En el seu escrit d’avui en Saül Gordillo , destaca com a novetat a la "blogsfera", entre d'altres, aquesta pàgina.
Sense cap mena de dubte, en Saül Gordillo és EL blocaire de referència en el panorama polític català. El seu "Bloc sense fulls", a part d'estar ben escrit i actualitzat amb molta regularitat, compta amb un nombre important de contribucions dels lectors, i a més a més conté un recull actualitzat dels blocs de militants de tots els partits del país, sense distincions. Segur que més d'un o d'una dels i les que llegiu això heu arribat fins aquí gràcies a la tasca d'en Saül, per tant, des d'aquí el meu agraïment.
Aquesta tarda, quan tornava de la feina escoltant la ràdio, he constatat (com ja havia fet al matí en una altra emissora) que, lamentablement, continua l'ofensiva mediàtica per desacreditar els resultats democràtics de les eleccions al Parlament de Catalunya.
Personalment penso que, pocs dies desprès d'unes eleccions, no és el millor moment per obrir un debat sobre quin ha de ser el sistema electoral. I és que no és gens seriós plantejar canviar les normes una vegada has perdut, i menys quan acabem de sortir d'un llarg procés estatutari on, precisament, del que es tractava era de fixar aquest tipus de normes, i on no es va plantejar cap canvi en aquest aspecte. De tot se'n pot parlar, però s'ha de saber perdre. Les normes estaven clares, i són les mateixes que han regit els últims 25 anys.
Ara, per part de bastants grups poderosos de comunicació (amb els seus corresponents accionistes interessats al darrere), s'intenta posar en el centre del debat polític un tema que gairebé no ha sortit durant la campanya electoral.
No hi estic d'acord. Durant la campanya s'ha parlat d'habitatge (seguir com estem o fer una nova llei), de polítiques socials (xecs o drets), d'infraestructures (cotxe privat o transports públics), de treball (liberalització del mercat de treball o intervenció consensuada), etc. Aquests doncs han de ser, en la meva opinió, els temes centrals del debat polític i, sobretot, de l'acció política. En cas contrari, cada vegada seran més els partidaris de l'abstenció.
Crec que la prioritat de tots els grups polítics, en aquest moment, hauria de ser d'una banda, analitzar el perquè de l'increment de l'abstenció, i d'altra banda, començar a formular projectes, propostes i accions per a la nova legislatura sobre la base dels programes que hem explicat durant la campanya.
Però bé, la realitat és la que és, i una coal•lició entre els perdedors i la poderosa tropa dels "opinadors professionals" han aconseguit imposar el debat sobre si necessitem un sistema presidencialista i sobre si la gent vota a les persones o als partits. Com que en matèria de mitjans de comunicació, per desgràcia, no hi ha eleccions, els perdedors dicten l'agenda mediàtica. Per tant, en parlaré, encara que sigui només una vegada, més que res per deixar clar que no estic d'acord amb el que venen dient.
Hi ha polítics de dretes que em són molt coneguts (perquè surten molt a la tele) i alguns d'ells em cauen molt bé i em son simpàtics. Però el Parlament de Catalunya no és "Gran Hermano" o "Operación Triunfo". A l'hora de votar hem de decidir pronunciar-nos per quina Catalunya volem, i això no es dedueix dels somriures o del color dels pantalons, sinó dels programes electorals.
Si hi ha majoria, s'aplica el programa pel que la ciutadania ha optat i, si no hi ha majoria, es busquen els punts comuns dels programes dels diferents partits per formar-ne una, tenint en compte la correlació de forces que les urnes han atorgat a cadascú. El resultat final s'ajustarà més al que desitjàvem els gruix dels votants que no pas si governa una de les opcions en minoria social.
En relació a la proposta de votar candidats, i no partits, hem de tenir en compte que només uns pocs (aquells que tenen més recursos econòmics, crèdits de les entitats bancàries i donacions anònimes) estarien en condicions de fer 135 campanyes electorals per explicar 135 programes (perquè hi hauria programes electorals suposo, o no? O simplement escolliríem els més guapos i guapes i més simpàtics i amb més diners i diaris i teles i ràdios per fer propaganda?).
En fi, disculpeu-me si m'he allargat massa. El proper dia seguiré amb les recomanacions literàries i, si parlo de política, posaré l'accent en el que penso que ha de ser el centre de l’agenda política.
Sense cap mena de dubte, en Saül Gordillo és EL blocaire de referència en el panorama polític català. El seu "Bloc sense fulls", a part d'estar ben escrit i actualitzat amb molta regularitat, compta amb un nombre important de contribucions dels lectors, i a més a més conté un recull actualitzat dels blocs de militants de tots els partits del país, sense distincions. Segur que més d'un o d'una dels i les que llegiu això heu arribat fins aquí gràcies a la tasca d'en Saül, per tant, des d'aquí el meu agraïment.
Aquesta tarda, quan tornava de la feina escoltant la ràdio, he constatat (com ja havia fet al matí en una altra emissora) que, lamentablement, continua l'ofensiva mediàtica per desacreditar els resultats democràtics de les eleccions al Parlament de Catalunya.
Personalment penso que, pocs dies desprès d'unes eleccions, no és el millor moment per obrir un debat sobre quin ha de ser el sistema electoral. I és que no és gens seriós plantejar canviar les normes una vegada has perdut, i menys quan acabem de sortir d'un llarg procés estatutari on, precisament, del que es tractava era de fixar aquest tipus de normes, i on no es va plantejar cap canvi en aquest aspecte. De tot se'n pot parlar, però s'ha de saber perdre. Les normes estaven clares, i són les mateixes que han regit els últims 25 anys.
Ara, per part de bastants grups poderosos de comunicació (amb els seus corresponents accionistes interessats al darrere), s'intenta posar en el centre del debat polític un tema que gairebé no ha sortit durant la campanya electoral.
No hi estic d'acord. Durant la campanya s'ha parlat d'habitatge (seguir com estem o fer una nova llei), de polítiques socials (xecs o drets), d'infraestructures (cotxe privat o transports públics), de treball (liberalització del mercat de treball o intervenció consensuada), etc. Aquests doncs han de ser, en la meva opinió, els temes centrals del debat polític i, sobretot, de l'acció política. En cas contrari, cada vegada seran més els partidaris de l'abstenció.
Crec que la prioritat de tots els grups polítics, en aquest moment, hauria de ser d'una banda, analitzar el perquè de l'increment de l'abstenció, i d'altra banda, començar a formular projectes, propostes i accions per a la nova legislatura sobre la base dels programes que hem explicat durant la campanya.
Però bé, la realitat és la que és, i una coal•lició entre els perdedors i la poderosa tropa dels "opinadors professionals" han aconseguit imposar el debat sobre si necessitem un sistema presidencialista i sobre si la gent vota a les persones o als partits. Com que en matèria de mitjans de comunicació, per desgràcia, no hi ha eleccions, els perdedors dicten l'agenda mediàtica. Per tant, en parlaré, encara que sigui només una vegada, més que res per deixar clar que no estic d'acord amb el que venen dient.
Hi ha polítics de dretes que em són molt coneguts (perquè surten molt a la tele) i alguns d'ells em cauen molt bé i em son simpàtics. Però el Parlament de Catalunya no és "Gran Hermano" o "Operación Triunfo". A l'hora de votar hem de decidir pronunciar-nos per quina Catalunya volem, i això no es dedueix dels somriures o del color dels pantalons, sinó dels programes electorals.
Si hi ha majoria, s'aplica el programa pel que la ciutadania ha optat i, si no hi ha majoria, es busquen els punts comuns dels programes dels diferents partits per formar-ne una, tenint en compte la correlació de forces que les urnes han atorgat a cadascú. El resultat final s'ajustarà més al que desitjàvem els gruix dels votants que no pas si governa una de les opcions en minoria social.
En relació a la proposta de votar candidats, i no partits, hem de tenir en compte que només uns pocs (aquells que tenen més recursos econòmics, crèdits de les entitats bancàries i donacions anònimes) estarien en condicions de fer 135 campanyes electorals per explicar 135 programes (perquè hi hauria programes electorals suposo, o no? O simplement escolliríem els més guapos i guapes i més simpàtics i amb més diners i diaris i teles i ràdios per fer propaganda?).
En fi, disculpeu-me si m'he allargat massa. El proper dia seguiré amb les recomanacions literàries i, si parlo de política, posaré l'accent en el que penso que ha de ser el centre de l’agenda política.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada