Ara VANDELLÓS II

Fa unes setmanes compartia amb vosaltres les meves inquietuds en relació al greu accident de la central nuclear d’Ascó II. El cas va posar de manifest la nefasta gestió que fa empresa propietària (darrera de la qual hi ha Endesa i Iberdrola) d’una cosa tant poc aconsellable de gestionar de forma negligent com és una central nuclear.

Amb espant, em llevava avui amb la notícia que una altra de les centrals que gestiona aquesta associació empresarial, en aquest cas Vandellós II, s’havia incendiat.

Es veu que durant més d’una hora la sala de turbines ha estat en flames. No ens podem permetre continuar corrent aquest tipus de riscos. Cal tancar com més aviat millor les centrals nuclears. Perquè aquests “incidents” recents no són qualsevol cosa: per un incendi semblant es va clausurar Vandellós I. Pel que fa a Ascó, se’m posa la pell de gallina només de pensar en els “procediments” que va utilitzar l’empresa per neutralitzar la fuga radioactiva del novembre passat (al més pur estil Hommer Simpson, vegeu les fotos dels informes del CSN).

Actualment les nuclears suposen el 18% de l’energia elèctrica que es consumeix a l’estat. Les hem de tancar i hem d’accelerar la implantació d’alternatives. Seguir jugant amb foc com sembla que s’està fent amb les instal·lacions nuclears és massa perillós.

Seguiment de la noticia: [1] [2] [3] [4] i [5].

[Orígen i llicència de la imatge]

Cal que el govern espanyol compleixi la llei sense excuses

Em limito a posar de manifest el que passa en termes del sistema legal vigent actualment.

Avui el govern de José Luís Rodríguez Zapatero ha vulnerat de forma flagrant l’ordenament jurídic de l’Estat Espanyol. No ho ha fet incomplint una llei ordinària, sinó una que forma part d’allò que la doctrina jurídica ha definit com a ‘bloc de constitucionalitat’.

Aquesta llei que el govern de l’Estat Espanyol està vulnerant és la Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol; és a dir l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Un Estatut aprovat, ni més ni menys, que pel Parlament de Catalunya i per les Corts Espanyoles, i validat pel poble democràticament en referèndum.

Un Estatut que avui fa dos anys que va entrar en vigor. I dos anys és el termini que la Disposició Final Primera fixava perquè es concretés la qüestió finançament d’acord amb uns principis força clars establerts als articles 201 i següents del text.

Incomplir d’una forma tant clara una norma del ‘bloc de constitucionalitat’ no és un problema de mera legalitat sinó una actuació que qüestiona l’imperi de la llei com a expressió de la voluntat popular.

Perquè no es tracta d’una qüestió de calendari: el finançament suficient d’una administració pública per poder prestar, en les degudes condicions, les competències que té atorgades no és un assumpte residual. Cal recordar que la Generalitat presta a la ciutadania serveis públics tant importants com la salut o l’educació, per posar només dos exemples. Com se suposa que ha de prestar aquests serveis si no disposa del finançament adequat per fer-ho?

Cal se solidaris amb altres territoris, d’acord. Això també ho diu l’Estatut, i el govern de Catalunya no ho està negant pas. Ara bé, el que no és acceptable és que des les institucions de l’Estat, ens faltin al respecte incomplint les normes bàsiques de funcionament que s’han acordat democràticament.

També és una ignomínia que, com a mínim des dels mitjans públics estatals, no es contrarestin totes les infàmies que des dels grups mediàtics privats, i fins i tot des d’institucions públiques, es llencen sobre nosaltres, els catalans i les catalanes, titllant-nos d’insolidaris quan les mateixes ‘balances fiscals’ que ha publicat l’Estat central posen de manifest tot el contrari.

El poble de Catalunya ve pagant, en els darrers anys, un preu injust i altíssim derivat de tot aquest procés. Un procés que el Govern i el Parlament de Catalunya van començar i han desenvolupat de forma pedagògica i democràtica. Justificant amb responsabilitat tot el que es plantejava.

No hi ha cap excusa raonable perquè el govern del Sr. Rodríguez Zapatero no compleixi la llei. Mantenir gaire temps aquesta situació incomprensible, a part de contribuir a l’erosió de l’estat de Dret i de la legitimitat de les institucions estatals, és un error de conseqüències gravíssimes en el funcionament ordinari de la nostra administració i dels nostres serveis públics. Un error que cap governant s’hauria de poder permetre. Un error que Catalunya, i els homes i les dones que hi vivim, no ens podem permetre el luxe de suportar.