70.000 estudiants manifestant-se a Barcelona i alguns milers més en altres ciutats del país (400 a Vilafranca) són molta gent. Segurament és la tercera manifestació estudiantil més important de la història de Catalunya, només superada per les mobilitzacions del període 2001 a 2003 contra la Llei orgànica d’universitats (LOU) primer i contra la guerra de l’Iraq després.
Tanmateix gairebé no hem vist als mitjans de comunicació imatges representatives sobre aquesta multitudinària protesta en defensa de la l’educació i la universitat pública, un fet que evidencia en quin estat es troba la professió periodística.
El Govern de Catalunya ha de reflexionar en relació al retrocés social que està provocant amb la seva política de dràstiques retallades en diversos àmbits: Que les imatges de la gran manifestació gairebé no hagin sortit per la tele (en haver quedat en segon terme a causa dels incidents i les càrregues) no vol dir que la manifestació no es fes i no expressés un profund malestar de les generacions més joves del país.
Els actes de violència impulsats per una minúscula minoria no són una cosa nova. Sovint, quan hi ha algun moviment multitudinari que vol invocar als governs i a la societat a reflexionar sobre coses que s’estan fent malament apareixen. No se sap ben bé d’on venen, o qui els envia, però apareixen i, els seus caps, no solen ser detinguts (solen detenir als despistats que, en un moment de confussió, irreflexió i adrenalina, els secunden). N’hi ha prou amb una vintena de provocadors (un 0,03% dels manifestants) per iniciar l’espiral de destroces, càrregues i corredisses. I s’acaba parlant d’això. És evident a quina beneficien aquests incidents... "Qui prodest, cui bono" que deien els clàssics llatins.
Però la noticia sobre la que desenes de milers de persones volien cridar l’atenció no era aquesta. S’ha fet fora el professorat associat de les universitats i s’està entorpint la carrera investigadora. S’han pujat el transport públic i les taxes, impulsant una selectivitat econòmica per accedir a l’ensenyament superior (un àmbit en el que, a causa dels canvis acadèmics de la darrera dècada cada vegada és més difícil compaginar treball i estudis). A València hi ha instituts sense calefacció. Milers de joves en els que el país ha invertit molts diners per formar, es veuen forçats a emigrar a altres països en una “fuga de cervells” sense precedents.
La política econòmica salvatge de salvar els bancs amb els diners de tots a costa d’enfonsar tota la resta està deixant sense perspectives als més joves. Aquest malestar, aquesta negació del futur, és el que està portant a la gent al carrer, en l’àmbit educatiu i en altres àmbits. Això és el que hauria de ser objecte de reflexió, d’anàlisi i, sobretot, de rectificació urgent de les polítiques aplicades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada