(article que m'han publicat avui al setmanari penedesenc El 3 de Vuit)
La profunditat de la crisi i l’excés d’informació que rebem cadascú de nosaltres sense temps de digerir-la creen una gran confusió que, en ocasions, ens pot fer perdre perspectiva. En aquest marc de confusió les coses més evidents poden quedar emmascarades o passar desapercebudes. Fem doncs una ullada de conjunt.
La crisi no l’hem causada els que l’estem pagant, no l’hem causada els treballadors, ni els del sector públic, ni els del sector privat, ni els autònoms. No l’hem causada els comerciants, ni les empreses de serveis, ni la petita i mitjana empresa productiva. La crisi, recordem-ho, té l’origen en l’especulació financera i immobiliària, és a dir en l’afany de lucre desmesurat d’uns pocs que volen acumular riquesa sense treballar.
Les forces que recolzen la política econòmica dels últims anys (populars, socialistes i convergents) han rescatat els bancs, amb els diners de tots, sense demanar-los res a canvi. Han rebaixat els impostos als mes poderosos, reduint la progressivitat del sistema i no han combatut el frau, sinó que fins hi tot els han donat amnisties.
El model productiu del país (molt basat en la construcció i en la importació de petroli de l’estranger) està esgotat i les reformes laborals adoptades no només no impulsen el repartiment del treball sinó que fan tot el contrari. Això causa un atur enorme, agreujat per unes retallades en els serveis públics (salut, educació, acció social, investigació universitària...) que no aporten cap solució i només serveixen per empitjorar la qualitat de vida de la gent, destruir les possibilitats de futur i crear més atur.
Davant d’això què proposa Iniciativa? Doncs una política que redistribueixi la riquesa, unes lleis laborals que facilitin el repartiment del treball existent, un impuls de la modernització ecològica de la indústria (en especial en el sector energètic); revertir les retallades; repensar la política d’infraestructures, mesures per aturar el frau i l’especulació. En definitiva, veure què estan fent els països que més bé resisteixen la crisi en el marc d’Europa i arribar a acords polítics i socials amplis per avançar cap a aquest model.
Cal també una profunda regeneració democràtica, reinventant la política i recuperant la implicació de la ciutadania en allò que és col•lectiu. I hi ha qüestions sobre les que a aquestes alçades ja no caldria ni discutir: El poble de Catalunya ha de poder decidir quin tipus de relació vol tenir amb l’Estat i amb Europa. Perquè en una democràcia les coses s’han de decidir recollint l’opinió del conjunt de la ciutadania. Això és el dret a decidir, i ha de valdre per l’estructura de país i, en general, per totes les decisions importants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada