MÉS QUE UN PONT.

Ahir es complien els 28 anys de la Constitució Espanyola, norma de la que, sovint, se’n parla molt sense massa coneixement (lectura recomanada).

Se li ha de reconèixer que, amb limitacions i articles força criticables, va suposar la recuperació de la democràcia formal i, en general, dels principals drets civils i polítics a l’estat espanyol. Per motius evidents d’edat, no vaig poder participar en el referèndum en que va ser aprovada, i tot i que tinc els meus dubtes, i que no és la que més m’agradaria, en aquelles circumstàncies, suposo que hi hagués votat a favor.

Evidentment m’agradaria que entre tots i totes n’eliminéssim l’absurd Títol II. De la Corona. i totes les referències creuades a la institució monàrquica antidemocràtica. Aquest tipus de privilegis per a uns pocs confronten totalment amb la resta del text i són fruit d’una situació històrica concreta. Ara, tres dècades després, potser podríem democratitzar també aquest apartat (parlo d’una Tercer República, no pas de si volem com a hereu un nen o una nena, quedi clar).

I es que la democràcia no és un tot o res, sinó que, en ocasions, va per fases. Pot no existir o ser més o menys avançada. La Constitució de 1978 va ser un avanç democratitzador important respecte a la dictadura franquista, però no ha de ser un punt i final.

Tampoc m’agrada gens la “solució” forçada continguda a l’article 2. “La Constitució es fonamenta en la indisoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.”

Personalment em considero ciutadà del món, internacionalista. Més que en les nacions, crec en la sobirania dels pobles, de les persones. Estic a favor de col·laborar entre tots els pobles de la Terra, començant pel que tenim més a prop cultural i geogràficament. D’entrada doncs, a favor d’un estat federal espanyol, d’entrada a favor de la Unió Europea.

Dic d’entrada perquè buscar el bé comú i estar a favor de la cooperació i la solidaritat no està renyit amb que es respectin la cultura, la llengua i la realitat social pròpia del nostre país. Per exemple, sota els menyspreus, els insults i les agressions de l’Aznarisme, veient que era impossible qualsevol col·laboració, reconec que vaig considerar seriosament l’opció independentista. La col·laboració en un mateix estat ha de servir per a la millora i el benestar de tots. Si una part només rep menyspreus i insults, aquesta col·laboració no té sentit. Ara bé, amb sensatesa, crec que la col·laboració ha de ser possible, enriquidora i positiva.

Per a Europa, valgui el mateix. Podem fer moltes coses junts però necessitem institucions veritablement democràtiques. L’actual sistema de govern pseudo-democràtic, sense divisió de poders ni control parlamentari, ha de ser superat.

Per quan un Parlament Europeu Constituent que oblidi els tractats fets "d’amagat i per dalt” i posi les bases d’una democratització a fons de la Unió?

Tornant a l’article 2 de la Constitució espanyola, tot i el seu pompós redactat, no hem d’oblidar que a hora d’ara, tres dècades desprès, es tracta d’una declaració del poder constituït, per molt que diguin els apartats de la Constitució referents a les modificacions constitucionals.

Les declaracions del Parlament de Catalunya a favor del dret a l’autodeterminació, i el reconeixement del fet nacional català al preàmbul de l’Estatut, posat en relació amb la Resolució 2625 (XXV) de les Nacions Unides, permetrien, si fos el cas, que el poble de Catalunya, configurat democràticament com a poder constituent decidís canviar el seu marc de referència estatal. Com a mínim aquesta és la meva modesta opinió.

La Constitució de 1978 però també té parts importants incomplertes, que hauríem de desenvolupar. Moltes de les decisions provinents de la Unió Europea (com a exemple paradigmàtic la Directiva Bolkestein), dictades pels lobbies econòmics i impulsades per la Organització Mundial del Comerç, el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, a part que intrínsecament tenen un contingut regressiu i antidemocràtic, fan inaplicables molts articles, el 128, per exemple (iniciativa pública en l’activitat econòmica, possibilitat de reservar al sector públic recursos o serveis essencials). D’altra banda, el “sistema tributari just, inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat” (article 31) també està lluny de ser garantit.

Els Principis rectors de la política social i econòmica (articles 39 i següents), en massa casos, no estan sent desenvolupats (distribució equitativa de la renta, plena ocupació, dret a la vivenda, suficiència econòmica durant la tercera edat).

S’acostuma a dir que aquests principis no són vinculants. Això no és cert. Si bé no són directament invocables davant dels tribunals, perquè requereixen d’un desplegament posterior, si que són vinculants per als poders públics que estan constitucionalment obligats a avançar en aquesta direcció.

Recordem al respecte l’article 9.2 (aquest si que m’agrada!) :

“Correspon als poders públics promoure les condicions perquè la llibertat i igualtat de l’individu i dels grups en que s’integra siguin reals i efectives; remoure els obstacles que impedeixin la seva plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans a la vida política, econòmica, cultura i social.” (Els destacats són meus).

Aquí el nou Estatut, ha fet alguns passos importants obrint la porta a que es desencalli la situació. Creuarà aquesta porta el Parlament de Catalunya? Esperem-ho!