9 DE MARÇ, RESULTATS A VILAFRANCA

El ple de febrer (3 i últim): VILAFRANCA LLIURE DE BOSSES DE PLÀSTIC EL 2010

Em queda per comentar del darrer Ple l’apartat de mocions, especialment dues: En primer lloc la moció que presentavem des d'Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa per tal d’aconseguir una Vilafranca lliure de bosses de plàstic l’any 2010. [1]

Actualment, les bosses de plàstic són un problema mediambiental de primer ordre [2]: S’emeten 4 grams de CO2 (causant del canvi climàtic) en la fabricació de cada una d’elles i, una vegada en el medi, les bosses tarden centenars d’anys en descompondre’s de forma natural, generen problemes en el clavegueram, en els cursos d’aigua i danyen la fauna marina. Cal tenir en compte que, segons les dades més prudents, només a Vilafranca, es consumeixen prop de 3 milions de bosses cada any [3].

Des d’Iniciativa, desprès d’haver demanat (i aconseguit) que el pressupost municipal per al 2008 contemplés una primera previsió [4] per dur a terme la campanya, vam portar al ple una moció per posar en marxa aquesta campanya. La moció conté tres apartats resolutius:

En primer lloc, fixa l’objectiu municipal d’aconseguir una Vila lliure de bosses de plàstic l’any 2010;

En segon lloc, proposa un full de ruta en tres fases i amb diverses mesures per avançar progressivament cap a l’objectiu fixat per al 2010.

Finalment, en tercer lloc, preveu la realització de reunions obertes a tothom que hi vulgui participar, però adreçades principalment als comerciants, per estudiar el full de ruta i les mesures proposades i estudiar-ne la viabilitat de portar-les a la pràctica i la forma de fer-ho, les problemàtiques que poden sorgir i les possibles alternatives per assolir l’objectiu d’acabar amb la utilització de bosses de plàstic el 2010 (és a dir, si ho preferiu més pompós, un procés de participació ciutadana).

Val a dir que la moció va tenir bona acollida i que tots els grups i van votar a favor. Fins i tot el Partit dels Socialistes i, especialment, Convergència i Unió van presentar esmenes constructives ampliant les idees i propostes que han de servir de base per al debat amb els sectors afectats.

L’altra moció que va generar força debat va ser la que va presentar CiU per tal que l’Ajuntament de Vilafranca demani al Ministeri de Foment que l’estació de trens regionals prevista a Vilafranca estigui situada on hi ha l’estació actual i no als afores de la Vila.

Aquesta moció recuperava una de les polèmiques permanents i inacabables de la passada legislatura: Segons els estudis presentats per l’equip de govern, era inviable tècnicament construir l’estació de regionals en l’emplaçament de l’estació de rodalies actual. Per contra, segons Convergència i Unió i el Partit Popular, si que era possible fer l’estació en aquest punt, a un cost assumible pel Ministeri.

Per la nostra part vam destacar que, el més important és que per fi hi hagi un govern disposat a fer realitat una estació de regionals a Vilafranca, cosa que fins ara no havia sigut una realitat. A partir d'aquí, i davant del debat tecnificat d’uns i altres (PSC vs. CiU) entorn a la localització concreta de l'estació, nosaltres proposàvem ajornar el debat fins que poguéssim veure i estudiar les informacions de CiU segons les quals si que era tècnicament possible fer l’estació al centre.

El projecte que l’equip de govern va fer sobre la ubicació d’una estació a la zona de la base de manteniment, que ens va ser facilitat a tots els grups, nosaltres el vàrem contrastar amb un especialista el mes de novembre, que ens va dir que, en la seva opinió, era un bon projecte.

Ara bé, com a gairebé tothom, a nosaltres també ens encantaria que l’estació, si fos possible, es fes en un punt més cèntric. Hi veiem dificultats (amplada que ocuparien el número de vies auxiliars, dificultats per fer obres en una zona on ja s’estan acabant les obres de soterrament...) però estem disposats a llegir i avaluar qualsevol informe que ens facilitin els companys de Convergència i Unió i del Partit Popular, o a mantenir una reunió amb qualsevol tècnic que proposin aquests grups.

La nostra proposta de no votar sense disposar de tota la informació no va ser acceptada, així doncs, com ja havia avançat en la meva intervenció quan vaig afirmar que sense informació prèvia, no votariem a favor, ni de la proposta d'uns, ni de la dels altres, ens vam abstenir en la votació. La moció es va aprovar amb els vots de CiU, PP, CUP i ERC.

D’altra banda, es va aprovar per unanimitat una moció de CiU proposant que es creï un telèfon gratuït i fàcil de recordar perquè els veïns i veïnes puguem comunicar els desperfectes que veiem a la via pública. La moció va incorporar una esmena que presentàvem des d’ICV-EUiA en el sentit que, passat un temps de prova s’avaluï l’ús i el cost d’aquest telèfon gratuït, eliminant-lo si no funciona o ampliant-lo a d’altres serveis en cas que sigui un èxit. Aquest telèfon pot ser una bona idea, però sembla que la resposta de l’Ajuntament s’encalla no tant en la “detecció” dels desperfectes, sinó en la “reparació material” dels mateixos.

També es van aprovar pel Ple una encertada moció de Convergència i Unió, en suport del model d’immersió lingüística en el sistema educatiu; i una moció de CUP en defensa dels drets de les dones i contra la violència de gènere. Des d’Iniciativa vam votar a favor d’ambudes mocions, que van resultar aprovades.

Altres punts que es van passar pel ple, van la informació formal sobre les delegacions del nou regidor Xavier Lecegui (qui va substituir com a regidor del PSC a Joan Pareta, en un ple monogràfic recent) i el seu nomenament com a nou president del consell d’administració d’Aigües de Vilafranca i òrgans relacionats; tret de la representació municipal a Caixa Penedès, que ostentarà ara el regidor socialista Francisco Romero. Així mateix també es va aprovar per unanimitat autoritzar una operació de crèdit del Patronat Municipal d’Esports i l’acceptació d’una subvenció de la Diputació de Barcelona vinculada a la sol·licitud d’un crèdit contingut en el pressupost.

Finalment es va debatre una moció que ERC havia presentat cinc minuts abans de començar el Ple demanant que l’Ajuntament donés un reconeixement a la independència de Kosovo. Desprès de demanar que un tema tant complex com aquest no es tractés per la via d’urgència (i de perdre la votació al respecte) vaig optar per l’abstenció.

Sent totalment partidari de l’autodeterminació i del dret a decidir dels pobles, em sembla que declarar la independència per via parlamentària, sense cap mena de referèndum ni de votació popular, i tenint bona part de la població exiliada per causa de la guerra, no és una forma legitimada democràticament de prendre una decisió d’aquest tipus.

La resolució de les Nacions Unides que regula l’status de Kosovo disposa que caldrà arribar a un acord, i treballar en aquest sentit. Davant d’això, el fet que la OTAN (que és qui ocupa militarment el territori), en el marc de l’ofensiva dels darrers anys del govern Bush per dinamitar el Dret Internacional Públic, faciliti una declaració parlamentaria d’aquest tipus crec que és una molt mala noticia per a la comunitat internacional.

El Dret Internacional Públic és, sens dubte, manifestament millorable, i com a jurista soc partidari que sigui sotmès a una profunda reforma de dalt a baix. Ara bé, l’alternativa no és l’absència de regulació internacional i que s’imposin els interessos de qui té la força de les armes, que en el moment actual és el govern neoconservador dels Estats Units, bé sigui directament, bé sigui mitjançant un organisme titella com la OTAN.

[1] Text complet de la moció a www.iniciativa.cat/vilafraca secció "activitat municipal"

[2] Alguns països, com Irlanda, han establert des de fa alguns anys una taxa que cal pagar per cada bossa que s’utilitza (0,22 cèntims d’euro). Diverses ciutats nord-americanes, entre les que destaca, San Francisco han arribat a prohibir l’ús de bosses que no siguin biodegradables. A casa nostra, el Govern de la Generalitat està estudiant mesures per evitar que les bosses es lliurin gratuïtament i el Ministeri de Medi Ambient negocia alternatives amb els fabricants de plàstics.

[3] Segons un estudi Catalunya cada setmana es gasten 10 milions de bosses. La població aproximada la situem en 7 milions d’habitants; el que vol dir 1,43 bosses per habitant a la setmana. Si multipliquem 38.000 habitants de Vilafranca x 52 setmanes x 1,43 bosses per habitant = 2.825.680 bosses; és a dir 11.302 quilograms de CO2 a l’any només a Vilafranca.

[4] 15.000 € inicials, ampliables amb les subvencions del Departament de Medi Ambient i Habitatge a través de l’Agència de Residus de Catalunya.

El Ple de febrer (2): NOU TANATORI MULTICONFESIONAL I AMB SERVEI DE FUNERALS LAICS.

Doncs sí, finalment, en el Ple de febrer es va aprovar la modificació puntual del pla general que permetrà la construcció d’un nou tanatori per a Vilafranca. Els detalls del posicionament d’ICV-EUiA ja els he exposat anteriorment, i per tant em remeto a aquest post.

Molt resumidament: quan fa gairebé un any un grup de veïns va exposar les seves reserves sobre la construcció d’un crematori al costat del cemetiri actual, nosaltres varem defensar que un crematori és una instal·lació que cada vegada tindrà més demanda, i que erem (i som!) partidaris de realitzar-la, però en base al principi de prudència, crèiem (i creiem!) que cal cercar una ubicació més allunyada de la zona residencial. En aquell moment, amb un fort debat entorn de la qüestió i amb el període d’al·legacions obert, es va discutir sobre el crematori, però ningú va qüestionar la resta d’equipaments funeraris. Finalment, gairebé tots els grups polítics varem coincidir en retirar el crematori de la proposta.

L’Ajuntament va descartar doncs la construcció d’un crematori al costat del cementiri actual, i va continuar tramitant el pla per fer possibles la resta d’equipaments: un tanatori modern amb sala de vetlles i sala de cerimònies, i amb aparcament proper (necessitats imperants per a Vilafranca i bona part de la comarca, només cal veure la saturació de les sales actuals).

No va ser fins a la tardor en que un grup veïnal ens va proposar als portaveus dels grups polítics la idea d’intercanviar la ubicació del tanatori amb la d’una zona verda col·lindant al camp de futbol de l’Espirall. En aquell moment, des d’Iniciativa ja els hi varem dir que era una proposta que veiem molt difícil de materialitzar, a causa de la complexitat de la tramitació urbanística que això suposaria i perquè no veïem compatible posar el tanatori a tocar d'un camp de futbol molt utilitzat.

D’altra banda, i a la vista del conveni d’us que se’ns proposava des de l’Ajuntament, Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida vam plantejar que es recollís clarament el caràcter multiconfessional i no discriminatori de la sala de cerimònies, i l’obligació de l’empresa funerària d’oferir a les famílies un servei de funerals laics, com el que ja s’ofereix a Reus o a Barcelona.

L’acord que es sotmetia a votació en el darrer Ple Municipal es corresponia amb el que des d’Iniciativa hem defensat al llarg d’aquest procés:

1) que és desbloquegés el pla per construir el nou tanatori, que considerem una necessitat urgent per a Vilafranca i que no es pot demorar més

2) que es descartés la construcció d’un crematori en aquesta ubicació, en base al principi de prudència,

3) que la sala de cerimònies tingui un caràcter plural i obert a totes les confessions religioses

4) i que l’empesa funerària ofereixi a les famílies un servei de funerals laics (+ info sobre aquest servei aquí i aquí).

Objectius pensem que raonables i que han estat assolits, i per això vam votar a favor d’aquest acord (aprovat finalment per PSC, PP, ERC i ICV-EUiA).

[Origen imatge: http://commons.wikimedia.org/wiki/Image:Cupressus_sempervirens_Stricta.jpg]

El ple de febrer (1): EL POLÍGON DOMENYS III i LA DEPURADORA

Les cròniques sempre són una interpretació dels fets. I quan un ple municipal té una duració de prop de cinc hores, és lògic que cada mitjà resumeixi i posi l’accent en allò que considera més destacat. Per sort, una de les virtuts dels blocs és que permeten que cadascú doni la seva pròpia versió dels fets. Una versió que no és ni millor ni pitjor que les altres, però que és la pròpia. Com a contrapartida, el bloc requereix temps, especialment si es vol escriure exposant argumentant i exposant els matisos.

Amb una mica de retard doncs poso per escrit el que vàrem defensar des d’ICV-EUiA en el ple municipal del passat dimarts 22 de febrer. Començo amb un primer post relatiu a l’assumpte de l’aprovació del polígon industrial Domenys III i aniré seguint amb la resta de punts els propers dies.

Si ho recordeu, aquest tema havia quedat pendent de votació (podeu llegir els antecedents aquí). Esquerra Republicana va tornar a qüestionar la situació de les zones verdes. Ningú més va veure gens clara aquesta proposta i cap altre grup hi va votar a favor.

I és que, si bé és cert que el que proposava Esquerra Republicana seria completament raonable en un sector residencial (és a dir d’habitatges), per contra pensem que no té sentit en un sector industrial.

El més lògic en un polígon industrial és, precisament, ubicar les zones verdes creant una pantalla visual i prioritzant les relacions amb l’entorn i facilitant la transició del sòl no urbanitzable cap al polígon, afavorint la integració paisatgística, especialment des de la carretera.

D’altra banda, des de la Candidatura d’Unitat Popular es va reconèixer que potser si que feia falta nou sòl industrial a Vilafranca, i que el seu grup no s’hi oposava, però plantejava fer aquest debat en el marc de la discussió relativa a l’agenda urbanística. Tanmateix, els estudis que se’ns havien presentat a tots els grups eren concloents: Tant dels percentatges d’ocupació (propers al 90%) com de la diferència de preus del sòl industrial entre Vilafranca i d’altres pobles de la comarca (en molts casos el doble de preu m2) se’n desprèn que, efectivament, hi ha molt poc sòl industrial disponible a Vilafranca. I per si quedava algun dubte, les fotografies aèries dels polígons actuals que també se’ns van entregar a tots els grups posen de manifest aquesta realitat de forma empírica.

La posició d’Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida (ICV-EUiA) al respecte doncs és ben clara: pensem que el més lògic és que, si fa falta sòl industrial, aquest s’ha d’ubicar el més a prop possible de les infraestructures (N340, autopista, ferrocarril) i, alhora, el més a prop possible d’on viu la majoria de la gent que hi haurà d’anar a treballar, amb l’objectiu de minimitzar la mobilitat amb cotxe i camió, i per tant minimitzant les emissions de CO2 i els accident d’automòbil “in itinere”.

I perquè això no suposi una “competència” entre els diversos municipis de la comarca (fet que deriva en un major consum de sòl i en una gran ineficiència al tenir cadascú el seu polígon), la proposta és gestionar mancomunadament els polígons entre els municipis de la comarca (és a dir posar-los on sigui més raonable i tinguin menys impacte i repartir-nos els ingressos econòmics entre tots).

Això, què és el que ja recull el Pla Director Territorial de l’Alt Penedès, desprès d’anys de debat, i és també el que hem defensat nosaltres. D’altra banda, recordem-ho, Domenys III porta tramitant-se des de setembre de 2006.

Com ha quedat clar doncs, el debat el febrer de 2008 no és si es fa o no un polígon industrial a la zona de Domenys III, sinó quin tipus de polígon volem.

I nosaltres, a Iniciativa, volem un Domenys III fet no pensant en els promotors immobiliaris sinó pensant en les persones que hi aniran a treballar cada dia i en les empreses productives que s’hi han d’instal·lar.

Si es fa un polígon, perquè s’acredita que és necessari (com és el cas) volem que sigui un exemple de modernització ecològica, que optimitzi la utilització de les energies renovables i que, tingui un dipòsit per recollir l’aigua de pluja per destinar-la a diversos usos secundaris.

I volem que sigui de qualitat (perquè si és de qualitat, es més fàcil que les empreses que s’hi instal·lin també siguin de qualitat), és a dir, amb els aparcaments de vehicles a l’interior de les parcel·les industrials (i no amb els cotxes i els camions mal aparcats i havent de perdre el temps fent mil i una maniobres cada vegada que s’entra o es surt); amb una xarxa de telecomunicacions dels segle XXI amb una bona connexió amb les noves tecnologies, un espai en el que s’hi puguin instal·lar empreses productives i modernitzades que generin valor afegit i treball qualificat, amb el màxim respecte cap a les normatives medi ambientals.

I, evidentment, volem que Domenys III tingui, des del començament, una Estació Depuradora d’Aigües Residuals, i volem que aquest depuradora la paguin els promotors del sector Domenys III i no el conjunt de la ciutadania.

Aquestes són les qüestions que cal plantejar ara, quan estem deixant enrere la fase de planejament iniciada el dos mil sis i entrant en la fase d’urbanització. A proposta d’Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida, el govern municipal s’ha compromès a exigir en el Projecte d’Urbanització que es construeixi una depuradora a càrrec dels promotors del sector (ja que, si bé en el pla parcial es preveia un espai per a la seva ubicació, no quedava clar que ja estès construïda en el moment de posar-se en funcionament el polígon, i tampoc quedava clar qui havia de sufragar el seu cost).

Les qüestions que hem plantejat relatives a la urbanització són competència de la Junta de Govern Local, és a dir, de l’equip de govern del Partit del Socialistes. Tanmateix, arran de les propostes pel nostre grup, l’equip de govern ha acceptat que aquest projecte d’urbanització passi per la Comissió Informativa abans de la seva aprovació, és a dir que tots els grups municipals el puguem veure i fer-hi propostes i suggeriments abans de la seva aprovació. Per tots aquests motius vàrem votar a favor del Pla.

Segurament lluitar perquè efectivament hi hagi una depuradora (i per qui la paga), o per la modernització ecològica no sigui tan mediàtic, com fer segons quines altres afirmacions, però pensem que avançar en aquestes coses concretes i que responen problemàtiques reals forma part del nostre compromís de marcar la diferència a l’Ajuntament en aspectes socials i mediambientals.

[Espero poder escriure en breu en relació al tanatori, els funerals laics, les bosses de plàstic i l'estació de trens regionals. Fins aviat!]

[Origen fotografia: Mancomunitat Intermunicipal Penedès Garraf]

LES ESCOMBRARIES: Crisi (Campania, Itàlia) vs. Modernització Ecològica (Alemanya)

La crisi de les escombraries al sud d’Itàlia de fa només unes poques setmanes ja sembla oblidada. A més a més ara tenen la seva enèsima crisi de govern, amb esbatussades entre diputats incloses. Tanmateix penso que oblidar o ignorar el que ha passat seria un greu error.

Faig memòria: de sobte es deixen de recollir les escombraries, a tota la regió de la Campania, incloses grans ciutats com Nàpols. El motiu? Tots els abocadors de la regió estan plens. Les causes? Segons la premsa, van des d’una manca absoluta de planificació pública respecte a la construcció d’abocadors fins al fet que s’hagi permès que la màfia esdevingués el principal gestor de residus de la zona.

Sigui com sigui ens trobem una regió sencera acumulant centenars de milers de tones de brossa als seus carrers. Passen alguns dies i la pudor comença ser insuportable i incrementa la presència de rates. Part de la població decideix “tractar” ella mateixa els residus mitjançant el mètode de la “incineració” i pren foc a les muntanyes de deixalles que s’acumulen els carrers.

La reacció de les autoritats és (intentar) reobrir un enorme abocador que havien clausurat ja fa anys al barri napolità de Pianura. Segons la premsa l’oposició veïnal és tant forta que deriva en una guerrilla urbana que obliga a les forces policials a replegar-se renunciant, de moment a reobrir l’abocador (desconec si al final se’n van sortir).

L’altra solució d’emergència és recórrer als que si que han fet els deures en matèria de gestió de residus: els alemanys.

La brossa es carregarà en tren i es portarà fins a Alemanya. Allà serà tractada en modernes plantes de gestió de residus, això si, amb un cost econòmic brutal per als italians: els calerons del transport fins a Alemanya, i els calerons que cal pagar als germànics perquè accedeixin a tractar la brossa dels veïns de sud.

Per rematar la paradoxa, i sempre segons la premsa, sembla que les plantes de tractament alemanyes acaben generant electricitat a partir dels residus italians, electricitat que, en part, revenen a... Itàlia!

Amb aquests antecedents, no entenc perquè ara els mitjans no parlen pràcticament gens d’aquest tema. Algú en té més informació o sap com ha acabat tot això?

Recull breu de notícies: [1] [2] [3] [4]
Orígen imatge: [5]

EL PLE DE GENER (Sessió de 22.01.2008)

El primer ple municipal de l’any presentava pocs assumptes a l’ordre del dia, però una gran novetat: era el primer que s’emetia íntegrament i en directe per Vilafranca Televisió, en compliment d’un acord adoptat pel Ple el passat mes de novembre.

En diverses ocasions els grups de l’oposició hem mostrat el nostre desacord amb el tractament informatiu de les sessions plenàries, en especial dels resum que es realitzen de les mateixes (bé, més que “és realitzen”, amb els resums que “finalment s’emeten”).

És cert que també hi ha mitjans privats que fan tractaments informatius igualment “curiosos” però la diferència és que Vilafranca Televisió no és un mitjà privat, sinó de què és de tots els vilafranquins i totes les vilafranquines.

Com hem pogut comprovar ja en aquesta ocasió, que els plens s’emetin en directe no ha fet variar el to dels informatius però, com a mínim, permet a aquelles persones que ho desitgen accedir a la noticia des de casa seva i sense intermediaris.

I dic que el to no ha variat perquè, sincerament, considero que és un punt a destacar en un informatiu el fet que el govern hagi de retirar de l’ordre del dia una proposta important (la relativa a Domenys III) perquè no disposa de la majoria per tirar-lo endavant. I que consti que ICV-EUiA hauríem votat a favor de la proposta, però una cosa no treu l’altre, i si s’està en minoria no té perquè amagar-se o minimitzar-se.

Bé, entrant al detall, com comentava, els dos primers punts de l’ordre del dia feien referència a l’aprovació definitiva del Pla Parcial del polígon industrial Domenys III. Un sector que el Pla General Urbanístic de 2003 (POUM) preveu que es faci entre la variant de la N-340 i la carretera de Sant Jaume dels Domenys, més enllà de la Riera de Llitrà.

L’equip de govern va retirar els dos punts (l’acord en si, i una correcció d’errades relacionada amb el mateix) de l’ordre del dia perquè semblava que CiU, ERC i CUP hi votarien en contra.

Des d’ICV-EUiA creiem que el que va passar té dues causes: En primer lloc, i com ja ve sent habitual, que el govern del PSC apura fins a l’últim moment per informar a la resta de grups de quins temes pensa incloure a l’ordre del dia, de forma que si algú no ho veu clar, ja no hi ha pràcticament temps de parlar-ne. És un error amb majúscules que, amb poques excepcions, venen repetint dia sí dia també, sense que un servidor aconsegueixi entendre quin motiu els porta actuar d’una manera tant poc operativa: Que una força política no dialogui és un error de principis. Que un govern en minoria ho faci poc i tard és senzillament inexplicable.

D’altra banda, però, en aquesta ocasió hi havia més causes: El Pla de Domenys III porta tramitant-se des del setembre de 2006. Hi ha hagut la fase d’aprovació inicial i la fase d’informació pública i d’al·legacions.

No s’entén doncs que des de Convergència i Unió i Esquerra Republicana no sigui fins a l’últim tràmit de tots que mostren els seus dubtes. Quan parlen de les zones verdes suposo que no volen fer un parc infantil al mig d’un polígon industrial, així doncs, exactament què volen? A mi personalment no em va quedar gaire clar, la veritat.

El 2003 l’Ajuntament va aprovar democràticament on aniríem els nous polígons industrials. És evident doncs que en aquest moments (gener de 2008), el debat no està en si es fa o no el polígon de Domenys III, perquè fa anys que aquests terrenys són urbanitzables. Avui el debat real en relació a Domenys III és quin tipus de polígon volem.

Per nosaltres, ara que es deixaria enrere la fase de planejament i s’estaria per entrar en la fase d’urbanització, les preguntes essencials serien: S’urbanitzarà un polígon pensant en el benefici dels promotors que l’impulsen, o pensant en les persones i les empreses que hi hauran d’accedir i treballar cada dia? S’abocarà més “merda” (perdoneu-me l’expressió) a la Riera de Llitrà o es garantirà la instal·lació d’una depuradora dimensionada? Els treballadors i les treballadores podran accedir a aquest polígon a peu? Hi podran accedir en transport públic o, per què no, en bicicleta? O, com en la majoria de polígons actuals, aquest també serà pràcticament inaccessible si no és amb cotxe? Les xarxes de serveis i subministraments (especialment telefonia-internet) estaran correctament dimensionades?

Potser resultarà menys mediàtic que qüestionar amb grans escarafalls les errades numèriques dels projectes o la ubicació més o menys cèntrica de les zones verdes, però des d’Iniciativa Verds – Esquerra Unida treballarem perquè les respostes que es donin a les preguntes del paràgraf anterior siguin les adequades.

Sigui com sigui, Domenys III, de moment, no ha quedat resolt i, per tant, n’haurem de continuar parlant.

El tercer punt de l’ordre del dia era, la resolució parcial d’un recurs de reposició contra l’acord de suspensió de tramitacions de plans parcials urbanístics residencials i de revisió de l’agenda del POUM.

En altres paraules, el novembre els regidors i regidores vam acordar que estudiaríem amb detall en quin ordre s’havien de produir els creixements residencials a Vilafranca, i que mentre estudiàvem això no es podien tramitar plans residencials. Hi ha promotors que han al·legat contra això últim. Evidentment tots els grups vam desestimar aquest recurs, perquè sense la suspensió de tramitacions no té sentit plantejar-se revisar l’agenda del POUM.

A continuació es van aprovar tres mocions per unanimitat: la primera en el sentit de demanar un seguiment més exhaustiu en relació als treballs d’eliminació de barreres arquitectòniques a la via pública, la segona fent extensiva als grups del Parlament de Catalunya la petició per portar a la pràctica la resolució que ja han acordat relativa a l’àmbit de planificació funcional de les comarques del Penedès; i la tercera reivindicant que s’acceleri la construcció del segon ambulatori de Vilafranca.

Posteriorment, va tenir lloc el moment emotiu de la nit quan el regidor socialista, Joan Pareta, van fer públic que renuncia al càrrec perquè ha de ser intervingut quirúrgicament, amb un període posterior de recuperació. Com ja vaig manifestar en el plenari, des d’Iniciativa volem destacar la dedicació que ha tingut cap a Vilafranca aquests darrers tretze anys i, especialment, agrair-li el seu caràcter conciliador i dialogant. Estem convençuts que una persona lluitadora com ell superarà amb energia els reptes a que ha de fer front en els propers mesos.

La sessió va finalitzar amb l’apartat de precs i preguntes on és van plantejar múltiples qüestions. Des del nostre grup vam posar de manifest la problemàtica d’acabats existent en els recentment estrenats pisos de protecció oficial de lloguer al Carrer Falcons de Vilafranca. Estem a l’espera de la resposta per escrit de l’equip de govern.

[Imatge: http://commons.wikimedia.org/wiki/Image:Burnt-in_timecode.jpg]

VENEÇUELA, EL REFERÈNDUM DE DESEMBRE; COLÒMBIA, ALLIBERAMENTS I SEGRESTOS.

Porto molts dies sense penjar res al bloc, però acumulo ganes d’escriure sobre temes tant diversos com la crisi de les escombraries al sud d’Itàlia; les presumptes tortures a presumptes membres d’Euskadi Ta Askatasuna; la polèmica general i confusa sobre l’avortament; la situació a Veneçuela desprès del referèndum del passat desembre; o l’alliberament a Colòmbia de Clara Rojas i Consuelo González. A veure si en els propers dies puc recuperar aquests assumptes. Començaré pel final, que ja en tinc una part escrita.



1.- Reprodueixo l’article LA REFORMA CONSTITUCIONAL A VENEÇUELA que m’han publicat els amics de l’Avant a l’edició d’aquest mes de gener. Aquí el teniu:

Quan vaig estar a Veneçuela amb motiu del referèndum revocatori, com a jurista em va sorprendre l’alt grau de coneixement que la població tenia de la seva Constitució. I no tant perquè fos el llibre més venut del país sinó perquè moltes persones humils sabien explicar, amb les seves paraules, el contingut essencial del text.

A la vista de les dades que tothom pot acceptar, com les de la UNESCO o la OMS, és indiscutible que durant els governs de Chávez els avenços socials han estat espectaculars i es venen produint any rere any des de 1998 fins a l’actualitat.

Des de llavors la ciutadania, en especial les classes més desafavorides, ha interioritzat el discurs que el President Chávez ha anat repetint: La sobirania popular recau en el poble, ells i elles són el poder constituent, i poden decidir democràticament el seu destí i el poden fer efectiu sent-ne els protagonistes actius.

Per aquest motiu no m’ha sorprès especialment que, ara, aquest poble que s’ha format políticament amb la revolució democràtica, no hagi donat suport a una proposta de reforma constitucional que s’ha tramitat sense el necessari debat previ. L’opció opositora amb prou feines ha guanyat uns pocs vots, però milions de persones que sempre han votat per Chávez en aquesta ocasió s’han abstingut.

S’ha volgut tramitar una reforma molt àmplia, que contenia avenços innegables (reduir la jornada laboral, enfortir els consells comunals o democratitzar el Banc Central) però on també s’incloïa un enduriment dels requisits per a la participació o un reforç de l’executiu en detriment de la descentralització.

Com diu en un article recent el profesor Juan Carlos Monedero “Pretender que la apelación al Presidente bastaba en última instancia para superar estas deficiencias es no entender el éxito en la politización lograda por el propio proceso bolivariano.”

Entenc que el socialisme del segle XXI ha d’aprendre a resoldre les problemàtiques des de la base i no des de la cúpula, ha de remoure urgentment als quadres corruptes i clientelars i ha de continuar materialitzant, com ha vingut fent fins ara, avenços socials des de la democràcia participativa.

Els milions de bolivarians i bolivarianes que s’han abstingut han donat un toc d’atenció als seus dirigents, i han sabut fer-ho sense posar en perill el procés. Una prova més de la maduresa política que estan assolint les classes populars veneçolanes.


2.- COLÒMBIA: CLARA ROJAS i CONSUELO GONZALEZ EN LLIBERTAT. ÍNGRID BETANCOURT, ENCARA PRESONERA A LA SELVA.

Relacionat amb l’anterior (per proximitat geogràfica i cultural, i per la intervenció destacada d’Hugo Chávez com a mitjancer que ha facilitat l’alliberament) també m’agradaria comentar l’alliberament per part de la guerrilla de les FARC, de les polítiques segrestades Clara Rojas (candidata a la vicepresidència pel Partit Verd) i Consuelo González (congressista liberal). Però contextualitzem una mica (encara que sigui de forma molt breu i poc matisada):

Des de fa més de quaranta anys Colòmbia viu una guerra civil, concretament des de l’assassinat del candidat progressista a la presidència del país Jorge Eliécere Gaitán l’any 1948.

Hi va haver una esperança de pau durant els anys 80 i començaments dels 90. Es van convocar eleccions on tota l’esquerra, inclosos els simpatitzants de les guerrilles, accedia a participar. Aquesta esquerra, agrupada a la Unión Patriótica, va ser derrotada mitjançant un mètode ben poc subtil: l’assassinat successiu, un darrere l’altre, dels seus candidats i d’un bon nombre dels seus militants de base. Es parla d’entre dos mil i cinc mil militants assassinats.

A partir d’aquí la guerra s’enquista encara més. A un costat, l’Exercit estatal, massa sovint aliat amb grups paramilitars d’extrema dreta. A l’altre costat, les dues guerrilles, les FARC i l’ELN. Uns i altres, sembla, finançats en major o menor mesura, directa o indirectament, pel narcotràfic.

A finals dels 90, una polèmica activista, Íngrid Betancourt, coneguda per la seva lluita contra la corrupció i el clientelisme, i per la seva posició a favor d’una solució negociada al conflicte armat, funda l’eco-pacifista Partido Verde Oxígeno, i formalitza la seva candidatura a la presidència del país fent tàndem amb l’ara alliberada Clara Rojas. En plena campanya electoral l’any 2002, les dues van segrestades per les FARC quan visitaven una zona en conflicte on la proposta pacifista del Partit Verd tenia forta implantació.

L’operació per alliberar Clara Rojas i Consuelo González ha estat bastant surrealista. No vull allargar-me, en els detalls morbosos. Dir només que, novament, la realitat supera la ficció: Ni el pitjor guió de telenovela colombiana superaria la qüestió relativa al fill que Clara Rojas va tenir, consentidament segons sembla, amb un membre de la guerrilla, fill de la que desprès la van separar, i que finalment el govern colombià va fer aparèixer, no se sap ben bé com a un orfanat de Bogotà, a finals de desembre, frustrant el primer intent de fer efectiu l’acord humanitari. Però no és una telenovela, és un drama real.

En el fons de tota aquesta qüestió hi ha dues visions enfrontades: per un costat la del president colombià Álvaro Uribe (acusat per l’oposició del seu país de tenir vincles amb els paramilitars d’extrema dreta), totalment partidari de la guerra i oposat a qualsevol solució negociada; per l’altre costat posicions com les que en el seu dia defensava la candidata ecologista Íngrid Betancourt (encara segrestada) o el president veneçolà Hugo Chávez, partidaris d'obrir negociacions i arribar a un acord de pau.

Alguns es pregunten per què el govern veneçolà té tant d'interés per acabar amb aquest conflicte al país veí: L'explicació és clara, Veneçuela no vol tenir milers de quilometres de frontera selvàtica amb un país en guerra ple de guerrilles i paramilitars, i a més Veneçuela vol potenciar les importacions d’aliments des de Colòmbia (un dels punts febles de Veneçuela, que depèn de les importacions per poder alimentar la seva població; importacions que periòdicament altres països “congelen” per intentar desestabilitzar el govern d’Hugo Chávez, com va passar el passat meses de novembre en plena campanya electoral), així com, a mig termini estudiar una nova ruta d’exportació de petroli i gas cap al Pacífic.

Espero que l'alliberament de Clara Rojas i Consuelo González sigui un primer pas per obrir negociacions cap a un procés que porti la pau a Colòmbia i la llibertat a les persones segrestades.

[Fotografia: Mural reclament la llibertat d'Íngrid Betancourt. Font: Wikicomons]