El padró és una estadística, Catalunya un sol poble.

Recentment algun alcalde i certs grups han intentat ‘falsificar’ el padró per tal d’excloure’n part dels ciutadans immigrants. Ha quedat clar que això no està permès i ara plantegen subterfugis com amenaçar amb la delació aquests que intentin empadronar-se.

No només és l’absurditat i el risc que suposa que un ajuntament s’autoenganyi falsificant les seves pròpies dades i tancant els ulls a les necessitats a les que s’haurà de fer front; més enllà d’això (que també) el que em preocupa profundament és el rerefons ideològic totalitari que s’entreveu darrere d’aquesta línia d’acció.

Vilafranca com a vila, i Catalunya com a país, som un sol poble, un poble format per totes les persones que hi vivim i que treballem per tirar endavant, independentment de la nostra procedència geogràfica.

Les persones que han immigrat la darrera dècada, no se n’aniran, com no se’n han anat uns altres immigrants que són els avis i àvies de molts de nosaltres. Uns i altres van marxar del lloc d’origen per motius similars, i en els dos casos els seus fills han nascut aquí i Catalunya és el seu país. Això va ser i és així. Som els que som, i quan abans deixem de recriminar-nos entre nosaltres i ens concentrem a tirar plegats endavant millor que millor.

Evidentment, quan algun servei públic es desequilibra, cal fer costat a l’alcalde afectat i exigir de qui correspongui (Generalitat o Estat, segons el cas) que aquell Ajuntament tingui els recursos necessaris per garantir que tothom tingui les mateixes oportunitats i les mateixes obligacions, els mateixos deures i els mateixos drets. Uns drets que, només faltaria, inclouen qüestions d’humanitat i sentit comú, com l’empadronament i, per tant, que els infants puguin anar a l’escola.

I uns drets que, com més aviat millor, també han d’incloure valors democràtics clau, com el fet que les decisions es prenen amb participació de tothom, i per tant, el dret de vot, com ha començat a fer-se realitat, de forma exemplar, a les consultes sobre la independència.

Si volem una societat cada vegada més lliure i igualitària dins d’un planeta habitable, una societat amb qualitat de vida, tothom s’hi ha d’implicar i ningú pot quedar al marge: Els fills i les filles dels nous catalans han d’anar a l’escola, i els pares i mares volem veure’ls a l’AMPA, i si treballen assalariats, als sindicats; i si tenen un negoci, a l’associació d’empresaris. I terços amunt.

[orígen imatge]

Un nou model econòmic i productiu pel territori?

És possible un nou model econòmic i productiu pel territori?

Què podem fer per fer-lo possible des de la implicació política a nivell municipal?

Què comporta que el Penedès i el Garraf és reconeguin com un àmbit de planejament territorial per la Generalitat de Catalunya?

Quines experiències locals està portant a terme Iniciativa per Catalunya Verds - Entesa pel Progrés Municipal a les nostres comarques com a força de govern local?

I a l'oposició, quina tasca es realitza?

Aquestes són algunes qüestions que els homes i les dones d'ICV i les EPM a l'Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf tractarem aquest dissabte a Cubelles.

El programa que tindrem és aquest:

JORNADA “A PEU DE CARRER” PENEDÈS – GARRAF

Lloc: Poliesportiu de Cubelles

Avinguda Onze de Setembre, s/n

08880 Cubelles (Garraf)

Data: Dissabte, 24 d’abril

09:30: Inauguració Mònica Miquel, portaveu d’ICV-EUiA de Cubelles

Màrius Garcia, responsable de política municipal

10:00 Taula Rodona: L’Àmbit Funcional del Penedès – Garraf

Salvador Milà, Diputat

Xavier Rubio , Geògraf

Iolanda Sánchez, ICV Garraf

Yolanda González , ICV Baix Penedès

Bernat Villarroya , ICV Alt Penedès

Modera: Mònica Miquel

11:30 Pausa cafè

12: 00 Taula Rodona: Sortir de la crisi amb un nou model econòmic pel territori

Xavier Cardona, President Associació d’Empresaris Penedès Garraf (ADEG)

Xavier Portillo, Enginyer. Empresari d’energies renovables

Albert Rodríguez, President intercomarcal CCOO Penedès – Garraf

Maria Rovira, responsable de política territorial de la Unió de Pagesos

Modera: Diego Diez de los Rios, EPM

14:00 Dinar.

16: 00 Taller d’Experiències Municipals

18:00 Cloenda: Hortènsia Grau, candidata a la demarcació de Tarragona

Joaquim Mas, Alcalde d’Olivella

L'escola a debat

L’educació és una de les competències clau que gestiona la Generalitat, tan pel seu volum pressupostari com, sobretot per la seva importància social, i també pel nombre de persones a les que afecta en el seu dia a dia (mares, pares, infants, professorat, personal de serveis...).

La gestió del govern de Catalunya en aquest àmbit ha tingut, fins al moment, llums i ombres, amb massa equivocacions, al meu parer, per part del Conseller Ernest Maragall. És cert que s’ha fet el Pacte nacional per l’educació, s’ha anant implantant la sisena hora, s’han construït dues escoles per setmana per fer front al creixement demogràfic i recuperar dèficits històrics...

... però no és menys cert que s’ha fet una Llei d’educació que no és compartida per bona part de la comunitat educativa, que no introdueix matisos en la dualitat de xarxes educatives, que permet el sosteniment amb diners públics de centres amb pràctiques pedagògiques decimonòniques com la segregació de sexes, o que la conselleria ha anat encadenant un seguit de decisions que afectaven als centres educatius sense pràcticament consultar-los.

Per valorar aquest primer curs de la nova Llei d’educació i la situació de l’escola en general aquest dimecres serà a Vilafranca la diputada Dolors Camats que és la portaveu parlamentària d’Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa, a la Comissió d’Educació del Parlament de Catalunya, i la persona que ha defensat a la cambra legislativa les emenes i plantejaments alternatius d’ICV-EUiA en tot aquest procés.

Estic convençut que serà un acte molt interessant i aprofito per convidar-vos a tots i a totes a assistir-hi i participar en el debat.

Dimecres 21 d’abril, a les 19:30 a la Sala 3 de l’equipament municipal l’Escorxador.

Pervivència del franquisme judicial

La fisura democràtica a l'administració de justícia no és un tema nou en aquest bloc. I fa dies que porto al pap deixar per escrit la meva opinió en relació a la situació kafkiana en que es troba el jutge Baltasar Garzón.

Aquest matí però he llegit un article del Salvador Milà que posa per escrit (amb el rigor tècnic a que ja ens té acostumats) el que porta dies donant-me tombs pel cap sense que me n'hagi sortit de plasmar-ho per escrit. Una versió reduïda d'aquest article s'ha publicat avui a El País, però m'agradaria compartir amb vosaltres la versió íntegra del seu text, gràcies a l'amabililitat del Salvador. Aquí la teniu:

Pervivencia del franquismo judicial

Parece que en España algo quedó a medio hacer, o se hizo mal, en el proceso de transición de la dictadura a la democracia, en relación al sistema judicial, a éste tercer poder clave para determinar la calidad y buena salud democrática del Estado social y democrático de derecho. En estos últimos meses se están poniendo de manifiesto, de forma descarnada, muchos malentendidos –o sobreentendidos- en relación a la legalidad –formal- y legitimidad –social y política- del entramado judicial de excepción –primero- y “especial” –después- puesto en pie por la Junta militar rebelde durante la guerra civil de 1936-39 y los sucesivos gobiernos del dictador Francisco Franco a golpe de Bandos, Decretos-Ley, Leyes de legislador único y expedientes de depuración, sin otra legitimación que la fuerza de las armas ni otra aspiración que la aniquilación y la venganza del “enemigo interior”.

La sociedad española asiste con incredulidad a una serie de pronunciamientos judiciales –y fiscales- entorno a cómo aplicar la Ley de Memoria histórica, ante las lógicas peticiones de revisión de Sentencias condenatorias de personas a las que el Gobierno solemnemente ha reconocido que fueron injustamente encarceladas o ejecutadas por Tribunales ilegítimos; o entorno a las resoluciones del Tribunal Supremo que dan pábulo a las denuncias falangistas contra el Magistrado Garzón, acusándole de prevaricar por el simple hecho de abrir diligencias, a instancia de partes legítimas, para averiguar el paradero de los desaparecidos a causa de la represión en el bando franquista; con la paradoja de que se trata de acallar la acción judicial al amparo de una –cuando menos- sesgada interpretación de la Ley de Amnistía de 1977 como “ley de punto final” que ampare el olvido de las víctimas, evite la localización de sus cuerpos y la reparación de su honor y memoria familiar, a la par que se esquiva el juicio de responsabilidad moral de sus asesinos e inductores.

Ya antes de la Ley de Memoria Histórica se habían dictado resoluciones del Tribunal Supremo, específicamente de su Sala de Justicia militar en que, como si estuvieran fuera del tiempo y del espacio, con la asepsia de la sábana que tapa el cuerpo del delito, se invocaron argumentos formalistas relativos a la –al parecer- inexistencia de “nuevos hechos relevantes” que pudieran hacer necesaria la reconsideración de lo “juzgado” en su día, por Tribunales indignos de llamarse de justicia, para denegar la revisión de Juicios sumarísimos que condenaron de forma injusta, alevosa y sin respetar los mínimos principios de un proceso penal digno de tal nombre, a personas tan significativas como Joan Peiró –líder sindical ejemplar, ministro de Industria de la República, que se opuso de forma pública y valiente a los desmanes de los incontrolados en los primeros días de la guerra civil en Cataluña (inexcusable la lectura de su recopilación de artículos “Perill a la reraguarda¡”) y que salvó a cientos de personas.

Sin pasar por alto, ya puestos, el que todavía el Tribunal Supremo no haya hecho un reconocimiento solemne de la dignidad y honorabilidad de los cientos de Jueces y Magistrados que fueron aparatados de sus carreras, degradados o ejecutados por no dar amparo con su Toga a la Rebelión, o por negarse a Juzgar y condenar por rebeldes a las autoridades legítimas.

Ante este panorama en la dehesa judicial, el Fiscal General del Estado, asistido de su Junta de fiscales, ha optado por denegar la petición de la Generalitat de Catalunya –amparada por la Fiscal Jefe de esta comunidad- de promover la correspondiente revisión del Juicio que condenó a muerte al President mártir Lluís Companys, con el singular artilugio de atribuir a la Fiscalía del Estado una inexistente facultad de declarar NULA la Sentencia, cosa que la Ley no hace directamente ni mucho menos le atribuye al Fiscal. Es más que probable que el Fiscal del Estado haya tratado así de evitar un nuevo bochorno judicial, en previsión de un pronunciamiento de la Sala Militar del Tribunal Supremo que, ignorando la expresa e individualizada declaración por parte del Gobierno –y en aplicación de la Ley- de ilegitimidad y de falta de todo atisbo de justicia material en la Sentencia que le condenó.

Llegados a este punto hay que recordar que en a ley 52/2007 de 26 de diciembre, de Memoria Histórica, no se contiene –por desgracia- ninguna declaración expresa y de directa aplicación de NULIDAD de pleno derecho de las Sentencias dictadas por los Tribunales de excepción y especiales –de todo tipo: militares pero también civiles, no olvidemos al fatídico Tribunal de Orden Público-, ni mucho menos la ley (ya sea la de Memoria histórica, ya la 50/81 del Estatuto orgánico del Ministerio fiscal –artículos 3 a 5-) faculta al Ministerio Fiscal para que “por si y ante si” pueda otorgarse la facultad de declarar –como se hace en el Informe de su Secretaria técnica de 22 de marzo de 2010- que las sentencias dictadas por el Tribunal de Responsabilidades Políticas de Barcelona en fecha 13 de diciembre de 1939 y por el Consejo de Guerra de Oficiales Generales en fecha 14 de octubre de 1940 relativas al Presidente de la Generalitat de Cataluña D. Lluis Companys i Jover son nulas de pleno derecho por aplicación directa de la Ley 52/2007 de 26 de diciembre”.

No deja de ser significativo que para justificar tal atribución el Fiscal General invoque la legislación dictada en Alemania y en Austria que –esas sí- declaran la anulación de los juicios injustos nacionalsocialistas, dejan de forma expresa sin eficacia jurídica las sentencias dictadas y prevén un procedimiento claro de reconocimiento. Cuando en la tramitación de la Ley española de Memoria histórica se rechazaron las enmiendas que iban en tal sentido, presentadas entre otros por los diputados d’IU y ICV- se argumentó que con las declaraciones de reparación individualizadas y el reconocimiento de la ilegitimidad e injusticia de las Sentencias, se abriría el camino a los procesos de revisión que ahora el Fiscal General no quiere abordar.

Si así lo cree el Ministerio Fiscal, y no le faltan razones para ello, procede reclamar del Tribunal Supremo dicha declaración expresa –por la vía declarativa o revisora que mejor proceda-. Y si se teme que el Alto Tribunal opte por amparar con argumentos formales cualquier apariencia de legalidad formal o de justicia material de los Tribunales Militares y Especiales instrumentados por la Dictadura, entonces lo procedente será reconocer que este país tiene un problema no resulto en su sistema judicial, denunciar la pervivencia –en determinadas instancias- de un franquismo judicial que trata de amparar, con argucias formalistas, la apariencia de “normalidad forense” de unos personajes que –togados y no togados- envilecieron el nombre de la Justicia al servicio de la represión más allá –en el espacio, pero también en el tiempo- de las violencias del campo de batalla. Y si así se evidencia, entonces deberemos regresar al ejecutivo y al legislativo –y también al Consejo General de Poder judicial- para que se adopten las medidas que procedan para dejar de una vez por todas que los instrumentos “judiciales” de represión política de la dictadura franquista no fueron sino una burda manipulación del nombre de la Justicia, sin ninguno de sus atributos.

* Salvador Milà i Solsona, és jurista i diputat del grup ICV-EUiA al Parlament de Catalunya

Va ser un error privatitzar Argentaria i Endesa?

El titular ¿Fue un error privatizar Argentaria y Endesa? no és meu sinó d’un article que l’exministre d’Indústria, Joan Majó, acaba de publicar. Sense compartir-ne totalment les reflexions (ni les fallades de memòria) si que em sembla interessant el debat que re-obre.

Aquests dies sembla que hi ha responsables polítics que “descobreixen” que l’administració pública no disposa d’instruments efectius per posar en cintura a FECSA-ENDESA. Aquesta actitud sorprèn especialment quan prové de les files d’aquells grups que en van consumar la privatització (PP, CiU i PSOE) sense pràcticament cap limitació de garantia de servei públic (tema que no és nou i del que en aquest bloc ja n’havíem parlat fa un parell d’anys aquí).

No serveix en cap cas de consol per les milers de persones i empreses afectades aquests dies, però si que podria ser positiu de cara al futur que algunes persones destacades de l’entorn socialista estiguin començant a replantejar-se que les decisions relatives als serveis d’interès general que van prendre els anys 80 i 90 van suposar uns errors de greus conseqüències.

[origen imatge]

A la presentació de l'Associació Senegalesa del Penedès

Aquest divendres, coincidint amb la inauguració de l’exposició fotogràfica que han organitzat, s’ha presentat a la sala d’actes de l’Escorxador, l’Associació Senegalesa del Penedès, una entitat formada per veïns i veïnes de Vilafranca i la comarca, la majoria dels i les quals immigrants del Senegal i altres països de l’àrea subsahariana.

ic

Un dels seus principals objectius és el contacte lingüístic i l’aprenentatge del català dels socis i sòcies com a element d’integració a Catalunya. I és que, escoltant l'Usmane, el president de la nova entitat, m’ha sorprès molt positivament la determinació amb la que aposten pel coneixement i la difusió de la llengua i la cultura catalana; sense que, lògicament, això sigui impediment perquè, alhora, també es treballi per donar a conèixer la realitat i la cultura del Senegal.

ic

Des d’aquí doncs aprofito per desitjar molta sort a tots els penedesencs i penedesenques que participen d'aquesta nova empresa i encoratjar-los a participar, tant individualment com a través de la nova entitat, a la vida cultural i associativa de la comarca, com ja han començat a fer.

Fer oposició des de la responsabilitat

Al ple d’aquesta setmana l’Ajuntament, finalment (antecedents aquí, aquí, aquí i aquí), ha aprovat el pressupost 2010.

Transcric a continuació la intervenció que vaig fer com a portaveu de grup:

"Des del grup municipal d’Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA) hem explicat moltes vegades que Vilafranca no està aïllada del món i que l’Ajuntament per si sòl no pot acabar amb la profunda crisi social i econòmica que patim al país.

Però també hem defensat que si que és important que, en la mesura de les possibilitats d’un Ajuntament com el nostre, aquest utilitzi totes les eines i els recursos que tingui a l’abast per combatre la crisi a nivell local.

Per aquest motiu, des del primer dia hem vingut dient que, sobretot en temps de crisi, el pressupost calia tenir-lo aprovat a inicis d’any, perquè és la principal eina que té l’Ajuntament per incidir a l’hora de reduir les desigualtats i afavorir la cohesió social i la sostenibilitat.

Avui aquest ple municipal aprova el pressupost per al 2010 per un total de 51 milions d’euros (dos menys que l’any passat).

A continuació comentarem alguns aspectes concrets que volem destacar significativament d’aquest pressupost. Abans però deixin-nos destacar un fet important: Els 6 partits hem estat capaços de seure en una taula i parlar de forma constructiva.

Hi ha hagut punts on no tenim acord, però si que hem consensuat unes mesures bàsiques en matèria de serveis socials, habitatge, formació i ocupació.

Algú que ens vegi potser dirà: A bona hora, si ja estem al més de març! Es veritat, però recordeu que el govern els primers números concrets ens els va fer arribar el 22 de desembre, coincidint amb el ple de desembre. I que la taula de pressupostos no es va obrir a tots els grups fins a finals de gener, coincidint amb el ple de gener i tot i que el Sr. Alcalde no ho veia clar.

Des d’Iniciativa sempre hem mantingut una actitud constructiva. Aquesta actitud, que ara ha estat compartida pels altres grups, nosaltres l’hem practicat i demanat des de bon principi. Perquè ara tenim un pressupost amb mesures per combatre la crisi a nivell local. Però anem un any i mig tard. L’any clau per posar en marxa mesures contra la crisi era el 2009.

Moltes de les propostes d’ara l’any passat ja es van parlar durant mesos a la taula de pressupostos i quedaven recollides en aquest document:

-. Com ja vam explicar a l’últim ple des d’Iniciativa havíem plantejat la necessitat de reforçar el programa de rehabilitació d’habitatges per tal de facilitar el ‘lloguer just’, oferir un treball socialment útil per la regeneració urbana de la Vila, impedint que la ciutat es degradi facilitant la cohesió social i evitant desigualtats entre barris. S’hi destinarà, entre diverses partides prop d’un milió d’euros que esperem que vagin destinats a petites empreses locals.

-. L’any passat parlàvem de garantir el personal i els recursos necessaris perquè als serveis socials no hi hagués esperes que poden ser fatals quan a alguna persona li estan a punt de tallar el gas de la calefacció o l’estan a punt de desnonar de casa i no disposa d’alternatives. Finalment es recupera aquesta idea.

-. En matèria de treball es parlava l’any passat d’intentar unificar al màxim el serveis de l’oficina de treball municipal, d’aconseguir una finestreta única. Ara es farà, però calia esperar un any?

-. El mateix per la formació: una única web recollirà tots els cursos de formació que hi ha a la Vila. Per què ha hagut de passar un any? Tot això ja hi era en aquest document.

-. I en altres matèries, l’any passat ja hi havia recursos i la previsió per instal·lar una segona minideixalleria com la que ja tenim a la Plaça Penedès, un servei molt utilitzat (6454 entrades el 2009) i que es presta donant treball al tercer sector. Calia esperar un any?

-. O coses que tenen un cost residual i que com el fet de gestionar amb Banca Ètica. Es comença pels 156.900 € dels programes solidaris.

-. O coses que ens han de permetre estalviar diners millorant l’eficiència energètica com l’auditoria ambiental. Per què perdre aquest any clau?

Com dèiem doncs mesures com aquestes que ara aprovem, i que estaven recollides en el document de la primera taula de pressupostos, va se rebutjades l’any passat i alguns grups ho van aparcar tot per fer una moció de censura on ni es recuperaven aquelles propostes, ni se n’acordaven de noves. I ara s’ha anat a recuperar tot això, però amb un any i mig de retard.

Però bé mirem endavant. Ara, encara que sigui tard, hi ha un acord per al funcionament ordinari, que és, en aquests moments de crisi social, el més important.

Nosaltres, com a oposició responsable que som, no ens oposem a que aquest pressupost tiri endavant.

Pel que fa a les inversions, i més enllà del projecte de la Llei de Barris de l’Espirall, en el que coincidim, el tema és més complex i tenim punts de vista diferents. Lamentem que no vulguin obrir els famosos 4 sobres per fer el projecte definitiu de la residència d’avis de l’INCAVI.

Si ens agafessin aquest compromís de tirar endavant el projecte de la residència estaríem disposats no només a abstenir-nos com fem ara, sinó fins i tot a votar a favor de tot el pressupost. Però sembla que això, de moment, no serà possible, o potser sí?

Acabem: Volem agrair finalment la voluntat d’entesa dels portaveus de tots els grups i, en especial, del regidor d’hisenda Sr. Aureli Ruiz.

Moltes gràcies."

[imatge]