dijous, 13 de maig del 2010

Un camí equivocat

El pla anunciat ahir pel president del govern de l'Estat, Sr. José Luís Rodríguez Zapatero em temo que comportarà greus conseqüències que duraran temps i aniran molt més enllà de les mesures inicialment anunciades.

Reprodueixo a continuació la intervenció que va fer ahir al Congrés el diputat d'Iniciativa per Catalunya Verds Joan Herrera que, una vegada més, l'encerta de ple. Aquí la teniu:

“Gracias, presidente [1],

Señor presidente del Gobierno, dicen que la política en el siglo XXI es el arte de decir exactamente lo que no se va a hacer. Hoy tenemos un titular: no se tocan los pilares del Estado del bienestar, no se tocan las pensiones. La realidad es que se congelan las pensiones, se tocan los derechos de los dependientes y pagan los más débiles. Sí, señor presidente, los más débiles. Usted ha hablado de un reparto equitativo del ajuste, y equitativo no es, señor presidente, las cosas como son. Toca a trabajadores, a asalariados, a pensionistas, a dependientes, pero no toca una fiscalidad más justa, no toca una reforma del sistema financiero, no toca a los causantes de la crisis, no suprime los chiringuitos financieros que permiten tributar a las grandes fortunas al 1 por ciento, y eso no es propio de un gobierno que dice cumplir con sus compromisos y es absolutamente insólito en un gobierno que se proclama de izquierdas. Ustedes plantean el esfuerzo de los de siempre y proponen un ajuste, pero un ajuste duro también hacia los de siempre. Veníamos a escuchar cómo proponían reformas estructurales en todos los sectores. Venimos de una época en la que nos decían que hacía falta reformar la lógica de los mercados, y lo que ha pasado es que los mercados han acabado reformando el Estado, han acabado reformando las políticas y han acabado reformándoles incluso a ustedes.

Señor presidente, no le voy a pedir que reconozca sus errores del pasado -aún me acuerdo de cómo no hace tanto tiempo usted presumía de reducciones fiscales por valor de 30.000 millones de euros, exactamente el doble de lo que ustedes van a ajustar ahora; reformas fiscales que la Fundación de Cajas de Ahorro acreditó que beneficiaron a las rentas más altas-, pero sí le voy a decir que aunque hoy no se trata de quedarse de brazos cruzados, no, tampoco se trata de ir en la senda del ajuste duro que usted nos plantea. Hoy tiene un camino por el que podría transitar, el de una fiscalidad justa, progresiva y verde. ¿Por qué no recupera el impuesto del patrimonio sobre las grandes fortunas en vez de suprimir 1.200 millones de euros, como va a hacer, en materia de dependencia? ¿Por qué no hace una reforma fiscal justa? ¿Por qué no emprende una reforma fiscal verde que, bajo el principio de quien contamina paga, sirva para recaudar y para modernizar nuestra economía?

Pero eso no, eso no se puede tocar, quizá porque pondría nerviosos a los mercados o simplemente porque quizá su Gobierno no se atreve. ¿Por qué usted no plantea una reforma del sector financiero en vez de aplaudir lo que le aconseja el gobernador del Banco de España? Ese gobernador que tiene el descaro de, día sí día también, hablar de reforma laboral y que no es capaz de definir una propuesta de un sector financiero que hoy niega el crédito. Pero eso no, los grandes bancos acumulan beneficios pero usted no plantea la reforma del sector financiero que garantice que el crédito llegue a las familias y a las empresas. ¿Por qué no plantea hoy una reforma del sector energético que permita adelantarnos a la próxima crisis, la del peak oil, la crisis energética, una reforma que permita hacer una apuesta en primer lugar por el ahorro y la eficiencia y después por las renovables y que modifique la Ley del Sector Eléctrico? Claro, nos lamentamos día sí y día también del déficit tarifario, pero la realidad es que no recalculamos el déficit tarifario y no cambiamos esa Ley del Sector Eléctrico, donde privatizamos los modelos pero donde mantuvimos los monopolios. ¿Por qué no afronta también una política industrial activa? ¿O por qué no entra en la política de gastos superfluos?

Hoy ha anunciado una reducción de 600 millones de euros en la ayuda oficial al desarrollo. Podría haber hecho otra cosa cuando ayer su amigo Obama le llamaba, podía haberle anunciado que retira las tropas de Afganistán. ¿O es que es mejor mantener las tropas en Afganistán que reducir en 600 millones de euros la ayuda oficial al desarrollo?

Mire, lo que está haciendo y lo que está proponiendo es insólito, y es insólito por parte de un gobierno de izquierdas. Ustedes nos dijeron que sí, que teníamos que reformar los sectores financieros, y lo que han hecho es que los sectores financieros marquen al dictado las políticas que ustedes tienen que hacer. En el Financial Times hace pocos días un grupo de economistas le decían al conjunto de la sociedad que no teníamos que ir a una política de ajuste duro en poco tiempo porque eso podía poner en duda no ya el Estado del bienestar, sino la recuperación económica. No lo dice un diputado de Iniciativa o Izquierda Unida, no, se lo dicen economistas que entienden que la política que usted quiere aplicar pone en jaque el Estado del bienestar y pone en jaque la recuperación económica, pasando quizá de la recesión a la depresión. ¿Es eso responsable? No, señor presidente, eso es profundamente irresponsable y denota una profunda insensibilidad como gobernante que usted dice ser de izquierdas y progresista. Hoy necesitamos liderazgo en Europa, ese liderazgo que ustedes no han tenido, un liderazgo que diga que necesitamos un gobierno económico, con finanzas europeas, con una gobernanza económica, pero no una política de ajuste hacia Grecia que supondrá que los griegos tendrán por muchos años un escenario en el que no van a crecer, un escenario de ajustes duros, durísimos, con una Europa que presta al 5 por ciento cuando los bancos lo hacen al 1 por ciento. Esa no es la Europa que quiero, yo quiero Europa, pero quiero una Europa distinta y lo que lamento es que usted no está liderando desde la Presidencia española esa otra Europa que muchos europeos y que muchos ciudadanos queremos.

El problema de fondo -voy acabando, señor presidente-es precisamente la actitud que ustedes están teniendo. El Fondo Monetario Internacional exige una propuesta de ajuste, reducir el déficit. ¿Y qué hacen ustedes? Reducir el gasto sin una política fiscal distinta, sin nuevas exigencias y sin reformas estructurales del sector financiero. Si uno hace una drástica reducción del déficit puede comprometer el futuro, así que reducción del déficit, sí, drástica, no; si no, España no estaría en condiciones de crecer este año. Esta no es mi frase, señor presidente, esta es su frase hace apenas unas semanas. Una drástica a reducción del déficit supondrá que España no esté en condiciones de crecer este año. Asumo sus máximas en este caso, pero las máximas de hace una semana, no las de hoy, señor presidente, y lo que le digo es que la propuesta de ajuste de caballo que nos propone es un ajuste precisamente duro, durísimo, que van a pagar los más débiles. Le anuncio ya que nosotros vamos a ser propositivos si cambian de senda, pero por este camino no les vamos a acompañar. No solo no les vamos a acompañar, sino que van a tener nuestra oposición, si usted quiere, modesta, pero una oposición contundente y una oposición que se va a producir en esta Cámara y que se va a producir, creo, también en la calle.

Porque no es que no sea justo; no es decente decir que el ajuste es equitativo y que no se les toque nada a los bancos, que no se les toque nada a las rentas altas y que se toque a pensionistas, asalariados y trabajadores. Sobre todo, el arte de la política tiene que dejar de consistir en decir una cosa para hacer exactamente lo contrario. Nosotros por ahí no vamos a pasar.

Muchas gracias.”

dimarts, 11 de maig del 2010

Des del Penedès, per l’opció tramvia

Amb motiu de la consulta ciutadana sobre el futur de l’Avinguda Diagonal alguns sectors (La Vanguardia, el RACC, la majoria de tertulians...) fa dies que han endegat una campanya mediàtica per crear una ‘matriu d’opinió’ contrària al tramvia i favorable a l’opció C: la dels cotxes per la gent del Baix Llobregat i el Penedès que hagi d’entrar a diari a la capital del país, i la del fum i les partícules en suspensió per als de Barcelona. Per als del Penedès se’ns hi afegeix també el greuge del peatge de Martorell.

Amb un servei de tren de Rodalies Renfe que encara tardarà a recuperar-se de la marginació perpetrada per Álvarez-Cascos i Magadalena Álvarez; l’autobús interurbà és, cada vegada més, un mitjà de transport públic clau per a Vilafranca i el Penedès. Ja és, per exemple, la connexió diària entre el nostre jovent universitari i el principal campus del país, el de la UB i la UPC a la Diagonal.

Un mitjà que resultarà molt més reforçat i optimitzat si es realitzen dues actuacions: La construcció del carril BUS-VAO a la B23 entre Molins de Rei i la Diagonal (actuació prevista en diversos plans i que s’ha anunciat que s’abordarà properament) i la connexió del tramvia, entre Francesc Macià i Plaça de les Glòries (opció A i B) ja que l’ús intermodal dels autobusos interurbans del Penedès i, sobretot (pel gran volum de persones afectades) del Baix Llobregat amb aquesta connexió de tramvia reduirà els temps d’accés (i de retorn) al centre de la capital.

I això al seu torn crearà una tendència creixent d’ús del transport públic que reduirà força l’ús del vehicle privat i que resultarà beneficiosa per tothom: menys embussos, menys temps de trajecte, més freqüències de pas (que els nous usuaris i usuàries faran viables), menys contaminació, menys soroll, menys malbaratament d’energia, menys emissions de canvi climàtic...

En aquest sentit exposat ja es van manifestar clarament tots els grups municipals de Vilafranca del Penedès (PSC, CiU, CUP, PP, ERC i ICV-EUiA) en la moció aprovada el passat mes de setembre.

Contra aquesta argumentació s’alcen (alguns legítimament per convicció, d’altres semblaria que per interès i benefici dels accionistes d’ACESA a costa dels penedesencs) un seguit de tòpics que des de l’associació Promoció del Transport Púbic (PTP) s’encarreguen d’aclarir amb dades contrastades en aquest decàleg que us recomano.
Els i les que esteu empadronats a Barcelona podeu votar i obtenir més informació del procés aquí. Sens dubte, una bona experiència de participació ciutadana!

Finalment, un apunt crític: encara que hagi estat consensuat pel govern i l’oposició de Barcelona, no estaria de més que a la propera consulta es millori el sistema de vot electrònic per evitar el frau, i sobretot que s’adoptin mesures perquè el sistema no es pengi com sembla que va passar el primer dia de votació.

[imatge: demostràció pràctica del grau d'ocupació de la Diagonal per cada mitjà de transport realitzada recentment per la PTP]

diumenge, 2 de maig del 2010

I la participació ciutadana en el Consell de Medi Ambient?

[adjunto els precs i les preguntes que ICV-EUiA vam fer en el darrer ple municipal]

1.- No convocatòria del Consell de Medi Ambient. Manca de presentació dels plans resultants de la revisió de l’auditoria ambiental. Incompliment de la moció ‘Vilafranca lliure de bosses de plàstic’.

En el pressupost de l’any 2008 es va incloure, a proposta d’Iniciativa, una revisió de l’auditoria ambiental i l’Agenda 21 de Vilafranca, a causa de la necessitat de disposar d’una estratègia ambiental actualitzada, amb les actuacions i projectes necessaris per fer de Vilafranca una vila més sostenible i respectuosa amb el medi.
Finalment desprès d’haver-lo reclamat en diverses ocasions, el mes passat se’ns va lliurar una còpia del Pla d’Acció Ambiental i del Pla d’Acció per a l’Energia Sostenible fruït d’aquesta revisió. Uns plans on es plantegen estratègies a seguir durant els pròxims anys, i en els que és indispensable la participació ciutadana de tots els implicats per tal de difondre’ls, debatre’ls i consensuar-los entre tota la societat.
El Consell de Medi Ambient, un dels òrgans de participació ciutadana més importants de l’Ajuntament, es va reunir per última vegada el juliol de 2009 i, de moment, vostès no l’han tornat a convocar. El Consell s’havia plantejat com a òrgan participatiu per a debatre, entre d’altres, projectes com el Pla d’Acció Ambiental. Fins i tot es va crear una subcomissió per treballar concretament aquest tema, que no s’ha convocat mai.
1) Està previst que, després de 8 mesos es torni a convocar el Consell de Medi Ambient?
2) Està ha previst un procés de comunicació i participació ciutadana del Pla d’Acció Ambiental abans de portar-lo a aprovació?
3) En el mateix sentit, tampoc han convocat la subcomissió per aplicar la moció per una “Vilafranca lliure de bosses de plàstic el 2010”, i ja portem quatre mesos de l’any acordat com a límit pel ple municipal. Està previst donar-li continuïtat?
2.- Prec perquè es garanteixi la correcta instal•lació i funcionament d’una antena de telefonia mòbil

Les antenes de telefonia són necessàries per fer possibles les comunicacions en l’era digital i l’Ordenança Municipal de 28 de maig de 2002 en regula les llicències d’acord amb les previsions legals, garantint que, en principi, tot sigui correcte.

Ara bé, arran de les queixes veïnals s’ha constat que l’antena del Carrer de la Granada està en funcionament tot i que encara no té llicència. A instàncies del nostre grup s'ha obert l'expedient de control amb llicència. Demanaríem que s’acceleri la tramitació d’aquest expedient per tal que els veïns i veïnes puguin tenir la certesa que tot està correcte o, en cas que hi hagués algun problema, s'adoptin les mesures correctores que corresponguin. Gràcies.

3.- Problemes amb el servei interurbà de Monbús – Hispano Igualadina
Fa gairebé dos mesos, en el ple del mes de març, vam fer un prec perquè es fessin gestions amb la Direcció de Transports de la Generalitat i amb l’empresa Monbús – Hispano Igualadina per recuperar el servei d’autobus de les 8.20 del matí cap a Barcelona, que ha estat eliminat unilateralment per l’empresa. Voldríem saber si s’han fet aquestes gestions i, en cas afirmatiu, quina ha estat la resposta. Gràcies.

4.- (prec conjunt amb el grup de la CUP) Subvencions i activitat de la regidoria de gent gran
Voldríem saber quins són els criteris que utilitza la regidoria de gent gran per atorgar ajuts a entitats i, si fos possible, demanaríem disposar d’un llistat on constin els imports, el concepte i l’entitat beneficiària dels ajuts, subvencions i convenis atorgats per aquesta regidoria en l’últim any; així com també de les activitats no ordinàries que hagi organitzat la regidoria (balls, sortides, teatre, etc). Gràcies.

Bernat Villarroya i Garcia
Portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA
Vilafranca del Penedès, 27 d’abril de 2010

dimecres, 28 d’abril del 2010

El padró és una estadística, Catalunya un sol poble.

Recentment algun alcalde i certs grups han intentat ‘falsificar’ el padró per tal d’excloure’n part dels ciutadans immigrants. Ha quedat clar que això no està permès i ara plantegen subterfugis com amenaçar amb la delació aquests que intentin empadronar-se.

No només és l’absurditat i el risc que suposa que un ajuntament s’autoenganyi falsificant les seves pròpies dades i tancant els ulls a les necessitats a les que s’haurà de fer front; més enllà d’això (que també) el que em preocupa profundament és el rerefons ideològic totalitari que s’entreveu darrere d’aquesta línia d’acció.

Vilafranca com a vila, i Catalunya com a país, som un sol poble, un poble format per totes les persones que hi vivim i que treballem per tirar endavant, independentment de la nostra procedència geogràfica.

Les persones que han immigrat la darrera dècada, no se n’aniran, com no se’n han anat uns altres immigrants que són els avis i àvies de molts de nosaltres. Uns i altres van marxar del lloc d’origen per motius similars, i en els dos casos els seus fills han nascut aquí i Catalunya és el seu país. Això va ser i és així. Som els que som, i quan abans deixem de recriminar-nos entre nosaltres i ens concentrem a tirar plegats endavant millor que millor.

Evidentment, quan algun servei públic es desequilibra, cal fer costat a l’alcalde afectat i exigir de qui correspongui (Generalitat o Estat, segons el cas) que aquell Ajuntament tingui els recursos necessaris per garantir que tothom tingui les mateixes oportunitats i les mateixes obligacions, els mateixos deures i els mateixos drets. Uns drets que, només faltaria, inclouen qüestions d’humanitat i sentit comú, com l’empadronament i, per tant, que els infants puguin anar a l’escola.

I uns drets que, com més aviat millor, també han d’incloure valors democràtics clau, com el fet que les decisions es prenen amb participació de tothom, i per tant, el dret de vot, com ha començat a fer-se realitat, de forma exemplar, a les consultes sobre la independència.

Si volem una societat cada vegada més lliure i igualitària dins d’un planeta habitable, una societat amb qualitat de vida, tothom s’hi ha d’implicar i ningú pot quedar al marge: Els fills i les filles dels nous catalans han d’anar a l’escola, i els pares i mares volem veure’ls a l’AMPA, i si treballen assalariats, als sindicats; i si tenen un negoci, a l’associació d’empresaris. I terços amunt.

[orígen imatge]

dijous, 22 d’abril del 2010

Un nou model econòmic i productiu pel territori?


És possible un nou model econòmic i productiu pel territori?
Què podem fer per fer-lo possible des de la implicació política a nivell municipal?
Què comporta que el Penedès i el Garraf és reconeguin com un àmbit de planejament territorial per la Generalitat de Catalunya?
Quines experiències locals està portant a terme Iniciativa per Catalunya Verds - Entesa pel Progrés Municipal a les nostres comarques com a força de govern local?
I a l'oposició, quina tasca es realitza?
Aquestes són algunes qüestions que els homes i les dones d'ICV i les EPM a l'Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf tractarem aquest dissabte a Cubelles.
El programa que tindrem és aquest:

JORNADA “A PEU DE CARRER” PENEDÈS – GARRAF

Lloc: Poliesportiu de Cubelles

Avinguda Onze de Setembre, s/n

08880 Cubelles (Garraf)

Data: Dissabte, 24 d’abril

09:30: Inauguració Mònica Miquel, portaveu d’ICV-EUiA de Cubelles

Màrius Garcia, responsable de política municipal

10:00 Taula Rodona: L’Àmbit Funcional del Penedès – Garraf

Salvador Milà, Diputat

Xavier Rubio , Geògraf

Iolanda Sánchez, ICV Garraf

Yolanda González , ICV Baix Penedès

Bernat Villarroya , ICV Alt Penedès

Modera: Mònica Miquel

11:30 Pausa cafè

12: 00 Taula Rodona: Sortir de la crisi amb un nou model econòmic pel territori

Xavier Cardona, President Associació d’Empresaris Penedès Garraf (ADEG)

Xavier Portillo, Enginyer. Empresari d’energies renovables

Albert Rodríguez, President intercomarcal CCOO Penedès – Garraf

Maria Rovira, responsable de política territorial de la Unió de Pagesos

Modera: Diego Diez de los Rios, EPM

14:00 Dinar.

16: 00 Taller d’Experiències Municipals

18:00 Cloenda: Hortènsia Grau, candidata a la demarcació de Tarragona

Joaquim Mas, Alcalde d’Olivella

dimarts, 20 d’abril del 2010

L'escola a debat


L’educació és una de les competències clau que gestiona la Generalitat, tan pel seu volum pressupostari com, sobretot per la seva importància social, i també pel nombre de persones a les que afecta en el seu dia a dia (mares, pares, infants, professorat, personal de serveis...).

La gestió del govern de Catalunya en aquest àmbit ha tingut, fins al moment, llums i ombres, amb massa equivocacions, al meu parer, per part del Conseller Ernest Maragall. És cert que s’ha fet el Pacte nacional per l’educació, s’ha anant implantant la sisena hora, s’han construït dues escoles per setmana per fer front al creixement demogràfic i recuperar dèficits històrics...

... però no és menys cert que s’ha fet una Llei d’educació que no és compartida per bona part de la comunitat educativa, que no introdueix matisos en la dualitat de xarxes educatives, que permet el sosteniment amb diners públics de centres amb pràctiques pedagògiques decimonòniques com la segregació de sexes, o que la conselleria ha anat encadenant un seguit de decisions que afectaven als centres educatius sense pràcticament consultar-los.

Per valorar aquest primer curs de la nova Llei d’educació i la situació de l’escola en general aquest dimecres serà a Vilafranca la diputada Dolors Camats que és la portaveu parlamentària d’Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa, a la Comissió d’Educació del Parlament de Catalunya, i la persona que ha defensat a la cambra legislativa les emenes i plantejaments alternatius d’ICV-EUiA en tot aquest procés.

Estic convençut que serà un acte molt interessant i aprofito per convidar-vos a tots i a totes a assistir-hi i participar en el debat.

Dimecres 21 d’abril, a les 19:30 a la Sala 3 de l’equipament municipal l’Escorxador.

dimarts, 13 d’abril del 2010

Pervivència del franquisme judicial


La fisura democràtica a l'administració de justícia no és un tema nou en aquest bloc. I fa dies que porto al pap deixar per escrit la meva opinió en relació a la situació kafkiana en que es troba el jutge Baltasar Garzón.

Aquest matí però he llegit un article del Salvador Milà que posa per escrit (amb el rigor tècnic a que ja ens té acostumats) el que porta dies donant-me tombs pel cap sense que me n'hagi sortit de plasmar-ho per escrit. Una versió reduïda d'aquest article s'ha publicat avui a
El País, però m'agradaria compartir amb vosaltres la versió íntegra del seu text, gràcies a l'amabililitat del Salvador. Aquí la teniu:

Pervivencia del franquismo judicial

Parece que en España algo quedó a medio hacer, o se hizo mal, en el proceso de transición de la dictadura a la democracia, en relación al sistema judicial, a éste tercer poder clave para determinar la calidad y buena salud democrática del Estado social y democrático de derecho. En estos últimos meses se están poniendo de manifiesto, de forma descarnada, muchos malentendidos –o sobreentendidos- en relación a la legalidad –formal- y legitimidad –social y política- del entramado judicial de excepción –primero- y “especial” –después- puesto en pie por la Junta militar rebelde durante la guerra civil de 1936-39 y los sucesivos gobiernos del dictador Francisco Franco a golpe de Bandos, Decretos-Ley, Leyes de legislador único y expedientes de depuración, sin otra legitimación que la fuerza de las armas ni otra aspiración que la aniquilación y la venganza del “enemigo interior”.

La sociedad española asiste con incredulidad a una serie de pronunciamientos judiciales –y fiscales- entorno a cómo aplicar la Ley de Memoria histórica, ante las lógicas peticiones de revisión de Sentencias condenatorias de personas a las que el Gobierno solemnemente ha reconocido que fueron injustamente encarceladas o ejecutadas por Tribunales ilegítimos; o entorno a las resoluciones del Tribunal Supremo que dan pábulo a las denuncias falangistas contra el Magistrado Garzón, acusándole de prevaricar por el simple hecho de abrir diligencias, a instancia de partes legítimas, para averiguar el paradero de los desaparecidos a causa de la represión en el bando franquista; con la paradoja de que se trata de acallar la acción judicial al amparo de una –cuando menos- sesgada interpretación de la Ley de Amnistía de 1977 como “ley de punto final” que ampare el olvido de las víctimas, evite la localización de sus cuerpos y la reparación de su honor y memoria familiar, a la par que se esquiva el juicio de responsabilidad moral de sus asesinos e inductores.

Ya antes de la Ley de Memoria Histórica se habían dictado resoluciones del Tribunal Supremo, específicamente de su Sala de Justicia militar en que, como si estuvieran fuera del tiempo y del espacio, con la asepsia de la sábana que tapa el cuerpo del delito, se invocaron argumentos formalistas relativos a la –al parecer- inexistencia de “nuevos hechos relevantes” que pudieran hacer necesaria la reconsideración de lo “juzgado” en su día, por Tribunales indignos de llamarse de justicia, para denegar la revisión de Juicios sumarísimos que condenaron de forma injusta, alevosa y sin respetar los mínimos principios de un proceso penal digno de tal nombre, a personas tan significativas como Joan Peiró –líder sindical ejemplar, ministro de Industria de la República, que se opuso de forma pública y valiente a los desmanes de los incontrolados en los primeros días de la guerra civil en Cataluña (inexcusable la lectura de su recopilación de artículos “Perill a la reraguarda¡”) y que salvó a cientos de personas.

Sin pasar por alto, ya puestos, el que todavía el Tribunal Supremo no haya hecho un reconocimiento solemne de la dignidad y honorabilidad de los cientos de Jueces y Magistrados que fueron aparatados de sus carreras, degradados o ejecutados por no dar amparo con su Toga a la Rebelión, o por negarse a Juzgar y condenar por rebeldes a las autoridades legítimas.

Ante este panorama en la dehesa judicial, el Fiscal General del Estado, asistido de su Junta de fiscales, ha optado por denegar la petición de la Generalitat de Catalunya –amparada por la Fiscal Jefe de esta comunidad- de promover la correspondiente revisión del Juicio que condenó a muerte al President mártir Lluís Companys, con el singular artilugio de atribuir a la Fiscalía del Estado una inexistente facultad de declarar NULA la Sentencia, cosa que la Ley no hace directamente ni mucho menos le atribuye al Fiscal. Es más que probable que el Fiscal del Estado haya tratado así de evitar un nuevo bochorno judicial, en previsión de un pronunciamiento de la Sala Militar del Tribunal Supremo que, ignorando la expresa e individualizada declaración por parte del Gobierno –y en aplicación de la Ley- de ilegitimidad y de falta de todo atisbo de justicia material en la Sentencia que le condenó.

Llegados a este punto hay que recordar que en a ley 52/2007 de 26 de diciembre, de Memoria Histórica, no se contiene –por desgracia- ninguna declaración expresa y de directa aplicación de NULIDAD de pleno derecho de las Sentencias dictadas por los Tribunales de excepción y especiales –de todo tipo: militares pero también civiles, no olvidemos al fatídico Tribunal de Orden Público-, ni mucho menos la ley (ya sea la de Memoria histórica, ya la 50/81 del Estatuto orgánico del Ministerio fiscal –artículos 3 a 5-) faculta al Ministerio Fiscal para que “por si y ante si” pueda otorgarse la facultad de declarar –como se hace en el Informe de su Secretaria técnica de 22 de marzo de 2010- que las sentencias dictadas por el Tribunal de Responsabilidades Políticas de Barcelona en fecha 13 de diciembre de 1939 y por el Consejo de Guerra de Oficiales Generales en fecha 14 de octubre de 1940 relativas al Presidente de la Generalitat de Cataluña D. Lluis Companys i Jover son nulas de pleno derecho por aplicación directa de la Ley 52/2007 de 26 de diciembre”.

No deja de ser significativo que para justificar tal atribución el Fiscal General invoque la legislación dictada en Alemania y en Austria que –esas sí- declaran la anulación de los juicios injustos nacionalsocialistas, dejan de forma expresa sin eficacia jurídica las sentencias dictadas y prevén un procedimiento claro de reconocimiento. Cuando en la tramitación de la Ley española de Memoria histórica se rechazaron las enmiendas que iban en tal sentido, presentadas entre otros por los diputados d’IU y ICV- se argumentó que con las declaraciones de reparación individualizadas y el reconocimiento de la ilegitimidad e injusticia de las Sentencias, se abriría el camino a los procesos de revisión que ahora el Fiscal General no quiere abordar.

Si así lo cree el Ministerio Fiscal, y no le faltan razones para ello, procede reclamar del Tribunal Supremo dicha declaración expresa –por la vía declarativa o revisora que mejor proceda-. Y si se teme que el Alto Tribunal opte por amparar con argumentos formales cualquier apariencia de legalidad formal o de justicia material de los Tribunales Militares y Especiales instrumentados por la Dictadura, entonces lo procedente será reconocer que este país tiene un problema no resulto en su sistema judicial, denunciar la pervivencia –en determinadas instancias- de un franquismo judicial que trata de amparar, con argucias formalistas, la apariencia de “normalidad forense” de unos personajes que –togados y no togados- envilecieron el nombre de la Justicia al servicio de la represión más allá –en el espacio, pero también en el tiempo- de las violencias del campo de batalla. Y si así se evidencia, entonces deberemos regresar al ejecutivo y al legislativo –y también al Consejo General de Poder judicial- para que se adopten las medidas que procedan para dejar de una vez por todas que los instrumentos “judiciales” de represión política de la dictadura franquista no fueron sino una burda manipulación del nombre de la Justicia, sin ninguno de sus atributos.

* Salvador Milà i Solsona, és jurista i diputat del grup ICV-EUiA al Parlament de Catalunya