar. En tot cas, seguirem el tema, fins que ens en sortim, això si que ho tinc clar.

Per no desanimar-se amb aquest tipus de coses, avui us recomano el llibre antològic "El amor, las mujeres y la vida", d'en Mario Benedetti. Poemes amorosos i de compromís (alguns d'ells molt coneguts) la lectura i relectura dels quals, a mi personalment, m'ajuda molt en moments difícils.

Una bona forma d'entrar a la poesia amb un llenguatge actual i intel·ligible, i a més a més, sense que vagi en detriment de la qualitat literària. Recomanat de debó ;-) Salut!

ARA QUÈ TOCA?

En el seu escrit d’avui en Saül Gordillo , destaca com a novetat a la "blogsfera", entre d'altres, aquesta pàgina.

Sense cap mena de dubte, en Saül Gordillo és EL blocaire de referència en el panorama polític català. El seu "Bloc sense fulls", a part d'estar ben escrit i actualitzat amb molta regularitat, compta amb un nombre important de contribucions dels lectors, i a més a més conté un recull actualitzat dels blocs de militants de tots els partits del país, sense distincions. Segur que més d'un o d'una dels i les que llegiu això heu arribat fins aquí gràcies a la tasca d'en Saül, per tant, des d'aquí el meu agraïment.

Aquesta tarda, quan tornava de la feina escoltant la ràdio, he constatat (com ja havia fet al matí en una altra emissora) que, lamentablement, continua l'ofensiva mediàtica per desacreditar els resultats democràtics de les eleccions al Parlament de Catalunya.

Personalment penso que, pocs dies desprès d'unes eleccions, no és el millor moment per obrir un debat sobre quin ha de ser el sistema electoral. I és que no és gens seriós plantejar canviar les normes una vegada has perdut, i menys quan acabem de sortir d'un llarg procés estatutari on, precisament, del que es tractava era de fixar aquest tipus de normes, i on no es va plantejar cap canvi en aquest aspecte. De tot se'n pot parlar, però s'ha de saber perdre. Les normes estaven clares, i són les mateixes que han regit els últims 25 anys.

Ara, per part de bastants grups poderosos de comunicació (amb els seus corresponents accionistes interessats al darrere), s'intenta posar en el centre del debat polític un tema que gairebé no ha sortit durant la campanya electoral.

No hi estic d'acord. Durant la campanya s'ha parlat d'habitatge (seguir com estem o fer una nova llei), de polítiques socials (xecs o drets), d'infraestructures (cotxe privat o transports públics), de treball (liberalització del mercat de treball o intervenció consensuada), etc. Aquests doncs han de ser, en la meva opinió, els temes centrals del debat polític i, sobretot, de l'acció política. En cas contrari, cada vegada seran més els partidaris de l'abstenció.

Crec que la prioritat de tots els grups polítics, en aquest moment, hauria de ser d'una banda, analitzar el perquè de l'increment de l'abstenció, i d'altra banda, començar a formular projectes, propostes i accions per a la nova legislatura sobre la base dels programes que hem explicat durant la campanya.

Però bé, la realitat és la que és, i una coal•lició entre els perdedors i la poderosa tropa dels "opinadors professionals" han aconseguit imposar el debat sobre si necessitem un sistema presidencialista i sobre si la gent vota a les persones o als partits. Com que en matèria de mitjans de comunicació, per desgràcia, no hi ha eleccions, els perdedors dicten l'agenda mediàtica. Per tant, en parlaré, encara que sigui només una vegada, més que res per deixar clar que no estic d'acord amb el que venen dient.

Hi ha polítics de dretes que em són molt coneguts (perquè surten molt a la tele) i alguns d'ells em cauen molt bé i em son simpàtics. Però el Parlament de Catalunya no és "Gran Hermano" o "Operación Triunfo". A l'hora de votar hem de decidir pronunciar-nos per quina Catalunya volem, i això no es dedueix dels somriures o del color dels pantalons, sinó dels programes electorals.

Si hi ha majoria, s'aplica el programa pel que la ciutadania ha optat i, si no hi ha majoria, es busquen els punts comuns dels programes dels diferents partits per formar-ne una, tenint en compte la correlació de forces que les urnes han atorgat a cadascú. El resultat final s'ajustarà més al que desitjàvem els gruix dels votants que no pas si governa una de les opcions en minoria social.

En relació a la proposta de votar candidats, i no partits, hem de tenir en compte que només uns pocs (aquells que tenen més recursos econòmics, crèdits de les entitats bancàries i donacions anònimes) estarien en condicions de fer 135 campanyes electorals per explicar 135 programes (perquè hi hauria programes electorals suposo, o no? O simplement escolliríem els més guapos i guapes i més simpàtics i amb més diners i diaris i teles i ràdios per fer propaganda?).

En fi, disculpeu-me si m'he allargat massa. El proper dia seguiré amb les recomanacions literàries i, si parlo de política, posaré l'accent en el que penso que ha de ser el centre de l’agenda política.

TORNEM-HI AMB LES RODALIES!

Els i les que em coneixeu perdoneu-me, sé que a vegades semblo un disc ratllat, però hi ha coses que no acabo mai d’entendre com poden passar: Semblava que el servei de rodalies de la RENFE no podia caure gaire més avall però, ves per on, estàvem equivocats.

Des de Vilafranca, per a moltes persones, les freqüències de pas són massa escasses per poder ser una alternativa al cotxe en costos de temps (i els caps de setmana ja ni en parlem). La manca d’inversió en el manteniment de les vies fa que, en determinats trams, s’hagi de circular a pas de tortuga per evitar accidents. En fi. Tot això és conegut. Tanmateix ara resulta que les obres de l’AVE, segons denuncien els sindicats, estan mal (o gens) planificades, i dia si dia també el servei de Rodalies en resulta afectat. Arribem tard a la feina, perdem hores de classe, la novia se’ns enfada perquè la deixem plantada... i d’altres tragèdies quotidianes similars.

Sempre he pensat que construir l’AVE era una forma absurda de malgastar molts diners en una infraestructura gens eficient si tenim en compte el que ens està costant a tots i ho posem en relació amb el reduït nombre de viatgers que l’utilitzaran (per no parlar del seu impacte ambiental, que mereixeria un post a part).

Que durant anys s’hagi planificat invertir els diners públics en aquesta pijada (permeteu-me l’expressió) mentre s’ignorava la xarxa de rodalies que utilitzem milers de persones (i que és la forma més sostenible de moure’s en aquest tipus de distàncies) ja és, de per si, un fet força greu. Ara bé, que no s’hagi previst com aquestes luxoses obres afectarien als treballadors, estudiants i d’altres usuaris del dia a dia, això ja no té nom!

Esperem doncs que, tal com preveu el nou Estatut, l’estat traspassi ben aviat aquest servei a la Generalitat i que, aquesta vegada, des de la proximitat del govern d’Entesa, s’inverteixin els diners públics amb una mica més de seny. Potser sóc un il·lús, però jo tinc aquesta esperança. I es que quan el Joan Saura parla de modernitzar Catalunya fa referència a aquest tipus de coses. No són actuacions tant espectaculars com l’AVE però són més eficients i racionals.

En tot cas, pel que pugi passar, si hem d’agafar el tren, no està de més prendre algun llibre. Per exemple “La Sonrisa Etrusca” de José Luís Sampedro que ens recomana amb encert un dels primers lectors d’aquest bloc fragmentari (coincidim Xoxé, a mi també em va fascinar!). Salut.

NOTA: La fotografia d’avui està extreta del projecte Wikimedia Commons i es pot distribuir sota la llicència de documentació lliure GNU . La imatge d’ahir era pròpia, d’un dia que vàrem anar a passejar per Vilafranca amb el Xavi, el Toni i una càmera de fotos...

COMENÇA L'EDICIÓ EN FASE DE PROVES

Per començar a córrer per la blogsfera volia demanar el Twike al Francesc Baselga però he vist que el cotxe elèctric està fora de joc temporalment (per cert, ànims, el més important és que no heu pres mal, el Twike segur que es pot arreglar!).

Per tant, em limitaré a fer un tomb amb la bici elèctrica (me la deixes una estona oi Xavi?) sense allunyar-me gaire del punt de partida... (en altres paraules, vull provar de posar fotografies i enllaços des del blog per veure si me'n surto, que per això estic en fase de proves!)

Som-hi doncs! Aprofitant que disposo d'un racó de la xarxa per escriure al món mundial (és a dir als amics i amigues que potser llegireu això, i algun internauta ocasional que naufragui per aquí) vull fer apologia d'una novel·la que fa uns mesos que he llegit: És tracta de "Els Miserables", d'en Victor Hugo (1862). Un clàssic que, com se sol dir, ha superat amb èxit l'exàmen del crític literari més dur de tots: el pas del temps.

Victor Hugo, segons es desprèn de la seva trajectòria i dels seus escrits, no era un home d'esquerres, però tenia un discurs i una pràctica profundament humanista, solidària cap els més febles, buscava sempre el costat bo de les coses i intentava crear espais de consens sobre la base del sentit comú. Bones qualitats. "Els Miserables" es pot descriure de diverses maneres perquè conté molts elements: És una classe magistral d'història de França des de la Revolució Francesa fins ben entrat el segle XIX, conté reflexions filosòfiques que són un monument al sentit comú, és un estudi sociològic de la realitat de l'època, una novel·la d'aventures, una novel·la romàntica... Tantes coses i tant ben escrites! El meu consell: No us la perdeu!