Excel·lent l’actuació castellera d’avui dels Xicots de Vilafranca: Td8f, 3d8 i 4d8 descarregats i, a més a més, el Pilar de Sis que teniu a la imatge.
Un Pilar que estan en condicions de descarregar (de fet, ja van descarregar-lo en un assaig) i que suposa un castell retrobat per la Colla una vintena d’anys desprès.
I qui diu que de cara a l’any vinent no se li podria posar un folre i alçar-lo un pis més? Cal anar a pams, però veient el folre de la Torre de Vuit d’avui, segur que és un camí que els responsables de la Colla analitzaran de cara la propera temporada...
És un luxe que Vilafranca hagi tingut aquesta temporada tres colles pròpies capaces d’alçar grans espadats: A la regularitat pilanera “fora de sèrie” dels Castellers de Vilafranca (de sis, de set i de vuit!) si sumen ara els Xicots amb aquest pilar de sis (que com comentava, podria apuntar cap al set) i també, salvant les diferències tècniques, els Falcons que, recordem-ho, van esmicolar els seus propis rècords per Festa Major, amb tres pilars de sis aixecats per sota descarregats.
I atenció: a l’afició vilafranquina encara ens queda la prometedora diada de Tots Sants de dijous on, entre les possibilitats que s’apunten, podríem veure un nou pilar de set... ...dins l’estructura d’un Tres de Nou amb Folre!
Ens veiem a plaça!
diumenge, 28 d’octubre del 2007
dilluns, 22 d’octubre del 2007
ABSURD DEUTE EXTERN. ABSURD DEUTE-TREN.
1.- Ahir, en el marc de la VIII Setmana de la Solidaritat, a Vilafranca es va celebrar la fira de les ONG que tenen presència a la ciutat. És un espai interessant perquè permet posar-se al dia de la tasca altruista que estan realitzant cadascuna d’aquestes organitzacions, i recollir molt de material informatiu.
Aquesta tarda, estava llegint alguns d’aquests textos i m’he trobat amb aquest, extret del llibre de la campanya “Pobreza Cero” i que crec que exemplifica prou bé l’absurditat que representa el deute extern. Aquí el teniu:
“Aquí pues yo, Guaicaipuro Cuautémoc, descendiente de los que poblaron la América hace 40.000 años, he venido a encontrar a los que se la encontraron hace 500 años.
El hermano usurero europeo me pide pago de una deuda contraída por Judas a quines nunca autoricé a venderme. El hermano leguleyo europeo me explica que toda deuda se paga con intereses, aunque sea vendiendo seres humanos y países enteros sin pedirles consentimiento. También yo puedo reclamar pagos. También puedo reclamar intereses.
Consta en el Archivo de Indias. Papel sobre papel, recibo sobre recibo, firma sobre firma, que solamente entre el año 1503 y 1660 llegaron a San Lucar de Barrameda 185.000 kilos de oro y 16 millones de kilos de plata provenientes de América. Esos 185.000 kilos de oro y 16 millones de kilos de plata deben ser considerados como el primero de varios préstamos amigables de América para el desarrollo de Europa.
Nos limitaremos a exigir la devolución de los metales preciosos adelantados, más el módico interés fijo de un 10% anual acumulado durante los últimos tres cientos años. Sobre esta base, aplicando la europea fórmula de interés compuesto, informamos a los descubridores que sólo nos deben, como primer pago de su deuda, una masa de 185.000 kilos de oro y 16 millones de kilos de plata, ambas elevadas a la potencia de 300. Es decir un número para cuya expresión total serian necesarias más de trescientas cifras, y que supera ampliamente el peso de la tierra.”
Els números són aquests, però podrien ser uns altres, encara molt més elevats. Hi ha dues frases que posen especialment de relleu que comporta el deute extern:
“…una deuda contraída por Judas a quines nunca autoricé a venderme…”
“...toda deuda se paga con intereses, aunque sea vendiendo seres humanos y países enteros sin pedirles consentimiento...”
2.- Per enèsima vegada, n’he fet ja molts posts [1] [2] [3], però no es pot callar: la situació dels trens és una vergonya! L’actuació del PSOE prioritzant l’acabament de les obres del “tren de les minories” (l’AVE) en període electoralista, peti qui peti i a costa dels “trens de les majories” (Rodalies i regionals) és, senzillament, lamentable.
La Sra. Ministra hauria de dimitir, i la nova persona que ocupi el càrrec caldria que es replantegés la política ferroviària de dalt a baix: menys AVE farahònic i més rodalies qüotidians!
I les declaracions dels líders del PP i de CiU sobre el mateix tema, m’estalvio de valorar-les perquè potser diria alguna cosa fora de to... (espero que tothom tingui memòria i recordi qui ens ha portat a la situació actual, per molt que aquests “qui” ara alcin el to de veu com el que més...).
Aquesta tarda, estava llegint alguns d’aquests textos i m’he trobat amb aquest, extret del llibre de la campanya “Pobreza Cero” i que crec que exemplifica prou bé l’absurditat que representa el deute extern. Aquí el teniu:
“Aquí pues yo, Guaicaipuro Cuautémoc, descendiente de los que poblaron la América hace 40.000 años, he venido a encontrar a los que se la encontraron hace 500 años.
El hermano usurero europeo me pide pago de una deuda contraída por Judas a quines nunca autoricé a venderme. El hermano leguleyo europeo me explica que toda deuda se paga con intereses, aunque sea vendiendo seres humanos y países enteros sin pedirles consentimiento. También yo puedo reclamar pagos. También puedo reclamar intereses.
Consta en el Archivo de Indias. Papel sobre papel, recibo sobre recibo, firma sobre firma, que solamente entre el año 1503 y 1660 llegaron a San Lucar de Barrameda 185.000 kilos de oro y 16 millones de kilos de plata provenientes de América. Esos 185.000 kilos de oro y 16 millones de kilos de plata deben ser considerados como el primero de varios préstamos amigables de América para el desarrollo de Europa.
Nos limitaremos a exigir la devolución de los metales preciosos adelantados, más el módico interés fijo de un 10% anual acumulado durante los últimos tres cientos años. Sobre esta base, aplicando la europea fórmula de interés compuesto, informamos a los descubridores que sólo nos deben, como primer pago de su deuda, una masa de 185.000 kilos de oro y 16 millones de kilos de plata, ambas elevadas a la potencia de 300. Es decir un número para cuya expresión total serian necesarias más de trescientas cifras, y que supera ampliamente el peso de la tierra.”
Els números són aquests, però podrien ser uns altres, encara molt més elevats. Hi ha dues frases que posen especialment de relleu que comporta el deute extern:
“…una deuda contraída por Judas a quines nunca autoricé a venderme…”
“...toda deuda se paga con intereses, aunque sea vendiendo seres humanos y países enteros sin pedirles consentimiento...”
2.- Per enèsima vegada, n’he fet ja molts posts [1] [2] [3], però no es pot callar: la situació dels trens és una vergonya! L’actuació del PSOE prioritzant l’acabament de les obres del “tren de les minories” (l’AVE) en període electoralista, peti qui peti i a costa dels “trens de les majories” (Rodalies i regionals) és, senzillament, lamentable.
La Sra. Ministra hauria de dimitir, i la nova persona que ocupi el càrrec caldria que es replantegés la política ferroviària de dalt a baix: menys AVE farahònic i més rodalies qüotidians!
I les declaracions dels líders del PP i de CiU sobre el mateix tema, m’estalvio de valorar-les perquè potser diria alguna cosa fora de to... (espero que tothom tingui memòria i recordi qui ens ha portat a la situació actual, per molt que aquests “qui” ara alcin el to de veu com el que més...).
diumenge, 14 d’octubre del 2007
AGENDA MEDIÀTICA vs. AGENDA SOCIAL
Durant la setmana m’havia plantejat que, durant aquests tres dies festius, volia escriure un article al bloc amb el títol “Agenda Mediàtica vs. Agenda Social” explicant breument el Pacte Nacional per l’Habitatge que es va signar el dilluns, amb participació d’una quarantena d’entitats de la societat civil, i comentar com, en temes socials, CiU s’alinea altre cop amb el PP i supera per la dreta als promotors o a Ciutadans-Partido de la Ciudadanía.
I volia, i d’aquí el títol de l’article, contraposar aquesta feina del govern de la Generalitat amb l’agenda mediàtica que fixen els mitjans de comunicació, centrada exclusivament en banderes i retrats.
Finalment, per diverses circumstàncies, no m’he posat a escriure fins aquest diumenge. I llavors he vist que altres blocaires ja han escrit articles parlant del Pacte Nacional de l’Habitatge, i que el Jordi Garriga, a més a més, ho feia recollint les idees que jo tenia pensat expressar, així que em remeto al seu bloc, concretament a aquest article.
No és que em faci mandra escriure, sinó que el Jordi recull el que jo volia dir, i a més a més ho fa amb un estil àgil i clar, mentre que el meu primer intent d’escriure sobre el tema no m’acabava de convèncer (a vegades vull parlar de massa coses a la vegada i em poso a fer frases subordinades que desprès, no les entenc ni jo). Em passa sovint que vull escriure sobre un tema i que no acabo de trobar les paraules. I moltes vegades ho deixo estar. Ara bé, aquest és un tema molt important, i crec que per fi es comença a treballar en la línia correcta i em sap greu que gairebé no se'n parli. D'aquí aquest post. Salut!
I volia, i d’aquí el títol de l’article, contraposar aquesta feina del govern de la Generalitat amb l’agenda mediàtica que fixen els mitjans de comunicació, centrada exclusivament en banderes i retrats.
Finalment, per diverses circumstàncies, no m’he posat a escriure fins aquest diumenge. I llavors he vist que altres blocaires ja han escrit articles parlant del Pacte Nacional de l’Habitatge, i que el Jordi Garriga, a més a més, ho feia recollint les idees que jo tenia pensat expressar, així que em remeto al seu bloc, concretament a aquest article.
No és que em faci mandra escriure, sinó que el Jordi recull el que jo volia dir, i a més a més ho fa amb un estil àgil i clar, mentre que el meu primer intent d’escriure sobre el tema no m’acabava de convèncer (a vegades vull parlar de massa coses a la vegada i em poso a fer frases subordinades que desprès, no les entenc ni jo). Em passa sovint que vull escriure sobre un tema i que no acabo de trobar les paraules. I moltes vegades ho deixo estar. Ara bé, aquest és un tema molt important, i crec que per fi es comença a treballar en la línia correcta i em sap greu que gairebé no se'n parli. D'aquí aquest post. Salut!
dissabte, 13 d’octubre del 2007
MÉS SOBRE FUNERALS LAICS...
Sense canviar de tema respecte als post anterior, us adjunto l'article del psicòleg Albert Vidal publicat aquesta setmana a El 3 de Vuit, on s'aprofundeix en el tema. Aquí el teniu:
NORMALITZAR ELS FUNERALS LAICS A VILAFRANCA
En les properes setmanes, Vilafranca té la oportunitat d’obrir les portes a un procés de normalització de les cerimònies funeràries laiques. La clau de tot plegat resideix en l’elaboració del nou conveni entre l’Ajuntament i Serveis Funeraris del Penedès, que, a petició del grup municipal d’ICV, regularà per primera vegada el servei d’organització de cerimònies funeràries laiques, així com l’ús de la sala de cerimònies que inclourà el nou tanatori.
Regular aquests aspectes serà indispensable si es vol normalitzar el funeral laic. Perquè per convertir aquest tipus de funeral en una pràctica social normalitzada no és tan senzill com esperar que la gent s’autoorganitzi, creant llurs propis funerals. Això només és vàlid per a persones molt vinculades al teixit associatiu, que disposen d’un entorn organitzat i solidari. Vilafranca n’ha viscut ja uns quants d’aquests funerals autoorganitzats, tots ells molt emotius i escaients. Ara bé, la majoria de la població no gaudim d’un teixit comunitari tant extens i compacte, i necessitem suport professional, persones o organitzacions especialitzades en aquest tipus d’actes. Organitzar una cerimònia laica digne, per senzilla i modesta que es faci, requereix esforç i destresa. Perquè el funeral laic és quelcom sempre nou, sempre per definir. És creació constant i necessària. És l’adéu personalitzat, la síntesi d’una vida: què estimava, què cantava, en què creia; unes imatges, una música, uns records, un poema... El contingut, i també la forma, l’estructura de la cerimònia. Complexitat ineludible, doncs, en un moment difícil, de màxima fragilitat i dolor dels familiars i amics més propers del difunt.
Aquells qui pertanyen a una església, com ara els catòlics, ja tenen qui els organitza la cerimònia del funeral, però aquells que no en pertanyem no tenim ajuda ni assessorament de cap tipus per a realitzar el nostre propi adéu. A la pràctica, la major part dels difunts ateus o agnòstics, que rebutgen rebre una cerimònia religiosa, es queden sense cerimònia. La Bíblia o el silenci, denunciava en aquest sentit en Jorge L. Tizón (2004), director de la Unitat de Salut Mental de l’Institut Català de la Salut.
Massa sovint, però, es creu que les persones que no professem cap religió no se’ns escau una cerimònia pública de comiat. I això, en molts casos, és un error. El fet que s’hagi documentat l’existència de cerimònies fúnebres ja des dels inicis de la nostra espècie, i a totes les cultures conegudes, és motiu suficient per sospitar que són importants psicològica i psicosocialment. No entrarem aquí, però, a descriure aquest motius, requeririen tot un altre escrit. En tot cas, remarcar que subestimar la cerimònia pública de comiat és un prejudici que ha frenat i moltíssim la normalització dels funerals laics. És curiós quan comparem l’èxit dels casaments laics (o civils, com es prefereixi) en relació als funerals del mateix signe. Curiós i contradictori: per què en un cas creiem necessari una cerimònia pública i en l’altre no? Analitzar aquesta contradicció ens duria, sens dubte, a parlar de la mort com a tabú, i també a reivindicar la necessitat social de superar-lo.
Vilafranca ha de donar el pas definitiu per posar els funerals laics a l’abast de tothom. Reus i Barcelona ja fa anys que es van posar a treballar per suplir aquesta necessitat social. Llurs empreses funeràries organitzen habitualment cerimònies laiques, i si bé als inicis poca gent donà el pas, ara estan augmentant amb gran rapidesa. I doncs, estan creant a les seves poblacions una cultura laica del funeral. Aquí, a Vilafranca, hem de trobar la fórmula per tal que puguem disposar d’aquest servei; esperem, doncs, que hi hagi bona disposició de les parts i s’arribi a un acord beneficiós per a totes i tots.
Albert Vidal i Raventós, Psicòleg
NORMALITZAR ELS FUNERALS LAICS A VILAFRANCA
En les properes setmanes, Vilafranca té la oportunitat d’obrir les portes a un procés de normalització de les cerimònies funeràries laiques. La clau de tot plegat resideix en l’elaboració del nou conveni entre l’Ajuntament i Serveis Funeraris del Penedès, que, a petició del grup municipal d’ICV, regularà per primera vegada el servei d’organització de cerimònies funeràries laiques, així com l’ús de la sala de cerimònies que inclourà el nou tanatori.
Regular aquests aspectes serà indispensable si es vol normalitzar el funeral laic. Perquè per convertir aquest tipus de funeral en una pràctica social normalitzada no és tan senzill com esperar que la gent s’autoorganitzi, creant llurs propis funerals. Això només és vàlid per a persones molt vinculades al teixit associatiu, que disposen d’un entorn organitzat i solidari. Vilafranca n’ha viscut ja uns quants d’aquests funerals autoorganitzats, tots ells molt emotius i escaients. Ara bé, la majoria de la població no gaudim d’un teixit comunitari tant extens i compacte, i necessitem suport professional, persones o organitzacions especialitzades en aquest tipus d’actes. Organitzar una cerimònia laica digne, per senzilla i modesta que es faci, requereix esforç i destresa. Perquè el funeral laic és quelcom sempre nou, sempre per definir. És creació constant i necessària. És l’adéu personalitzat, la síntesi d’una vida: què estimava, què cantava, en què creia; unes imatges, una música, uns records, un poema... El contingut, i també la forma, l’estructura de la cerimònia. Complexitat ineludible, doncs, en un moment difícil, de màxima fragilitat i dolor dels familiars i amics més propers del difunt.
Aquells qui pertanyen a una església, com ara els catòlics, ja tenen qui els organitza la cerimònia del funeral, però aquells que no en pertanyem no tenim ajuda ni assessorament de cap tipus per a realitzar el nostre propi adéu. A la pràctica, la major part dels difunts ateus o agnòstics, que rebutgen rebre una cerimònia religiosa, es queden sense cerimònia. La Bíblia o el silenci, denunciava en aquest sentit en Jorge L. Tizón (2004), director de la Unitat de Salut Mental de l’Institut Català de la Salut.
Massa sovint, però, es creu que les persones que no professem cap religió no se’ns escau una cerimònia pública de comiat. I això, en molts casos, és un error. El fet que s’hagi documentat l’existència de cerimònies fúnebres ja des dels inicis de la nostra espècie, i a totes les cultures conegudes, és motiu suficient per sospitar que són importants psicològica i psicosocialment. No entrarem aquí, però, a descriure aquest motius, requeririen tot un altre escrit. En tot cas, remarcar que subestimar la cerimònia pública de comiat és un prejudici que ha frenat i moltíssim la normalització dels funerals laics. És curiós quan comparem l’èxit dels casaments laics (o civils, com es prefereixi) en relació als funerals del mateix signe. Curiós i contradictori: per què en un cas creiem necessari una cerimònia pública i en l’altre no? Analitzar aquesta contradicció ens duria, sens dubte, a parlar de la mort com a tabú, i també a reivindicar la necessitat social de superar-lo.
Vilafranca ha de donar el pas definitiu per posar els funerals laics a l’abast de tothom. Reus i Barcelona ja fa anys que es van posar a treballar per suplir aquesta necessitat social. Llurs empreses funeràries organitzen habitualment cerimònies laiques, i si bé als inicis poca gent donà el pas, ara estan augmentant amb gran rapidesa. I doncs, estan creant a les seves poblacions una cultura laica del funeral. Aquí, a Vilafranca, hem de trobar la fórmula per tal que puguem disposar d’aquest servei; esperem, doncs, que hi hagi bona disposició de les parts i s’arribi a un acord beneficiós per a totes i tots.
Albert Vidal i Raventós, Psicòleg
Subscriure's a:
Missatges (Atom)