LLUM SOBRE L’APAGADA

Els meus admirats Qualcosa di Sinistra segueixen fent un seguiment sobre l’apagada elèctrica barcelonina al seu bloc.

Avui reprodueixen la intervenció del diputat d’ICV-EUiA, Salvador Milà, en el debat parlamentari sobre el tema. Una intervenció acurada, on es posen els punts sobre les is, on s’aboca llum sobre les causes i els responsables de l’apagada. I és fa de forma contrastada, aportant les dades necessàries per demostrar el que s’està afirmant.

Avui en Salvador Milà ha desemmascarat els que pretenen confondre a la població en base a interessos electoralistes els uns, i econòmics els altres: Ha exposat, de forma sistemàtica, ordenada i referènciada, coses evidents però que poca gent havia dit fins ara (per exemple que l’apagada no té res a veure amb les línies de molt alta tensió pendents a les comarques Gironines –de tothom es sabut que la llum se’n va anar a Barcelona, no pas a Figueres, per molt que alguns tertulians s’entestin a donar-nos gat per llebre–) i ha aportat llum sobre la relació que té l’apagada amb la famosa OPA sobre Endesa (Us en recordeu? Va ser titular diari durant mesos! Ara en canvi gairebé tots els mitjans i tertuliano-articulistes-opinadors professionals pateixen una súbdita amnèsia sobre el tema).

I es que els números canten: Benefici declarat per Endesa en l’exercici 2006? Un 40%.

I com s’ha aconseguit això? Doncs, entre d’altres formes, congelant inversions en millores necessàries per repartir beneficis escandalosos i, de retruc, fer pujar encara més el valor de les accions en borsa, enmig de tot el procés d’OPAs i contra-OPAs (llegiu la intervenció d’en Salvador Milà, que ho explica molt més acuradament que jo).

Penso que és el moment d’exigir un major control i intervenció pública en la regulació de serveis d’interés general tant importants i bàsics com el subministrament d’electricitat. Fora bo que en el nou Tractat de la Unió Europea que s’està negociant és deixés de banda la imperativa regulació neoliberal actualment vigent.

De fet fora bo que hi hagués un procés constituent al Parlament Europeu per fer aquest nou tractat amb transparència, informació i participació de la ciutadania (s’estan decidint temes importantíssim i gairebé ningú en parla). Em sembla però que, de moment, això és massa demanar. Perquè si tinc coneixement del que tramen per allà Brussel·les no és pels mitjans de comunicació, sinó perquè algunes excepcionalitats, com l’eurodiputat Raül Romeva, no es resignen al vel de silenci mediàtic que impera sobre qüestions tant importants com les que s’estan debatent, i miren de mantenir informada la ciutadania a través dels mitjans de que disposen, encara que siguin un simple bloc...

CRÒNICA DEL PLE MUNICIPAL (1)

1.- Ahir dimecres vam tenir un Ple força important a l’Ajuntament de Vilafranca: En primer lloc la Síndica Municipal de Greuges, la Glòria Valeri, presentava el seu informe anual. Un treball acurat que recull la tasca desenvolupada per la institució el 2006.

La Sra. Valeri mostra una gran implicació i un clar compromís humà en les qüestions que li fan arribar els veïns i les veïnes de Vilafranca, fet que és digne d’admiració: Com bé diu ella “cal tenir present que darrere de cada problema hi ha una persona”. Des d’aquí, una vegada més, el meu reconeixement a la bona tasca que realitza i, el que no és menys important, a la independència amb que la desenvolupa.

Per la nostra part, el grup d’Iniciativa Verds – Esquerra Unida vam plantejar la possibilitat que, de cara a properes ocasions, la presentació de l’informe de la sindicatura es faci en un ple extraodinari específic per al tema, com es fa ja en altres municipis. Perquè sinó pot passar com ahir: hi havia punts molt importants i polèmics en l’ordre del dia i l’informe de la sindicatura perd protagonisme. I això és molt negatiu per una institució que té com a handicap el desconeixement que gran part de la ciutadania encara té al respecte.

Aquí podeu trobar els informes dels darrers anys, i esperem que, ben aviat, el del 2006. La seva lectura es força interessant per veure on cal millorar.

Un altre punt destacat va ser el debat i votació d’una modificació pressupostària plantejada per l’equip de govern (PSC) per import, ni més ni menys, de 2.493.654,98 €. Deu ni do si tenim en compte que el pressupost total de l’Ajuntament, sense comptar societats i patronats, és de 38 milions d’euros.

En aquest cas vam optar per abstenir-nos. Tècnicament no teníem res a objectar als nous ingressos, i hi havia inversions previstes que ens semblen molt necessàries, però també partides discutibles (per exemple un sobrecost en les obres de la Rambla Nostra Senyora causat, sembla ser, per les presses per acabar la obra just abans de les eleccions) i, a més a més, se’ns va informar només uns pocs dies abans, i amb una proposta de pressupost ja gairebé tancada. Nosaltres treballem en equip, i ens volem mirar les coses abans de decidir si hi donem suport o no. El govern, que està en minoria, ha de tenir present que ha de comptar amb la participació dels grups de la oposició per tirar endavant les propostes més destacades. I això vol dir que ha de deixar espai per a la participació dels altres grups. Per aquests motius ens vam decantar per l’abstenció. Finalment la proposta va tirar endavant amb els vots del PSC i del PP, tot i que va ser necessari el vot de qualitat de l’Alcalde.

En l’apartat de mocions, el grup d’ICV-EUiA en vam presentar dues: La primera, en compliment del nostre programa electoral participatiu (on aquesta va ser la segona proposta més votada) [1], plantejant la necessitat que s’iniciïn els tràmits perquè els serveis municipals treballin per l’obtenció de la certificació de qualitat ISO 9001:2000.

Pensem que és important avaluar la qualitat i detectar les mancances per trobar-hi solucions. Així ho van veure també els regidors i regidores d’ERC, CUP, PSC i PP, resultant aprovada la moció, i comprometent-se el govern a començar-hi a treballar en els pressupostos de l’any vinent. Per contra, des de les files de CiU es van abstenir.

La nostra segona moció era ben pràctica: demanàvem que se’ns trametés per via electrònica tota la documentació de les convocatòries del Ple i dels altres òrgans. Els motius són clars: es guanya agilitat, podem consultar els punts de debat amb més persones del grup i estalviem paper en fotocòpies (en el nostre cas, per exemple, passem de 10 còpies en paper per als col·laboradors més actius del grup a una única còpia en paper, que és la que faig servir jo per seguir els punts de votació en la sessió plenària). També vam acceptar gustosament una esmena dels companys de la CUP perquè aquesta informació és pengi a la web municipal. La proposta es va aprovar per unanimitat.

Una altra moció destacada, que es proposava des de la CUP, i que també vam encapçalar des d’ICV-EUiA, feia referència a un pla de xoc per fer front a les necessitats de l’àrea de serveis socials. Cal posar remei a unes llistes d’espera massa llargues per la importància que té aquest servei en el dia a dia de molts veïns i veïnes.

També va ser molt destacable que el ple municipal assolís la unanimitat en la votació d’una moció que posava èmfasi en la reivindicació institucional d’una vegueria [2] per al Penedès, i d’un àmbit de planificació territorial per a les comarques penedesenques. En aquest punt vull destacar la intervenció que va fer el company d’ERC Pep Quelart, que va destacar la oportunitat que suposa aquest consens. Coincideixo plenament amb les seves paraules respecte aquest tema.

Finalment, en l’apartat de precs i preguntes, els grups de la CUP i d’ICV-EUiA vam preguntar a l’equip de govern en relació a l’estat de les obres d’instal·lació d’ascensors al barri de l’Espirall. Les obres no avancen a bon ritme, amb les conseqüents molèsties per als veïns i veïnes afectats [3]. Vam arrencar el compromís que, com a mínim, es respondran per escrit les queixes formulades pels afectats.

Des d’ICV-EUiA també vam preguntar per la situació al barri de Cal Salines on, de moment, la zona verda prevista al pla urbanístic municipal només existeix sobre el paper. Esperem amb candeles l’informe escrit que ens van dir que ens faran arribar.

La sessió es va alçar a la 1.05 de la matinada.

2.- Canviant de tema, en relació a l’apagada de llum barcelonina recomano especialment la lectura d’aquest post de Qualcosa di Sinistra. Interessants i encertades reflexions en clau d’humor.

Salut!


Foto: Glòria Valeri, Síndica de Greuges de Vilafranca del Penedès.

[1] Els resultats del procés programàtic participatiu els trobareu a la web http://www.iniciativa.cat/vilafranca/ [secció documents]

[2] Les vegueries o regions són els àmbits de descentralització territorial de la Generalitat previstos a l’estatut (+info)

[3] Avui, invitat per una veïna de barri, he pogut veure sobre el terreny l’estat de les obres i comprovar les molèsties que ocasiona a tota la gent dels blocs el fet que aquestes es demorin de forma inexplicable.

ODETTE TOULEMONDE

L’altre dia vaig veure la pel·lícula “Odette Toulemonde” que, a les nostres cartelleres tradueixen com “Odette, una comedia sobre la felicidad”.

La recomano especialment perquè vaig passar una bona estona, em va fer riure, i a més a més em va fer pensar.

Si voleu anar-la a veure, compte amb internet: Hi ha ressenyes fetes amb poca gràcia que apunten detalls de la trama que no apareixen fins bastant avançat el film (no patiu no serà el meu cas, com a mínim pel que fa als detalls).

La peli narra el dia a dia rutinari d’una dona treballadora que troba forces per seguir endavant gràcies a la lectura de les novel·les d’un escriptor amb molt d’èxit de vendes però poc valorat per la crítica... Fins aquí es pot explicar, més no m’atreveixo. Salut!


PD: Recordeu d’apagar els mòbils i, sobretot no tireu crispetes a terra. Penseu que sempre hi ha algú que les ha de recollir, i que no costa gens anar una mica amb compte.

Director: Eric-Emmanuel Schmitt
Guió: Eric-Emmanuel Schmitt
Fotografia: Carlo Varini
Muntatge: Philippe Bourgueil
Música: Nicola Piovani
Intèrprets: Catherine Frot, Albert Dupontel, Jacques Weber, Fabrice Murgia, Nina Drecq, Camille Japy
(2006) França-Bèlgica. Durada: 100 minuts

SOCIOVERGÈNCIA

Comença a ser preocupant el progressiu canvi d’estratègia del Partit dels Socialistes de Catalunya: Avui s’ha consumat el que ja es veia a venir des de fa dies: PSC i Convergència es repartiran a mitges el Consell Comarcal de l’Alt Penedès, en un d’aquests moviments post-electorals que, amb raó, tan mala premsa donen a la política. ERC també s’ha adherit a l’acord.

La noticia, no per esperada deixa de sorprendre. Una majoria tant amplíssima (23 de 25 escons) no era necessària per garantir la governabilitat: CiU i ERC podien haver format govern; i al seu torn també era possible un govern d’esquerres, bé un govern PSC-ERC com en la passada legislatura, bé reforçant-lo amb la participació d’Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa, que per primera vegada tenim representació al Consell Comarcal.

S’afirma per part dels partits signants de l’acord [1] que la comarca té grans reptes, especialment en matèria política territorial i infraestructures, i que, per afrontar-los han volgut conformar un govern d’unitat. Sona bonic. I no seré pas jo qui negui aquests reptes, i coincideixo en que aquests que destaquen són alguns dels reptes principals que hem d’afrontar els penedesencs. Fins i tot comparteixo en que fora bo intentar buscar un consens en aquests aspectes. Ara bé, el que han anunciat avui és un govern molt majoritari, però no és un govern d’unitat.

Convergents i socialistes (reconec que els republicans hi tenien poc a dir) han deixat al marge a ICV i, de retruc, al Partido Popular [2]. La gent d’Iniciativa Verds – Esquerra Unida no estàvem entusiasmats amb la idea del govern d’unitat. Sabíem que entre els respectius programes hi ha diferències importants. Tanmateix, socialistes i convergents ni tant sols s’han reunit amb nosaltres per exposar-nos quines eren les bases de l’acord que volen desenvolupar des del suposat govern d’ “unitat”.

Però que pot portar aquests dos grups a excloure, ja d’entrada [3], a Iniciativa Verds – Esquerra Unida? Doncs em temo que, precisament, aquests “reptes tant importants” que s’han d’afrontar en la legislatura, especialment en matèria d’infraestructures. De tots és coneguda l’aposta plena dels sociovergents pel vehicle privat i el paper totalment secundari que atorguen al transport públic.

Per contra, entre els grups representants al Consell Comarcal, nosaltres som els que durant la campanya, i des de fa anys, hem apostat decididament pel transport públic i per buscar alternatives al cotxe, amb una política que vagi més enllà de la “solució” de fer cada dia més i més i més desdoblaments, variants i cinturons. I, a diferència d’altres, defensem aquest plantejament des dels plens dels ajuntaments fins a les màximes institucions, nacionals i estatals.

S’imposa doncs l’ofuscació i la insistència en un model antic, allunyat de la modernització ecològica que necessiten el Penedès i Catalunya, s’imposa el “mirar cap a l’altre costat” davant l’amenaça cada cop més propera del canvi climàtic, el “ja ens va bé com estem i que res és mogui”.

Vull creure que els companys d’Esquerra Republicana s’han deixat arrossegar cap aquest acord enlluernats per una de les poques coses positives que pot tenir aquest govern a tres: l’aposta clara de les institucions en favor de la Vegueria del Penedès. Caldria però, com sempre hem insistit des d’Iniciativa, no oblidar-se de per què volíem aquesta Vegueria. Per gastar els diners en fer més desdoblaments de carreteres paral·lels a l’autopista existent?

També em consta que són molts els militants socialistes que estan dia a dia a peu de carrer, que no veuen gens clar aquest “que res és mogui” i que estan en desacord amb l’assaig de canvi d’estratègia que comença a apuntar el PSC.

És evident que els poderosos adoren la sociovergència: Governs estables, previsibles i que no canvien res. Si a la Generalitat encara no tenim sociovergència és, entre d’altres motius, perquè aquests militants socialistes de que parlava s’hi van oposar fermament el passat novembre. Espero que tinguin força suficient arreu perquè el que ha passat a l’Alt Penedès no sigui més que un error puntual i no un dels primers símptomes d’un canvi d’estratègia en la política d’aliances dels socialistes.

Catalunya necessita empenta, il·lusió, motivació i participació de la ciutadania. Idees de progrés ben entès: Polítiques d’inclusió social, de redistribució de la renda, de modernització ecològica. I no pas una soponífera sociovergència on tot segueix igual i res canvia. I apa, a pagar hipoteca de la casa i del cotxe, i a “fer hores”, a cobrar en negre i sense cotitzar i “domingos por la tarde y escena del sofà”, que qui dia passa any empeny...

[1] Fixeu-vos que no han estat els representants electes els que han anunciat l’acord, sinó els màxims responsables de l’aparell del partit.

[2] Era massa descarat acollir al Partido Popular i deixar fora a Iniciativa Verds.

[3] Perquè ha sigut d’entrada. Ja em direu quina “unitat” hi ha en que tres partits, per molt majoritaris que siguin, no tinguin ni el detall de comentar la seva proposta d “unitat” amb els altres dos grups...

[4] NOTA: Foto: Un dels ideòlegs de la sociovergència... [20minutos sota http://www.20minutos.es/licencia_20_minutos/]

LLEI DE BARRIS A L’ESPIRALL

1.- En aplicació de la Llei de barris, la Generalitat ha atorgat a l’Ajuntament de Vilafranca una subvenció de 5,4 milions d’euros destinats a la rehabilitació global del barri de l’Espirall.

La Llei de barris és un dels projectes emblemàtics impulsats per les esquerres des del govern de la Generalitat de Catalunya. De fet només és la part més visible, la més espectacular podríem dir, d’una política de confiança mútua i col·laboració entre els Ajuntaments i el govern de Catalunya.

Una política que es va posar en marxa a partir de 2003 amb el tripartit, i que ha continuat el govern d’entesa nacional de progrés, i que s’està materialitzant no solament en l’increment de finançament que la Generalitat destina als Ajuntaments (Llei de barris, Pla Únic d’Obres i Serveis de Catalunya, multiplicació de les subvencions per a la creació de noves places de llars d’infants, Pla Nacional per l’Habitatge...), sinó també a l’hora d’atorgar major participació i protagonisme als Ajuntaments en matèries tant importants com els serveis de salut, per posar un exemple.

El gir municipalista del govern de la Generalitat, per bé que encara molt incomplert, comença a materialitzar-se. És una bona notícia perquè suposa un acostament de les institucions al dia a dia de les persones i perquè deixa enrere èpoques passades de desconfiança del poder central vers les administracions locals.

A l’Espirall ara hem d’aprofitar aquesta oportunitat excepcional. Són molts diners i els projectes que han determinat que s’atorgués la subvenció són engrescadors. Penso que, entre tots, hem de ser capaços de portar a la pràctica el que està projectat sobre el paper i convertir-ho en una realitat palpable. I, per anar bé, considero que s’hauria de fer amb participació ciutadana, amb implicació de la gent del barri en la presa de decisions i en el seguiment de la gestió. Podrem? Vull creure que sí.

2.- Canviant radicalment de tema, i entrant de ple a l’apartat de dèries i curiositats, a la capçalera del bloc he canviat el terme “blog” pel de “bloc”.

La discussió filològica sobre quina ha de ser la forma correcta la va tancar, en principi, el termcat quan va resoldre en favor de “bloc”.

Tanmateix, tot emprar la forma normativa als escrits, em resistia a canviar-la a la capçalera, ja que els arguments dels partidaris del terme “blog” em semblaven més convincents: “blog” és l’abreviació anglesa de weblog, que al seu torn deriva de la contracció de web (pàgina web) i log (registre). Així m’ho va explicar un dia el meu filòleg de capçalera, indicant-me que “tot i la resolució del termcat, els partidaris de blog encara podem resistir un temps amb dignitat, a veure si es dóna un nou debat al respecte i hi ha un canvi d’opinió”.

Sembla que el debat s’ha estancat (la veritat és que tampoc dóna per gaire més) i que la forma bloc (i la derivada blocaire) es consolida. Per tant, bandera blanca...

VIJAZZ

Una proposta per al cap de setmana: http://www.vijazzpenedes.com/

Des d'aquí, felicitar amb veu ben alta als que han apostat per aquesta nova empresa. Tinc la sensació que suposarà un èxit sense precedents.

MODA I CLIMATITZACIÓ: PER UN RETORN A LA RACIONALITAT

La moda i l'estètica continuen imposant la seva dictadura. Des de fa anys amb les noies gairebé han assolit una fita infernal: En comptes de fer vàries talles per a la diversitat de cossos diferents que hi ha, estan aconseguint gairebé el contrari: Que calgui fer tot tipus d’esforços per adaptar el cos a unes poquetes talles standard i despersonalitzades. A risc de no trobar roba per posar-se en cas de no sotmetre’s a la dictadura.

La pela és la pela, i imposar una única talla és més barat per als fabricants. Per tant, en comptes d’adaptar la roba a les persones, forcen a les persones a que modelem el nostre cos per adaptar-lo a una talla única. I ho dic en primera persona perquè des de fa unes temporades la dictadura s’està estenent també contra el gènere masculí.

Però tot això va més enllà de les talles. Ha arribat la calor, i amb ella, novament i per desgràcia, la irracionalitat climatitzadora.

La moda imposa anar amb americana i corbata a segons quin tipus d’actes. En aquestes dates això comença a ser irracional, però tant hi fa. L’altre dia vaig assistir a un curs sobre la nova Llei del sòl a la Universitat Autònoma de Barcelona: L’aire condicionat a tot drap. Els homes que anaven vestits a la moda protocol·lària ben còmodes. Els homes que havíem adaptat el nostre vestuari a l’estació estival, i les dones, per qui la moda protocol·lària és més lleugera, patint fred. El consum elèctric de la Universitat pels núvols. Mentrestant, a l’estrada, els Directors Generals parlant de sostenibilitat...

A l’hivern passa a l’inversa: Si portes un jersei (com seria el més normal), a part que hi ha gent que et mira com si fossis d'un altre planeta, has de passar calor perquè, clar, la calefacció està ajustada per anar en camisa, que els jerseis no queden fins.

La conclusió és clara: Cal exigir arreu un ús racional dels aparells de climatització. Per combatre el canvi climàtic, per estalvi econòmic i per preservar la salut. I penso que també ens hem de replantejar fins a on deixarem que la dictadura estètica governi la nostra vida quotidiana...