La majoria de la població i de les empreses contribueixen amb els impostos al sosteniment de les infraestructures, dels serveis públics i dels sistemes de protecció social.
Ara bé, els últims anys, a les persones que acumulen les quantitats més grans de riqueses, se’ls han baixat els impostos i se’ls permet un molt elevat nivell de frau fiscal.
Això s’ha d’acabar. Aquest sector minoritari ha de pagar la seva part. I l’Estat ha posar els mitjans per cobrar-la. Tothom s’ha de posar a la pinya, i especialment els que tenen les espatlles més amples.
Perquè l’Estat es dota d’un sistema ben eficaç per recaptar a la gran majoria de la població i les empreses. Però renuncia volgudament a tenir un bon sistema de gestió eficient de la contribució que correspon a les més grans riqueses. Aquesta renuncia als ingressos pren forma de llei. I aquests tipus de llei les han vingut aprovant a Madrid el Partit Popular, el Partit Socialista i Convergència i Unió.
Aquest tipus de renuncia es fa més gran quan conflueix amb altres problemàtiques com la insuficiència i l’incompliment de les inversions i les transferències cap a Catalunya o el fet de descarregar responsabilitats sobre els Ajuntaments sense dotar-los de recursos, tàctica que estan aplicant els governs de Madrid i Barcelona.
Com he defensat, penso que cal una reforma financera, una reforma fiscal i una reforma energètica. Evidentment també cal una bona gestió: una bona gestió per no fer despeses supèrflues i una bona gestió eficient perquè les grans fortunes no continuïn defraudant a la col•lectivitat.
dimecres, 28 de setembre del 2011
dilluns, 19 de setembre del 2011
L’1 d’octubre cal tancar la nuclear d’Ascó
Arran de l’accident de Txernòbil l’any 1986 el món va començar a prendre consciència del perill de les centrals nuclears i, de fet, les dues dècades següents, pràcticament se’n va aturar la construcció.
Però a mitjans de la primera dècada del segle XXI alguns estats han volgut reprendre la construcció de plantes nuclears. L’accident de la central nuclear de Fukushima Dai-ichi el passat mes de març ha refrescat de forma tràgica la memòria dels que volien oblidar Txernòbil.
Així el govern alemany d’Angela Merkel ha recuperat el pla de tancament de les centrals nuclears i Itàlia ha decidit en referèndum abandonar aquesta energia.
Al nostre país dues qüestions venen marcant la polèmica més immediata: la possible construcció d’un cementiri nuclear i el fet que el proper 1 d’octubre caduca el permís de funcionament de la central d’Ascó, situada a només 90 quilòmetres de Vilafranca.
Ascó acumula un llarg llistat d’incidents, com la fuita de partícules radioactives de novembre de 2007 que des l’empresa van intentar amagar, primer a les autoritats i desprès a l’opinió pública.
Aquest 2011 la central ha tingut diversos “incidents” entre els que destaquen la fuga de 25.000 litres d’aigua radioactiva o l’incendi dels panells de control de l’edifici auxiliar.
Sense anar més lluny, el passat 29 de juliol, el Consell de Seguretat Nuclear (CSN) va emetre un informe en el que es constata que a Ascó no s’estan aplicant diverses disposicions tècniques de seguretat.
Cada vegada que hi ha un “incident” o una parada programada la central s’atura, a vegades per llargs períodes, i l’energia elèctrica que produeix es substitueix sense problemes per la generada mitjançant altres formes de producció.
Ascó és un perill per la zona sud i centre de Catalunya, capital i àrea metropolitana inclosa, està caducada i amb els últims incidents hem jugat ja massa amb la sort.
L’1 d’octubre s’esgota la duració de funcionament prevista per aquesta central. L’Estat Espanyol ha de tancar immediatament les centrals en més mal estat i amb més incidents, com la d’Ascó, i posar en marxa un Pla per al tancament progressiu de la resta de centrals nuclears durant els propers anys, substituint-les progressivament per altres fonts d’energia com les renovables, que ja són la primera font de generació d’electricitat a l’Estat.
Però a mitjans de la primera dècada del segle XXI alguns estats han volgut reprendre la construcció de plantes nuclears. L’accident de la central nuclear de Fukushima Dai-ichi el passat mes de març ha refrescat de forma tràgica la memòria dels que volien oblidar Txernòbil.
Així el govern alemany d’Angela Merkel ha recuperat el pla de tancament de les centrals nuclears i Itàlia ha decidit en referèndum abandonar aquesta energia.
Al nostre país dues qüestions venen marcant la polèmica més immediata: la possible construcció d’un cementiri nuclear i el fet que el proper 1 d’octubre caduca el permís de funcionament de la central d’Ascó, situada a només 90 quilòmetres de Vilafranca.
Ascó acumula un llarg llistat d’incidents, com la fuita de partícules radioactives de novembre de 2007 que des l’empresa van intentar amagar, primer a les autoritats i desprès a l’opinió pública.
Aquest 2011 la central ha tingut diversos “incidents” entre els que destaquen la fuga de 25.000 litres d’aigua radioactiva o l’incendi dels panells de control de l’edifici auxiliar.
Sense anar més lluny, el passat 29 de juliol, el Consell de Seguretat Nuclear (CSN) va emetre un informe en el que es constata que a Ascó no s’estan aplicant diverses disposicions tècniques de seguretat.
Cada vegada que hi ha un “incident” o una parada programada la central s’atura, a vegades per llargs períodes, i l’energia elèctrica que produeix es substitueix sense problemes per la generada mitjançant altres formes de producció.
Ascó és un perill per la zona sud i centre de Catalunya, capital i àrea metropolitana inclosa, està caducada i amb els últims incidents hem jugat ja massa amb la sort.
L’1 d’octubre s’esgota la duració de funcionament prevista per aquesta central. L’Estat Espanyol ha de tancar immediatament les centrals en més mal estat i amb més incidents, com la d’Ascó, i posar en marxa un Pla per al tancament progressiu de la resta de centrals nuclears durant els propers anys, substituint-les progressivament per altres fonts d’energia com les renovables, que ja són la primera font de generació d’electricitat a l’Estat.
divendres, 16 de setembre del 2011
L’article d’en Carles Querol sobre Caixa Penedès
De mica en mica, a través d’internet i les xarxes socials, es va difonent l’article del que va ser alcalde de Sant Sadurní d’Anoia, Carles Querol, sobre el funcionament de Caixa Penedès.
Des de sectors socials molt diversos, persones que l’han llegit expressen, alguns en públic, d’altres en privat, la seva estupefacció ja que desconeixien el que en Carles ha tret a la llum.
M’ha sorprès que força persones s’han dirigit a mi preguntant-me si tinc el text o on el poden aconseguir, segurament perquè la moció que vam presentar a l’Ajuntament el passat juliol posava de relleu algunes d’aquestes qüestions. El fet és que l’article va despertant cada vegada més interès. Doncs bé podeu llegir el text d’en Carles al seu bloc en aquesta adreça:
http://carlesquerol.wordpress.com/
Allà podeu llegir en pantalla l’article complert o bé descarregar-lo en PDF. Són unes 15 pàgines d’investigació que podeu valorar per vosaltres mateixos una vegada l’hagueu llegit, cosa que us recomano plenament.
Sobre aquesta mateixa temàtica també recomano el bloc de l’economista Jordi Guilera ( http://elcantdelasirena.blogspot.com/ ) i, en concret sobre el debat de la moció del juliol també en vaig escriure personalment aquí.
Com que sembla que els òrgans de control de la caixa tenen una actitud bastant laxa amb els directius de l’entitat és d’aplaudir que persones com en Carles i en Jordi facin l’esforç de recopilar informació i la difonguin entre la ciutadania.
Des de sectors socials molt diversos, persones que l’han llegit expressen, alguns en públic, d’altres en privat, la seva estupefacció ja que desconeixien el que en Carles ha tret a la llum.
M’ha sorprès que força persones s’han dirigit a mi preguntant-me si tinc el text o on el poden aconseguir, segurament perquè la moció que vam presentar a l’Ajuntament el passat juliol posava de relleu algunes d’aquestes qüestions. El fet és que l’article va despertant cada vegada més interès. Doncs bé podeu llegir el text d’en Carles al seu bloc en aquesta adreça:
http://carlesquerol.wordpress.com/
Allà podeu llegir en pantalla l’article complert o bé descarregar-lo en PDF. Són unes 15 pàgines d’investigació que podeu valorar per vosaltres mateixos una vegada l’hagueu llegit, cosa que us recomano plenament.
Sobre aquesta mateixa temàtica també recomano el bloc de l’economista Jordi Guilera ( http://elcantdelasirena.blogspot.com/ ) i, en concret sobre el debat de la moció del juliol també en vaig escriure personalment aquí.
Com que sembla que els òrgans de control de la caixa tenen una actitud bastant laxa amb els directius de l’entitat és d’aplaudir que persones com en Carles i en Jordi facin l’esforç de recopilar informació i la difonguin entre la ciutadania.
diumenge, 4 de setembre del 2011
Reforma constitucional contra la pluralitat democràtica
PSOE i PP intenten reformar la Constitució forçant que d’ara endavant sigui obligatori governar sempre amb els seus mètodes.
No busquen pas poder governar segons les seves idees (això ja poden fer-ho sense problemes) sinó impedir que, a partir d’ara, altres grups puguin governar [1] aplicant mesures diferents a les del seu pensament únic.
A partir d’ara si algú no està d’acord amb la forma que PSOE i PP tenen de gestionar el deute i vol fer-ho d’una altra manera [2] no n’hi haurà prou que formi govern o que guanyi amb majoria absoluta sinó que haurà de tenir una gran majoria al Congrés i al Senat.
Fins i tot si un d’aquests dos partits volgués rectificar d’aquí 4, 8 o 12 anys no ho podrà fer sense una fortíssima majoria parlamentaria. Visca la democràcia!
Però això no és tot, a més a més sembla que fan trampa: tècnicament la reforma adopta un procediment més que dubtós i molt qüestionat des de l’àmbit jurídic, sense pràcticament debat i evitant el referèndum previst a l’article 168 per a les qüestions importants [3].
Res exemplifica millor la pressa, el corró i l’absència de debat previ que una patètica anècdota viscuda l’altre dia al Congrés dels Diputats: El president de la cambra, José Bono, anava a sotmetre el text a aprovació quan ell mateix va detectar que hi havia una falta d’ortografia al text i el va haver de canviar sobre la marxa amb una esmena no escrita improvisada oralment. Lamentable. (crònica dels fets a El Periódico).
Resulta tristament paradoxal aquest espectacle més quan un moviment que recull les inquietuds d’una part considerable de la ciutadania porta mesos demanant des de les places més canals de participació i de protagonisme democràtic de la població.
Per això vull posar de relleu que, en defensa del pluralisme democràtic, s’han alçat les veus (cadascú amb el seu estil) dels diputats i diputades d’Esquerra Unida (IU), d’Iniciativa per Catalunya Verds (ICV), de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC), del Partit Nacionalista Basc (EAJ – PNV), d’Unió Progrés i Democràcia (UPD), d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), del Bloc Nacionalista Gallec (BNG), de Coalició Canària (CC) i de Nafarroa Bai (Na-Bai) i també les dels diputats del grup parlamentari socialista Antonio Gutiérrez, Juan Antonio Barrio, José Antonio Pérez Tapias i Manuel de la Rocha (el primer trencant la disciplina de partit i els altres tres absentant-se de la sessió en senyal de disconformitat). [4]
No oblidem tampoc que s’oposen a la reforma constitucional els dos sindicats amb més implantació a l’Estat i a Catalunya, les Comissions Obreres (CCOO) i la Unió General de Treballadors (UGT) i que en termes similars s’expressen també altres centrals sindicals.
En la meva opinió cal que es retiri aquesta proposta o, com a mínim, que és convoqui a la població en referèndum. En cas contrari és evident que estem davant d'un nou cop constitucional de greus conseqüències.
NOTES:
[1] A l’Estat, de moment, sembla difícil però no així als Ajuntament o les Comunitats Autònomes.
[2] Per exemple de la manera que proposa el nobel d’economia Paul Krugman (si el que es va estar anys avisant de la crisi que venia, que per això li van donar el nobel el 2008, tot i desprès que han continuat ignorant-lo).
[3] El Tribunal Constitucional no ho hauria de permetre però hem de recordar que aquests dos partits el tenen “segrestat” des de fa anys, impedint la renovació dels jutges morts o amb el mandat caducat.
[4] El socialista José Manuel Bar Cendrón també ha votat en contra, però en aquest cas perquè s’ha fet un embolic a l’hora de votar, de tan ràpid com es tramitava tot.
diumenge, 28 d’agost del 2011
dijous, 28 de juliol del 2011
La moció de Caixa Penedès, coses que s’han dit
És evident que la Caixa d’Estalvis del Penedès ha tingut uns mals resultats els darrers exercicis [1]. Això ha tingut greus conseqüències: L’entitat s’ha hagut de bancaritzar fusionant-se amb altres caixes per formar el Banc Mare Nostrum (BMN), S’ha traslladat el centre de decisió de Vilafranca cap a Madrid i a més a més el grup ha hagut de rebre importants ajuts públics del FROB (Fons de Restructuració Ordenada Bancaria) el cost dels quals paguem tota la ciutadania.
D’altra banda es plantegen dubtes raonables sobre què passarà a mig termini amb l’obra social (ara que són un banc i no una caixa) i sobre si l’entitat deixarà de jugar un paper de dinamització de l’economia local (ara que el centre de decisió s’ha traslladat a Madrid).
Tot i els resultats d’aquesta gestió, els màxims dirigents de l’entitat durant aquest període no només no han estat rellevats sinó que es mantenen en càrrecs importants i amb unes retribucions molt considerables.
Davant d’aquesta situació, i com que l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès té representació a l’assemblea general de la Caixa d’Estalvis del Penedès, els grups municipals d’ICV-EUiA i CUP vam considerar que calia que els directius responsables d’aquesta gestió assumissin responsabilitats, presentant la seva dimissió i retornant les retribucions dels darrers anys, i per això vam presentar la Moció per un canvi en la gestió de Caixa Penedès.
La primera reacció de l’alcalde, Pere Regull (CiU), va ser un intent de censurar la moció requerint informes administratius basats en tecnicismes que feia dècades que a Vilafranca no havien estat invocats pel poder.
Aquest intent de censura va venir a acompanyat d’una campanya mediàtica on es va arribar a dir que la moció era “il•legal” (!?) i que el ple no podria votar-la, tot i que era evident que, si subsanàvem dins de termini els tecnicismes [2], l’alcalde no podia sinó sotmetre la moció a votació, com en efecte finalment va haver de fer, resultant la moció rebutjada pels vots de CiU, PSC i PP.
També s’ha qüestionat que només s’ataqui (!?) a Caixa Penedès (en realitat el que es fa precisament és defensar-la davant d’una gestió negativa, com és responsabilitat de l'Ajuntament, que per alguna cosa hi té un representant) quan la mateixa moció proposa donar trasllat del text a altres institucions per tal que s’exigeixin responsabilitats als directius d’altres entitats financeres en situacions similars o pitjors (com passarà, per exemple, amb la Caixa d’Estalvis del Mediterrani –CAM– si prosperen les propostes presentades per ICV al Congrés dels Diputats).
Fins i tot desprès del ple municipal, sorprèn que encara hi hagi algun representant patronal (per sort no tots), com el Sr. Albert Calzada, que defensi la bancarització i el trasllat del centre de decisió de Caixa Penedès a Madrid (cosa que durant el ple no es va atrevir a fer ni el portaveu del PP) i afirmi que la moció volia “encausar” (sic) els directius i que l’Ajuntament no va admetre la “denúncia”; és a dir que interpreti una demanda dimissió com si fos una acusació de delicte.
L’anècdota d’aquesta confusió posa de manifest que, ben entrat el segle XXI, en el sector financer, a diferència d’altres àmbits empresarials, encara no hi ha el costum de demanar que s’assumeixin responsabilitats quan s’obtenen resultats molt negatius.
[1] http://elcantdelasirena.blogspot.com/
[2] Bàsicament canviar 'demanar...' per 'instar al representant municipal a demanar...' i retirar la qüestió simbòlica de declarar ‘non grats’ els directius mentre no es produís la dimissió i el retorn de retribucions.
D’altra banda es plantegen dubtes raonables sobre què passarà a mig termini amb l’obra social (ara que són un banc i no una caixa) i sobre si l’entitat deixarà de jugar un paper de dinamització de l’economia local (ara que el centre de decisió s’ha traslladat a Madrid).
Tot i els resultats d’aquesta gestió, els màxims dirigents de l’entitat durant aquest període no només no han estat rellevats sinó que es mantenen en càrrecs importants i amb unes retribucions molt considerables.
Davant d’aquesta situació, i com que l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès té representació a l’assemblea general de la Caixa d’Estalvis del Penedès, els grups municipals d’ICV-EUiA i CUP vam considerar que calia que els directius responsables d’aquesta gestió assumissin responsabilitats, presentant la seva dimissió i retornant les retribucions dels darrers anys, i per això vam presentar la Moció per un canvi en la gestió de Caixa Penedès.
La primera reacció de l’alcalde, Pere Regull (CiU), va ser un intent de censurar la moció requerint informes administratius basats en tecnicismes que feia dècades que a Vilafranca no havien estat invocats pel poder.
Aquest intent de censura va venir a acompanyat d’una campanya mediàtica on es va arribar a dir que la moció era “il•legal” (!?) i que el ple no podria votar-la, tot i que era evident que, si subsanàvem dins de termini els tecnicismes [2], l’alcalde no podia sinó sotmetre la moció a votació, com en efecte finalment va haver de fer, resultant la moció rebutjada pels vots de CiU, PSC i PP.
També s’ha qüestionat que només s’ataqui (!?) a Caixa Penedès (en realitat el que es fa precisament és defensar-la davant d’una gestió negativa, com és responsabilitat de l'Ajuntament, que per alguna cosa hi té un representant) quan la mateixa moció proposa donar trasllat del text a altres institucions per tal que s’exigeixin responsabilitats als directius d’altres entitats financeres en situacions similars o pitjors (com passarà, per exemple, amb la Caixa d’Estalvis del Mediterrani –CAM– si prosperen les propostes presentades per ICV al Congrés dels Diputats).
Fins i tot desprès del ple municipal, sorprèn que encara hi hagi algun representant patronal (per sort no tots), com el Sr. Albert Calzada, que defensi la bancarització i el trasllat del centre de decisió de Caixa Penedès a Madrid (cosa que durant el ple no es va atrevir a fer ni el portaveu del PP) i afirmi que la moció volia “encausar” (sic) els directius i que l’Ajuntament no va admetre la “denúncia”; és a dir que interpreti una demanda dimissió com si fos una acusació de delicte.
L’anècdota d’aquesta confusió posa de manifest que, ben entrat el segle XXI, en el sector financer, a diferència d’altres àmbits empresarials, encara no hi ha el costum de demanar que s’assumeixin responsabilitats quan s’obtenen resultats molt negatius.
[1] http://elcantdelasirena.blogspot.com/
[2] Bàsicament canviar 'demanar...' per 'instar al representant municipal a demanar...' i retirar la qüestió simbòlica de declarar ‘non grats’ els directius mentre no es produís la dimissió i el retorn de retribucions.
dilluns, 25 de juliol del 2011
Sobre els sistemes de protecció social
Per implementar aquestes mesures s’agafa com a excusa la crisi econòmica. Una crisi causada, recordem-ho, no pas pel sector públic ni pels sistemes de protecció social, sinó per la manca de control i regulació sobre l’especulació financera i immobiliària, i per la disminució d’ingressos públics.
Cal recordar que els darrers anys s’han eliminat impostos a la gent amb més recursos, sobretot a nivell estatal, però recentment també a Catalunya.
Tot i que algunes veus ja ho advertien (com les dels diputats d’Iniciativa per Catalunya Verds, que lamentablement es quedaven sols) aquesta disminució d’ingressos públics va passar desapercebuda fins a l’inici de la crisi. Però ara si que es nota.
Perquè segur que es poden introduir millores en la gestió, ara bé, en línies generals, els efectes de la majoria de retallades adoptades comportaran progressivament una rebaixa de la qualitat de vida de bona part de població.
Potser la ciutadania encara no és conscient de la gravetat d’aquest atac contra els sistemes de protecció social. Però els sanitaris ja veuen que es tanquen llits i quiròfans i que els fan treballar amb menys efectius, i que la població afectada se’n ressenteix. No és gens casual que les mocions de l’altre dia les impulsessin els professionals de l’hospital comarcal i les associacions d’usuaris de la salut.
La crisi no es combat desmantellant els sistemes de protecció social. Això només generarà menys qualitat de vida. La crisi s’hauria de combatre, entre d’altres mesures, reactivant l’economia social (com la del sistema de salut) i sostenint els ingressos públics orientats a la redistribució.
Perquè, com molt bé explica Stéphane Hessel, no és cert que la protecció social no es pugui sostenir: recordem que aquests sistemes es van posar en funcionament quan la producció de riquesa era molt menor a l’actual. Ara bé, cal que els governs democràtics recuperin un sistema tributari redistributiu i sense frau i, sobretot, que restableixin la regulació i el control sobre el sistema financer, combatent el lucre no productiu de base especulativa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)