DIARI 1918

Divendres en José Montilla, durant el debat d’investidura, va posar al ciutadà Albert Rivera al seu lloc, amb cortesia i quatre veritats ben dites (que una cosa no treu l’altre) en relació amb l’artificiós “conflicte lingüístic” que el segon sembla que té intenció de provocar. Un bon primer tanto per al president. No fa gols espectaculars com el del Ronaldinho però sembla que pot ser eficaç. Esperem-ho.

Però al que anàvem, que avui vull parlar de la llengua des d’una altre vessant, i per això faré una cosa poc corrent: recomanar vivament un llibre que, des de fa anys, estic llegint, i que encara no he acabat. Segurament seria millor esperar a acabar-lo per fer-ne una bona valoració però, a causa de la seva complexa (com a mínim per a mi) lectura, pot passar bastant de temps abans que aquest fet es produeixi, i vull compartir-lo ja amb vosaltres perquè considero que és una obra cabdal de la literatura catalana. L’autor va tardar una cinquantena d’anys per escriure’l, així que tampoc passa res si ens estem uns quants anys per llegir-lo...

Es tracta del “Diari 1918” d’en J.V. Foix, un seguit de proses poètiques (un subgènere no massa conegut però amb certa tradició a Catalunya) de contingut altament surrealista.

No és una lectura fàcil, tot al contrari. Foix utilitza un nivell culte molt elevat, amb un riquíssim vocabulari i amb conjugacions verbals arcaiques. Jo (ho reconec sense embuts) necessito del diccionari per a la seva lectura i he de buscar el significat de moltes paraules a cada pàgina.

Però quina força en els seus escrits! Quina energia que desprèn! Quin domini immens de la llengua en totes les seves vessants!

Cal buscar una estona de calma per llegir el diari, i no desanimar-se si només es pot avançar un parell de planes (a cops, dues planes de qualitat aporten més que no pas un volum comercial i populista del tipus “Estado de miedo” del Michael Crichton).

Bona lectura!