Crisi: Desarmar els mercats financers

L’impacte de la crisi és profund i els polítics locals ens hem de centrar en trobar respostes pràctiques davant de l’increment de l’atur a les nostres comarques. I de fet des d’Iniciativa la setmana passada ja vam anunciar en roda de premsa les nostres propostes per al pressupost 2009 a Vilafranca on les polítiques actives d’ocupació tenen un paper destacat.

Dit això, no em puc estar de ser dels que recordem que no és cert (com estem llegint arreu aquests últims dies) que ningú hagués advertit dels riscos de tot el conjunt de nefastes polítiques que ens han portat a aquesta crisi econòmica i que, pel camí, han deixat un increment brutal de les desigualtats a nivell mundial i, a casa nostra, a moltes famílies endeutades i ara, a força gent a l’atur. No és cert que ningú no hagués advertit dels riscos.

Reprodueixo a continuació un article que té més de 10 anys: És el famós editorial de Le Monde diplomatique escrit Ignacio Ramonet el desembre de 1997. L’editorial que, posteriorment, donaria lloc a la creació de l’associació Attac, sense la que difícilment es podria explicar l’aparició del moviment antiglobalització o altermundista el 1998. Aquest moviment va néixer precisament per denunciar les polítiques que ens han portat fins on ara estem, i mirar de construir-hi alternatives, a partir del Forum Social Mundial, d’on va sorgir el gener de 2001 un manifest titulat “Un altre món és possible”, també conegut com a Compromís de Porto Alegre.

Personalment no és la primera vegada que parlo d’aquest editorial d’en Ramonet. Vaig ressenyar-lo per a la desapareguda revista Versus l’any 2003. Tampoc és, per tant, casual que una de les primeres mocions que vaig presentar com a regidor de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès anés encaminada a posar el primer gra de sorra per a la utilització de la banca ética en transaccions bancàries de l’Ajuntament.

Però evidentment s’han escrit moltíssim més textos. En alguna ocasió us he parlat de Viviane Forrester i dels seus llibres. Són els que més recomano per a qui vulgui aprofundir.

Bé, no m’allargo més. A continuació, Desarmar els mercats financers, l’editorial escrit ple Ramonet el 1997, del que m’he permès destacar en negreta algunes frases.

I si voleu seguir llegint-lo, un article seu, en aquest cas actual (finals de setembre de 2008), és La crisi del siglo.

El tifó que han experimentat les borses d’Àsia amenaça la resta del món. La mundialització –el principal motor de la qual és l’optimització a escala planetària del capital financer– està posant als pobles en estat d’inseguretat generalitzada. Ignora i rebaixa a les nacions i als seus Estats en tant que espais idonis per a l’exercici de la democràcia i com a garants del bé comú.

La mundialització financera ha creat així el seu propi Estat. Un Estat supranacional, que disposa dels seus aparells, de les seves xarxes d’influència i dels seus propis mitjans d’acció. Es tracta de la constel·lació formada pel Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial (BM), l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) i l’Organització Mundial del Comerç (OMC). Aquestes institucions parlen amb una sola veu –amplificada per la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació– per a exaltar les “virtuts del mercat”.

Aquest Estat mundial és un poder sense societat ja que, aquest rol, és exercit pels mercats financers i les empreses gegants de què són mandataris. El resultat és que les societats realment existents són societats sense poder. I tot això no deixa d’agreujar-se.

Successora del GATT, l’OMC s’ha transformat des de 1995 en una institució dotada de poders supranacionals i situada fora de qualsevol control per part de les democràcies parlamentàries.

Una vegada que es proposa intervenir, l’OMC pot declarar les legislacions nacionals en matèria de dret laboral, de medi ambient o de salut “contràries a la llibertat de comerç” i demanar la seua derogació. D’altra banda, des de maig de 1995, al sí de l’OCDE, al marge de l’opinió pública dels diferents països, es negocia l’importantíssim Acord Multilateral d’Inversions (AMI), que s’haurà de signar el 1998, i que s’orienta a donar plens poders als inversors enfront dels governs [1].

El desarmament del poder financer ha de convertir-se en un objectiu d’interès cívic de primera magnitud, si es vol evitar que el món del pròxim segle es transformi en una jungla on els predadors imposen la seva llei.

Diàriament uns 1.500 millards de dòlars realitzen múltiples anades i vingudes, especulant sobre les variacions en les cotitzacions de les divises. Aquesta inestabilitat dels canvis és una de les causes de l’alça dels interessos reals, que frena el consum domèstic i les inversions de les empreses. Incrementa els dèficits públics i d’altra banda incita als fons de pensions, que manegen centenars de milers de milions de dòlars, a reclamar a les empreses dividends cada vegada més elevats. Les primeres víctimes d’aquesta “caça” del benefici són els assalariats, els acomiadaments massius dels quals fan pujar les cotitzacions borsàries dels seus ex-empleadors. Poden les societats seguir tolerant l’intolerable per molt de temps? És urgent tirar alguns grans d’arena a l’engranatge d’aquests moviments de capitals devastadors. De tres formes: supressió dels “paradisos fiscals”; augment de la fiscalitat en les rendes del capital; aplicació de taxes sobre les transaccions financeres.

Els paradisos fiscals són zones on regna el secret bancari, que no serveix més que per a camuflar malversacions i altres activitats mafioses. D’aquesta manera, milers de milions de dòlars són sostrets de qualsevol fiscalitat en benefici dels poderosos i dels establiments financers. Perquè tots els grans bancs del planeta tenen sucursals als paradisos fiscals i extreuen un gran profit d’això. Per què no decretar un boicot financer, per exemple, a Gibraltar, o a les Illes Caiman o a Liechtenstein, per mitjà d’una prohibició als bancs que treballen amb el sector públic d’operar i obrir filials en aquests llocs?

L’impost sobre les rendes financeres és una exigència democràtica mínima. Aquests beneficis haurien de ser sotmesos exactament a la mateixa fiscalitat a què se sotmet a les rendes del treball. Açò no succeïx en cap lloc, en particular a la Unió Europea.

La llibertat total de circulació de capitals desestabilitza la democràcia. Per això és important posar en marxa mecanismes dissuasoris. Un d’ells és la Taxa Tobin. Que pren el seu nom del Premi Nobel nord-americà d’economia, que la va proposar el 1972.

Es tracta de gravar, de forma mòdica, totes les transaccions sobre els mercats de canvis per a estabilitzar-los i al mateix temps per a procurar ingressos a la comunitat internacional. Amb un nivell del 0,1%, la taxa Tobin aconseguiria anualment uns 166 mil milions de dòlars, dos vegades més que la summa anual necessària per a eradicar la pobresa extremada d’aquí al començament del pròxim segle.

Nombrosos experts han assenyalat que la posada en pràctica d’aquesta taxa no presentaria cap dificultat tècnica. La seva aplicació arruïnaria el credo liberal d’aquells que no deixen d’evocar l’absència de solucions de recanvi al sistema actual.

Per què no crear (a escala planetària) l’Organització No Governamental Acció per una Taxa Tobin d’ajuda als ciutadans (ATTAC)?. En coordinació amb sindicats i associacions amb finalitats culturals, socials o ecològiques, podria funcionar com un formidable grup de pressió cívica davant dels governs per a impulsar-los a reclamar finalment la posada en marxa efectiva d’aquest impost mundial per la solidaritat.

[1] Aquest tractat ignominiós no es va poder aprovar perquè milers de manifestants antiglobalització van denunciar-lo a la opinió pública mundial amb les manifestacions de Seattle a finals de 1999.

La Diada nacional: Inici del curs polític

1.- Aquest any la Diada torna a venir marcada pel tema del finançament, que encara no està resolt. Com comentàvem recentment això és greu incompliment de la legalitat vigent per part de l’Estat central. El sistema actual de finançament és injust perquè no té en compte coses tant evidents com que la població catalana ha passat de 6 milions de persones a 7 milions i mig.

Per això la importància de les previsions de l’Estatut ja que suposen un avanç en sentit federalitzant en l’estructura de l’Estat Espanyol. I aquest és un dels motius pels que tot aquest procés està provocant enormes reticències a l’estat, entre les cúpules funcionarials dels ministeris, bona part de la magistratura i del poder mediàtic i judicial. L’Estatut i el procés que ha desencadenat, si es compleix, suposa una nova redistribució del poder.

2.- Tornant a la Diada, ahir a l’Ajuntament de Vilafranca es van fer dos actes institucionals. En aquest sentit, necessita millorar, i molt, la ofrena floral al monument al President Companys. Resulta incomprensible que tres grups municipals (PP, ERC i CUP) no hi assisteixin; no sé si per voluntat pròpia o perquè l’equip de govern (PSC), va sortir a correcuita de l’Ajuntament, sense esperar a ningú...

3.- D’altra banda, encara no entenc perquè el PSC no va penjar la bandera estelada al balcó de l’Ajuntament. Sobre la conveniència o no de penjar-la recordareu que des d’ICV-EUiA ens vam abstenir quan això es va debatre i votar (ja vaig explicar-ne els motius, al final d’aquest post). Ara bé, si hi ha una votació, l’Alcalde ha de respectar el resultat, encara que no li agradi o que no hi estigui d’acord.

4.- La Diada marca “oficiosament” l’inici del curs polític. Com a mostra: el portaveu de Convergència i Unió, Pere Regull, va fer abans d’ahir una roda de premsa on anuncia que vol fer una moció de censura. De moment però sembla que la qüestió és més una voluntat del grup de CiU que una realitat ja que d’acord amb l’article 30 del Reglament orgànic municipal, per presentar aquesta moció fa falta la signatura d’onze regidors. Per tant, el que demanem a l’equip de govern del PSC, és que no es despistin com els va passar fa uns mesos, quan altres grups van fer comunicats, i que es dediqui a executar el pressupost aprovat, que passen els mesos i hi ha moltes coses pendents de portar a la pràctica...

Observant sobre qui volen descarregar la crisi, recordant Niemöller...

A Itàlia el govern presidit per Silvio Berlusconi està tirant endavant mesures per ‘controlar’ els gitanos. L’agenda de l’executiu italià la marca un partit “expostfeixista” de la coalició de govern; és a dir, un partit que, ‘oficialment’, no és feixista, però gairebé... el partit on milita, fent-ne gala, la neta de Benito Mussolini.

Aquesta mesura d’identificació policial específica del poble romaní es fa amb el suport velat del govern executiu de la Unió Europea, tot i el rebuig, lloable però simbòlic, del Parlament europeu.

Mentrestant a l’Estat espanyol els i les ministres s’embranquen en una discussió sobre la contractació o no de la immigració en origen. Com en el cas italià, l’assumpte té tota la pinta de ser un xou mediàtic muntat, de forma irresponsable, per marejar la perdiu.

És evident que hi ha d’haver una política de gestió legal de les migracions però aquest debat no es pot fer des del populisme, com a espantall perquè la gent no pensi en altres coses o descarregui la seva inquietud sobre els més febles, en comptes de qüestionar les decisions dels més poderosos.

El ministre Celestino Corbacho (que quan toca no fa servir el seu vot per oposar-se a l’ampliació de la jornada laboral fins a 65 hores setmanals) ara vol erigir-se en el gran defensor dels treballadors ‘autòctons’ generant titulars del tipus “No tiene sentido buscar albañiles fuera si los de aquí están en paro”.

Sr. Ministre, a què ve això ara? Es que hi ha algú que estigui proposant el contrari? Això tan evident i que ningú discuteix és la única cosa que té a dir? Què vol donar a entendre?

No, si encara resultarà que la crisi del sistema (basat en fer-nos creure que els pisos ja no són llocs on viure-hi persones sinó accions bursàtils que es poden ‘fabricar’ sense parar) serà culpa dels immigrants...

Serietat senyor ministre! Sr. Corbacho s’esperà de vostès, els dirigents europeus que, contra la crisi, apliquin mesures racionals [1]. No pas que provin d’escabullir-se del debat amb subterfugis populistes per mantenir-se a la cadira.

Cal debatre sobre model productiu, sobre model energètic, sobre model territorial. Però això que està fent vostè aquests dies és populisme. És fugir d’aquests debats que cal fer si volem sortir algun dia de la crisi i construir futur per la nostra societat. Hem de triar el camí, i vostè s’equivoca a l’hora d’escollir-lo. Vostè escull el camí de les “respostes” fàcils a les preguntes complexes, què és el camí equivocat, el camí del populisme.

Aquest camí, que comença amb titulars com el seu que es publica avui, és el que a mi em fa recordar aquelles famoses paraules que el pastor protestant alemany Martin Niemöller (a la imatge), va dir des del púlpit de l’església, desprès de reflexionar sobre la seva experiència vital (que el va portar de ser partidari de Hitler a ser reclòs als camps d’extermini nazis per no voler integrar la seva església protestant a l’església alemanya unificada)

Primer van venir a buscar els comunistes,
i no vaig dir res perquè jo no era cap comunista,

Desprès van venir a buscar els jueus,
però tampoc vaig dir res perquè jo no era jueu,

Mes tard van venir a buscar els sindicalistes,
però no vaig dir res perquè jo no era sindicalista,

Desprès van venir a buscar els catòlics,
però no vaig dir res perquè jo era protestant.

Finalment van venir a buscar-me a mi,
però llavors ja no quedava ningú que digués res.

***

[1] Mesures com poden ser, per exemple...

...invertir en formació (en comptes de privatitzar parcialment l’ensenyament universitari amb el subtil mètode d’escurçar la duració de les carreres, que bàsicament és el que fa el procés de Bolonya que impulsa la Unió Europea, per tal que calgui completar la formació amb ‘masters’ de pagament),

....evitar la competència deslleial en matèria social (és a dir combatre, amb mesures aranzelàries, el fet que algunes empreses transnacionals tinguin a la xina persones treballant 15 hores al dia sense cap prestació social; en comptes de fer tot el contrari: ‘legalitzar’ [*] aquestes mesures antisocials també dins la Unió Europea, com estan fent amb la jornada laboral de 65 hores setmanals);

...evitar la competència deslleial en matèria ambiental (prohibir o gravar amb un aranzel que la Unió Europea es venguin productes fabricats en països on no hi ha lleis ambiental –i per tant es més barat produïr–);

...evitar la competència deslleial en matèria fiscal, començant per harmonitzar la política fiscal dins de la Unió Europea (evitant que les empreses s’instal·lin on no es paguen impostos –per cert, això val també per certes autonomies d’aquestes tant solidàries amb Catalunya);

...apostar per investigar, desenvolupar i implantar les energies renovables (com la eòlica o la solar) en comptes de subvencionar unes nuclears que són perilloses i que no són rentables sense subvencions públiques;

...invertir en ferrocarrils de rodalies, en comptes de mantenir l’aposta carretera-gasolina;

...i un llarguíssim etc.

[Origen de la imatge]

Més informació sobre Martin Niemöller: [1], [2], [3], [4].

Sobre el paper de Celestino Corbacho, us recomano especialment aquest article d’un conciutadà seu.

Ara VANDELLÓS II

Fa unes setmanes compartia amb vosaltres les meves inquietuds en relació al greu accident de la central nuclear d’Ascó II. El cas va posar de manifest la nefasta gestió que fa empresa propietària (darrera de la qual hi ha Endesa i Iberdrola) d’una cosa tant poc aconsellable de gestionar de forma negligent com és una central nuclear.

Amb espant, em llevava avui amb la notícia que una altra de les centrals que gestiona aquesta associació empresarial, en aquest cas Vandellós II, s’havia incendiat.

Es veu que durant més d’una hora la sala de turbines ha estat en flames. No ens podem permetre continuar corrent aquest tipus de riscos. Cal tancar com més aviat millor les centrals nuclears. Perquè aquests “incidents” recents no són qualsevol cosa: per un incendi semblant es va clausurar Vandellós I. Pel que fa a Ascó, se’m posa la pell de gallina només de pensar en els “procediments” que va utilitzar l’empresa per neutralitzar la fuga radioactiva del novembre passat (al més pur estil Hommer Simpson, vegeu les fotos dels informes del CSN).

Actualment les nuclears suposen el 18% de l’energia elèctrica que es consumeix a l’estat. Les hem de tancar i hem d’accelerar la implantació d’alternatives. Seguir jugant amb foc com sembla que s’està fent amb les instal·lacions nuclears és massa perillós.

Seguiment de la noticia: [1] [2] [3] [4] i [5].

[Orígen i llicència de la imatge]

Cal que el govern espanyol compleixi la llei sense excuses

Em limito a posar de manifest el que passa en termes del sistema legal vigent actualment.

Avui el govern de José Luís Rodríguez Zapatero ha vulnerat de forma flagrant l’ordenament jurídic de l’Estat Espanyol. No ho ha fet incomplint una llei ordinària, sinó una que forma part d’allò que la doctrina jurídica ha definit com a ‘bloc de constitucionalitat’.

Aquesta llei que el govern de l’Estat Espanyol està vulnerant és la Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol; és a dir l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Un Estatut aprovat, ni més ni menys, que pel Parlament de Catalunya i per les Corts Espanyoles, i validat pel poble democràticament en referèndum.

Un Estatut que avui fa dos anys que va entrar en vigor. I dos anys és el termini que la Disposició Final Primera fixava perquè es concretés la qüestió finançament d’acord amb uns principis força clars establerts als articles 201 i següents del text.

Incomplir d’una forma tant clara una norma del ‘bloc de constitucionalitat’ no és un problema de mera legalitat sinó una actuació que qüestiona l’imperi de la llei com a expressió de la voluntat popular.

Perquè no es tracta d’una qüestió de calendari: el finançament suficient d’una administració pública per poder prestar, en les degudes condicions, les competències que té atorgades no és un assumpte residual. Cal recordar que la Generalitat presta a la ciutadania serveis públics tant importants com la salut o l’educació, per posar només dos exemples. Com se suposa que ha de prestar aquests serveis si no disposa del finançament adequat per fer-ho?

Cal se solidaris amb altres territoris, d’acord. Això també ho diu l’Estatut, i el govern de Catalunya no ho està negant pas. Ara bé, el que no és acceptable és que des les institucions de l’Estat, ens faltin al respecte incomplint les normes bàsiques de funcionament que s’han acordat democràticament.

També és una ignomínia que, com a mínim des dels mitjans públics estatals, no es contrarestin totes les infàmies que des dels grups mediàtics privats, i fins i tot des d’institucions públiques, es llencen sobre nosaltres, els catalans i les catalanes, titllant-nos d’insolidaris quan les mateixes ‘balances fiscals’ que ha publicat l’Estat central posen de manifest tot el contrari.

El poble de Catalunya ve pagant, en els darrers anys, un preu injust i altíssim derivat de tot aquest procés. Un procés que el Govern i el Parlament de Catalunya van començar i han desenvolupat de forma pedagògica i democràtica. Justificant amb responsabilitat tot el que es plantejava.

No hi ha cap excusa raonable perquè el govern del Sr. Rodríguez Zapatero no compleixi la llei. Mantenir gaire temps aquesta situació incomprensible, a part de contribuir a l’erosió de l’estat de Dret i de la legitimitat de les institucions estatals, és un error de conseqüències gravíssimes en el funcionament ordinari de la nostra administració i dels nostres serveis públics. Un error que cap governant s’hauria de poder permetre. Un error que Catalunya, i els homes i les dones que hi vivim, no ens podem permetre el luxe de suportar.

Això d'ASCÓ I...

Ahir llegíem als diaris que tornen a posar en funcionament la central nuclear d’Ascó I que dista uns noranta quilòmetres de Vilafranca, és a dir, molt a prop si parlem de seguretat nuclear.

Em sembla un fet preocupant la celeritat amb que la planta s’ha tornat a posar en funcionament. Cal recordar que, el novembre passat, la central nuclear d’Ascó I va patir un accident què és un dels més greus que han tingut lloc a l’Estat Espanyol.

Per fer-vos-en una idea, en una escala on el “0” és una irregularitat sense conseqüències, el “5” és un accident com el de Three Mile Island (Harrisburg) , i el “7” és un accident com el de Chernovyl), el d’Ascó I està classificat, de moment, en el nivell “2”.

Fins ara, a l’Estat Espanyol només hi havia hagut dos accidents de nivell “2”: el de la central de Trillo el 1992, i el de Vandellós II el 2004; i un únic de nivell “3”: el de Vandellós I el 1989 que va precipitar el tancament d’aquesta central.

El més greu de tot això és que els responsables de la central van ocultar l’accident durant mesos, i que, “sorprenentment” el Centre de Seguretat Nuclear tampoc no ho va detectar fins que va ser alertat per l’organització ecologista Greenpeace el mes d’abril.

Ni l’ocultisme dels propietaris de la central, ni la incompetència manifesta del Centre de Seguretat Nuclear són admissibles en una qüestió tant greu que, tal com ha denunciat, Iniciativa per Catalunya Verds, pot ser, presumptament, constitutiva de delicte (art 341 del Codi Penal).

Ara que alguns grups industrials vinculats a la industria nuclear sembla que intenten revifar un mercat, el de les centrals nuclears, que va de capa caiguda arreu del món des de fa més d’una dècada fora bo que no ens deixem entabanar i que, entre tots i totes, fem força perquè s’estableixi un calendari de tancament de les centrals nuclears i es desenvolupin esforços encaminats, d’una banda, a l’estalvi i l’eficiència energètica, i d’altra banda, a implementar energies renovables que supleixin aquest 18% d’energia elèctrica que encara prové de les nuclears.


[Origen i llicència de la imatge]

El Ple de juliol: La cara, la creu i el cantell de la moneda

[Prèvia: Sobre la manifestació convocada per avui El Penedès diu No als peatges, el Penedès diu Sí al transport públic podeu llegir la meva opinió aquí. A la web local d’Iniciativa trobareu també les nostres valoracions al respecte.]

(1) La cara de la moneda: gestió democràtica dels serveis essencials

El Ple municipal de juliol ha pres decisions importants com la de reforçar el Consorci per a la Gestió Integral d’Aigües de Catalunya (CONGIAC) i la seva nova societat en el que és l’aposta d’alguns Ajuntaments del nostre país per garantir a mig i a llarg termini que un servei tan essencial com és el subministrament d’aigua potable es pugui continuar prestant des del sector públic, és a dir sota control democràtic de la ciutadania.

Aquesta reacció en defensa de la gestió democràtica té lloc en una Unió Europea que, lamentablement, en matèria econòmica té una orientació marcadament neoliberal que prioritza, per sobre de tot, l’afany de lucre, i gairebé força les administracions a privatitzar tots els serveis essencials. La fórmula d’aquesta societat pública ens permet, en el nostre cas, seguir prestant el servei sense dificultats de contractació a diversos municipis de la comarca, millorant l’economia d’escala.

Altres decisions que han estat encertades en opinió del grup municipal d’Iniciativa són: L’aprovació de la gratuïtat del bus urbà per a escolars (i acompanyant) i per a persones grans, junt amb el compromís d’ampliar aquesta gratuïtat properament a les persones amb discapacitat; l’aprovació de les mocions relatives al rebuig a la directiva europea de temps de treball (la de les 65 hores de jornada); i a l’habilitació d’un aparcament provisional de camions mentre es construeix el definitiu.

(2) La creu de la moneda: L’assumpte de Caixa Penedès

Una altra decisió important, aquesta, en la nostra opinió, força desencertada, és la forma de tramitació de la modificació urbanística en uns terrenys propietat de Caixa Penedès [1]. Ja us n’havia parlat aquí però vull reproduir el que vaig exposar en el ple:

“Recuperem els antecedents d’aquest assumpte: En essència, l’Ajuntament modifica el pla urbanístic de Vilafranca incrementant l’aprofitament urbanístic d’uns terrenys propietat de Caixa Penedès.

Normalment una actuació d’aquest tipus necessitaria una justificació clara, el que se’n diu jurídicament una motivació, una explicació del per què s’actua d’aquesta manera; més tractant-se d’una modificació urbanística d’iniciativa privada, és a dir impulsada per la pròpia entitat financera.

Entre d’altres coses a les que faré referència posteriorment, cal fer notar que el primer informe jurídic i tècnic fet pels mateixos tècnics municipals ja ens deia ben clar a tots els regidors i regidores que hi ha dues interpretacions possibles de la normativa: una, basada en l’Estatut i la Llei catalana, en que Caixa Penedès ha de cedir a l’Ajuntament el 10% de l’increment d’aprofitament urbanístic, i una altra interpretació, basada en la llei espanyola, en que no s’ha de fer aquesta cessió.

Caixa Penedès defensa la interpretació que més li convé. Evidentment. El que és incomprensible per a nosaltres és que socialistes i convergents es posessin d’acord tant de pressa per beneir la interpretació més desfavorable als interessos municipals, una interpretació que suposa clarament una pèrdua d’ingressos per a Vilafranca.

Des del grup d’Iniciativa, que en el seu moment, com no podia ser d’altra manera, ja vam votar en contra de tot això, i hem presentat, durant el termini d’informació pública, un escrit que, bàsicament conté tres al·legacions formals i un suggeriment.

La nostra primera al·legació fa referència al que acabo d’explicar sobre la necessitat d’exigir a Caixa Penedès la cessió del 10% de l’increment de l’aprofitament urbanístic. Lamentem constatar que el text que ens sotmeten a votació es manté en la interpretació més desfavorable a l’Ajuntament.

La nostra segona al·legació, sembla que si que estan disposats a acceptar-la. És l’al·legació on demanàvem que, si hi ha un compromís de construir un equipament per part de Caixa Penedès, com a mínim aquest compromís es reculli per escrit en un conveni urbanístic. De fet l’informe tècnic i jurídic ja advertia que sense conveni aquest compromís no tindria cap força jurídica. Celebrem doncs que, com a mínim en aquest punt, es rectifiqui per part de l’equip de govern.

Aquesta al·legació però anava plenament lligada amb un suggeriment més polític, que no pas jurídic: el fet que l’Ajuntament es replantegi si el projecte vinculat a la modificació urbanística ha de ser un auditori.

Ja en tenim un d’auditori a Vilafranca, un de nou que ja està gairebé acabat i que ha costat un gran esforç econòmic. A la comarca hi ha diverses instal·lacions similars. És aquest, un segon nou auditori, l’equipament més necessari?

Finalment, la tercera i última al·legació fa referència a [l'absència de] l’estudi de mobilitat. Per què, com hi aniran més de mil treballadors i treballadores a aquestes noves oficines?

Es fa una interpretació formalista de la legislació de mobilitat i es diu que encara no cal fer l’estudi, que sí que és obligatori, però que ja es farà en el moment de construir l’edifici d’oficines...

El moment lògic de fer l’estudi de mobilitat és ara, quan s’està planificant, no pas a última hora, quan ja no se’n puguin aplicar les conclusions!

En resum: No hi ha cessió d’aprofitament mig per part de Caixa Penedès, no es reconsidera quin és el millor equipament per anar vinculat a la operació urbanística i es deixa la redacció de l’estudi de mobilitat generada per quan ja serveixi de ben poca cosa. És evident que, en aquestes condicions, des d’Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida no podem més que votar en contra d’aquest dictamen.”

(3) El cantell de la moneda: que fem amb els pressupostos?

De més difícil valoració és la no aprovació d’una modificació de pressupost per un import d’uns 320.000 €, que a grans trets es dividia, bàsicament, en tres parts:

* Uns 86.000 € corresponien a l’aplicació d’ingressos de subvencions externes, destacant la subvenció rebuda del Departament de Medi Ambient de la Generalitat [1] per la instal·lació del primer punt verd (mini deixalleria). Lògicament ningú discutia aquesta aplicació.

* La segona part, uns 108.000 €, era despesa clarament ordinària: manteniment d’edificis municipals (60.000 €) i l’ampliació a nous carrers del servei de manteniment de zones verdes de la vila [entorn aparcament i zona final Avinguda Pelegrina, Ciutat Jardí Sant Julià, marge Avinguda Mare Ràfols, entorn parking Vial de Les Clotes, Plaça de les Avantguardes, zones verdes polígon industrial Domenys I, Rotonda Avinguda Vilanova i interior Espirall 58] (48.000 €).

* Tret d’un parell de coses (conveni de turisme cultural amb Casa Miró 3000 €, i la part econòmica corresponent a l’acord del congiac que ja hem comentat (uns 10.700 €) la resta, fins arribar als 320.000 € es destinava a despesa social: formació ocupacional, plans d’ocupació, contractació d’un agent d’integració social, previsió per a lloguers d’habitatge social i recursos per facilitar la conciliació de la vida personal i familiar amb el programa “minuts menuts”.

Nosaltres vam anunciar el nostre vot a favor d’aquesta modificació ja que estàvem i estem d’acord amb aquestes partides.

Ara bé, també és cert que la regidora d’hisenda i el govern municipals estan endarrerint el debat polític sobre l’aplicació dels recursos provinents de la liquidació del pressupost del 2007. Esperem que la reunió fixada per les properes setmanes serveixi per començar a afrontar aquest debat que ja fa massa mesos que està sobre la taula.

Finalment, com que veig que alguns fan interpretacions ‘sui generis’ de la nostra abstenció en la votació de la moció per penjar l’estelada blava “en un lloc destacat i preferent de la façana d’aquest Ajuntament” [2] opto per reproduir la meva intervenció i així que tothom pugui valorar sense intermediaris:

"Al balcó de l’Ajuntament de Vilafranca, en els dies festius [29, 30 i 31 d’agost], oneja una única bandera: la senyera de les quatre barres. Ens sembla que tots els vilafranquins i vilafranquines, siguin quines siguin les nostres idees, sigui quin sigui el nostre lloc de naixement, ens sentim còmodes amb ella.

Nosaltres, els homes i les dones d’Iniciativa, ens sentim còmodes amb la senyera i amb una manera d’actuar d’aquest Ajuntament que, fins al moment, no ha generat conflicte entre els i les habitants de Vilafranca.

Quan algú, com en el alguna ocasió ha fet el Partido Popular, ha intentat generar enrenou amb les banderes nosaltres ens hi hem oposat.

Des d’Iniciativa estem a favor de que tothom pugui conèixer la història i de que les administracions impulsin fórmules per donar-la a conèixer.

Si aquesta es la voluntat de la moció, donar a conèixer els orígens d’un símbol com l’estelada blava, que a nosaltres ens mereix tot el respecte, doncs en aquest cas proposem que s’instal·lin a la porta de l’Ajuntament uns màstils mòbils per aquest tipus d’ocasions, junt amb un plafó informatiu amb l’explicació històrica del símbol o bandera que s’hi exposi.

Fem aquesta proposta i, si es recull, votarem a favor de la moció, i properament proposarem altres símbols històrics per a altres dies de l’any. En cas contrari ens abstindrem ja que ens sembla que, com està plantejada actualment, la moció pot generar uns efectes que no tenen res a veure a la difusió de la història que sembla que es pregonin".

***

[1] El text complert de les al·legacions el trobareu a la web local d’ICV Vilafranca, secció ‘activitat municipal’ data 15.7.2008. En la mateixa web, també hi ha referències als antecedents d’aquest assumpte a la secció ‘noticies’ dates 25.4.2008 i 26.5.2008.

[2] Curiosament una terminologia molt similar a la que fa servir la Ley 39/1981, de 28 de octubre, por la que se regula el uso de la bandera de España y el de otras banderas y enseñas.