dimarts, 27 de febrer del 2007

PER QUÈ NO UN “PACTE D’USOS DEL TEMPS” A VILAFRANCA?


[Publicat al setmanari penedesenc El 3 de Vuit el divendres 23 de febrer]

A primera hora del matí Vilafranca, com moltes altres ciutats, és gairebé intransitable. Els cotxes col·lapsen els carrers. Tothom ple de nervis perquè, si no ens afanyem, arribem tard a la feina, o a portar els infants a l’escola. A la tarda altra vegada les escoles, i al vespre, tothom a córrer per mirar de fer les compres en el petit espai que, si tenim sort, hi ha entre la sortida de la feina i el tancament de les botigues...

Entre les vuit i les nou del matí comença la jornada laboral a la majoria d’empreses que no fan torns i als centres educatius, i s’obren al públic les administracions. Per a molts, l’hora de plegar gairebé coincideix amb el tancament de la majoria de comerços.

Els pares i mares han de fer quadrar els seus horaris per portar la canalla a classe i arribar al lloc de treball a la mateixa hora; i a la sortida no queda temps ni per anar a comprar, hi haurem d’anar dissabte... I això si estem sans! Si algú ha d’anar al metge els horaris també coincideixen, i si la família s’ha de fer càrrec de persones grans que no es poden valdre per si mateixes... Anem pel món amb presses i mig estressats, el temps se’ns en va.

Hi ha però alguna manera de posar-hi remei? Perquè els horaris són així des de fa molts i molts anys. Aquestes tasques (comprar, encarregar-se dels infants i els avis...) tradicionalment les havien fet les dones, i eren tasques gens valorades. Per sort, les dones s’han incorporat majoritàriament des de fa anys a la vida laboral i la realitat social ha canviat. Així doncs, podríem plantejar-nos també canviar aquests horaris que ja no responen a la realitat d’avui. Hi ha una alternativa a aquesta situació que és la flexibilitat horària. Perquè, per tal que la majoria pugi treballar les seves quaranta hores setmanals no cal que tots i totes les fem en el mateix horari.

En algunes ciutats europees s’han desenvolupant els anomenats “Pactes d’Usos del Temps”. Uns acords de ciutat o d’empresa (similars als convenis col·lectius) en que, de forma consensuada entre tots els actors implicats (empreses, personal, centres educatius, comerços, administracions...) es fa una diagnosi dels horaris i s’acorda un repartiment més raonable d’aquests. Tímidament alguna d’aquestes mesures ja es comença a aplicar a la Vila (l’horari flexible d’entrada en algunes llars d’infants o les empreses en que tens mitja hora de marge per entrar, recuperant-la al final de la jornada). El “Pacte d’Usos del Temps” pretén mesures d’aquest tipus, però ja des d’un punt de vista de tota la ciutat.

És un canvi complex, inviable si no hi estan d’acord tots els sectors implicats, però estaria força bé que en comencéssim a parlar. La profunditat dels canvis dependrà de la capacitat que tinguem entre tots i totes d’arribar a acords de consens. Però d’entrada, només el fet d’obrir un debat sobre aquest tema crec que ja serà molt positiu.

dijous, 22 de febrer del 2007

SENSE DILACIÓ!



El caos a les línies de Rodalies s’esdevé dia sí, dia també. Contínuament vivim en persona el “CALVARI RENFE” o ens l’expliquen amics, familiars o coneguts. I es que, en aquests dies, s’estan posant de manifest dos immensos errors polítics comesos en els darrers anys, dos errors que estan intrínsecament relacionats.

En primer lloc, el malbaratament gegantí de diners que ha suposat la decisió de construir una línia elitista d’Alta Velocitat entre Madrid i Barcelona, una línia de minores, que utilitzaran molt poques pesones, amb un fortíssim impacte mediambiental i per a la que, a més a més, ja existien alternatives. Decisió irracional que, en la meva opinió, només s’explica per interessos ocults, més que no pas per una voluntat de servei públic.

En segon lloc, i plenament relacionat amb l’anterior, l’absència total d’inversió en manteniment de la xarxa de rodalies utilitzada a diari per desenes de milers de persones: Els calés de que es disposava es van comprometre amb l’AVE de les minories i les grans constructores, i la xarxa de Rodalies RENFE utilitzada a diari per la gent del carrer va quedar abandonada a la seva dissort.

Des d’Iniciativa per Catalunya Verds podem dir que varem ser dels pocs en oposar-nos a l’absurditat de l’AVE i també que, des de fa anys, venim denunciant la pèssima situació de la xarxa de rodalies i proposant incrementar el servei (en línies, connexions i en freqüències de pas) i, especialment, presentant propostes per tal que s’incrementi la inversió en manteniment. Fa anys que en Joan Herrera ve denunciant aquesta situació al Congrés dels Diputats. Fa anys que en Joan venia advertint que, si no es prenien mesures, les obres de l’AVE a Barcelona generarien un caos al servei de rodalies. Fa anys que venim proposant millores (i no és la primera vegada que en parlo, veieu aquest post anterior).

Ara bé, més enllà de deixar constància de l’actitud que va tenir cadascú en cada moment, i d’invitar a la reflexió al respecte, mirar enrere no soluciona el greu problema actual.

Tal i com preveu l’Estatut cal traspassar les competències (i els recursos per fer-les efectives!) de l’Estat Central al Govern de la Generalitat, administració que, amb els Ferrocarrils Catalans, ha vingut demostrant, sota diferents governs, que sap gestionar una xarxa ferroviària amb eficàcia. Tanmateix, el traspàs de competències porta un cert temps, i les actuacions imprescindibles no poden esperar. El problema el tenim ara. I Encara que sigui veritat, no s’hi val dir “és culpa del PP que, en el seu dia, no va invertir en manteniment”. El Govern de l’Estat i la direcció de RENFE tenen la obligació d’actuar ara i aquí. Sense dilació.

[La imatge que encapçala l’article és el resum de la proposta de xarxa de Rodalies que des d’ICV de l’Alt Penedès varem fer fa ja gairebé un any. Cliqueu sobre la imatge si la voleu veure més gran.]

dijous, 15 de febrer del 2007

RAONS JURÍDIQUES DEL PACIFISME

Avui fa quatre anys de la mobilització ciutadana més important de la història: les manifestacions mundials contra la Guerra de l’Iraq. Per aquelles dates no era la única guerra que hi podia haver al món, però, quan a l’Iraq la barbàrie encara no havia començat a gran escala, crec que, d’alguna manera, la ciutadania d’arreu del món va intuir que aquell crim immens que els nostres governants anaven a perpetrar, era d’una dimensió mai vista fins llavors, no pas pels seus resultats immediats (totes les guerres generen destrucció, refugiats, fam, morts i ferits) sinó per les seves múltiples implicacions, especialment la d’eliminar les febles estructures de que la humanitat s’havia dotat desprès de la Segona Guerra Mundial per intentar evitar fets com aquell. Per aquest motiu es va despertar una consciència adormida i milions de persones als sis continents del planeta van fer sentir la seva veu com mai abans.

Fa pocs dies, un dels dirigents que és i serà responsable, davant la humanitat i davant la història, d’aquell crim execrable, José Maria Aznar, ha tornat a ser notícia amb unes frívoles declaracions, en que afirma que en aquell moment ell estava convençut que l’Iraq posseïa armes de destrucció massiva.

Tot i que la seva estètica i les seves declaracions fan que alguns pensin que l’Aznar no és un home gaire intel·ligent, jo crec que ho és, i molt. Em temo que aquestes declaracions no són un comentari casual, sinó que han estat preparades a consciència per justificar noves barbaritats en un futur immediat.

Ve a ser com si ens digués “ens varem equivocar perquè no tenien armes d’aquelles, però ens pensàvem que les tenien, i si les haguessin tingut l’atac estava justificat”. Doncs no senyor. Que ningú caigui en aquest parany!

De tots i totes és sabut que l’estat d’Israel posseeix armes de destrucció massiva i que vulnera els Drets Humans i les resolucions de les Nacions Unides. Justifica això un atac militar mundial contra el poble d’Israel? Evidentment que no. L’estat xinés també posseeix armes de destrucció massiva i també vulnera els Drets Humans. Justifica això un atac militar mundial contra el poble xinés? És clar que no. El govern dels Estats Units de l’Amèrica del Nord és el màxim posseïdor d’armes d’aquest tipus i té un grau diguem-ne baix de compliment dels Drets Humans. Els seus dirigents s’omplen la boca parlant-ne, però el cert és que no han ratificat un dels principals mecanismes de protecció d’aquests drets, l’estatut del Tribunal Penal Internacional. Justifica això un atac militar mundial contra el poble nordamericà? Em sembla que no cal que contesti. I podria continuar amb molts altres exemples.

Desprès de la Segona Guerra Mundial, encara sota l’impacte de la barbàrie nazi, pràcticament tots els països del món van subscriure la Carta de les Nacions Unides, una Tractat Internacional on, per primera vegada, es prohibia la guerra d’agressió (article 11) i s’articulaven mecanismes, com el Consell de Seguretat, per garantir l’efectivitat d’aquesta prohibició (articles 42 i següents). Aquest mecanisme és bastant fràgil, i no ha estat infalible, perquè és evident que hi ha hagut guerres d’agressió en l’interval que transcorre entre l’aprovació de la Carta de les Nacions Unides (1948) i la guerra contra l’Iraq (iniciada el 2003). Ara bé, alguns conflictes armats es van evitar, i molts d’altres van tenir una intensitat i duració inferior a la que haguessin tingut si no haguessin existit les Nacions Unides.

El que Bush, Blair i Aznar van premeditar a la cimera de les Azores, i que desprès van dur a la pràctica amb la complicitat de molts altres dirigents "occidentals", no va ser només destruir el país per robar el petroli als iraquians i les iraquianes (que també), sinó que va ser el que en podríem dir un intent d’una espècie de “cop d’estat a escala mundial”, vulnerant la Carta de les Nacions Unides i contravenint el Consell de Seguretat. Quan els juristes d’arreu del món diuen que la guerra va ser i és il·legal fan referència, sobretot, a aquest fet.

És evident que aquest tipus de maniobra a gran escala són complexes. No sempre triomfen o fracassen al cent per cent. Tampoc sorgeixen del no res (hi va haver antecedents clars en els anys immediatament anteriors com els bombardeigs de Iugoslàvia i de l’Afganistan) i van acompanyats de campanyes mediàtiques a gran escala per mirar de confondre a l’opinió pública, és a dir a la ciutadania.

El 2003 la ferma posició dels delegats francesos i xilens al Consell de Seguretat, el paper del secretari general de les Nacions Unides, Kofi Annan i, sobretot, la mobilització sense precedents de milions d’homes i dones arreu del món, van impedir que el “cop d’estat” dels bel·licistes triomfés al cent per cent. Les Nacions Unides i el Dret Internacional van sortir molt tocats de la crisi però encara no han pogut ser desmantellats completament. I seria molt greu que això passés perquè voldria dir que qualsevol estat pot atacar unilateralment qualsevol poble!

Com he comentat, el sistema sorgit de la Carta de les Nacions Unides no és infalible i té moltes fragilitats. Ara bé, no és inútil. Complica molt la vida als criminals que, utilitzant el govern d’alguns estats, volen atacar algun país per robar matèries primeres o evitar canvis democràtics que posin en perill els seus interessos econòmics bastits contra la immensa majoria de la població. Els obliga a fer moviments diplomàtics que alenteixen l’ “operació” (i en alguns cas fins i tot la fan fracassar) i els exposa a l’opinió pública, fet que al seu torn a vegades contribueix a fer-los perdre eleccions.

La conclusió doncs és clara: cal enfortir, millorar i reformular a fons els mecanismes de la Carta de les Nacions Unides, no pas (com pretenen alguns) destruir-los.

S’ha iniciat ja una campanya política i mediàtica a nivell mundial per fer un nou pas en l’escalada de la barbàrie: L’atac contra el poble iranià. Aquí cal emmarcar (com un moviment de peó menor, tampoc el sobredimensionem) les declaracions de l’Aznar de l’altre dia. Cal doncs, lamentablement, refrescar els nostres arguments i raons, que són molts i de molt de pes. Hem de plantar cara a aquesta bogeria en tots els fronts per evitar aquesta nova guerra d’agressió de greus conseqüències. Debateu i parleu-ne, a la feina, a casa, al bar, a classe, al carrer... Arreu. Perquè aquests sonats no tenen vergonya i estan disposats a tot (tant de bo m’equivoqui i m’hagi de menjar aquestes paraules, tant de bo!).

Des de l’àmbit jurídic (que no pot ser l’únic, però que també és important) hi ha un llibre essencial per recopilar les raons jurídiques del pacifisme i tenir-les sempre presents. Es titula precisament Razones jurídicas del pacifismo i és un recull d’articles d’una de les principals referències mundials en l’àmbit de la Teoria del Dret, el catedràtic italià de la Universitat Roma III Luigi Ferrajoli. L’edició en castellà, editada per l’editorial Trotta (Madrid 2004) ha anat a càrrec del professor de la Universitat de Barcelona Gerardo Pisarello. És un llibre de teoria jurídica i pot resultar dens per als i les que no sou d’aquesta branca del coneixement, però de totes formes us el recomano fermament. L’esforç valdrà la pena. Per als i les juristes, recomano la seva lectura immediata. De debò. Perquè, o molt m’equivoco, o en Bush encara no n’ha tingut prou amb el desastre que ha organitzat a l’Iraq...

dilluns, 12 de febrer del 2007

FETS, ESDEVENIMENTS, LLOCS, PROTAGONISTES...

Els canvis en els noms dels carrers, la història que amaga aquell racó de la ciutat per on passem cada dia, les vivències quotidianes explicades de primera mà... Saber d’on venim, en definitiva, és una cosa que sempre m’ha despertat l’interés.

Aquest any els mags d’orient em van regalar un, no sé exactament com definir-ho, llibre interactiu? Bé, tres DVD i un llibre titulats Història de Vilafranca. Fets i esdeveniments, reportatges, imatges, jocs. Es tracta d’un treball realitzat pels historiadors Ramon Arnabat, Raimon Soler i Jordi Vidal en que es recull la història de la vila des del segle XVI fins al tercer quart del segle XX. Els historiadors han fet una tasca de recopilació de treballs previs, i l’han revisat, completat, contextualitzat i enriquit. El resultat és un material molt complert que permet seguir el curs de la història a la nostra ciutats, no només des del punt de vista político-administratiu sinó també en les vessants social, cultural i fins i tot lúdica. I tot estructurat de manera que permet accedir a la informació amb diversos graus de profunditat i de forma global o sectorial. Es combina el format més cronològic amb apunts sobre detalls curiosos o molt concrets, però sempre situat en el seu context.

El recull que us recomano permet fer-se una idea, per exemple, de quines eren les qüestions punyents en cada moment històric, quins eren els principals protagonistes, individuals o col·lectius, quins van ser, i alguns encara són, els espais emblemàtics, com es van desenvolupar a Vilafranca esdeveniments més globals...

Sovint m’agrada preguntar i escoltar de familiars, amics i companys amb més experiència les vivències explicades de primera mà, conèixer com es desenvolupava fa anys la vida diària.

Aquests relats, acompanyats i complementats amb obres com aquesta Història de Vilafranca són un patrimoni i un saber que ens ensenyen moltes coses i que no ens podem deixar perdre. Així doncs, aquells i aquelles que compartiu aquest interès no podeu deixar passar aquest treball que, de ben segur, us farà passar una bona estona i us donarà la clau de moltes coses!

divendres, 2 de febrer del 2007

LA FUNCIÓ SOCIAL

La nova Llei del dret a l’habitatge impulsada pel Govern de Catalunya ha rebut tot tipus qualificatius: “Inconstitucional” [1], es van afanyar a dir alguns promotors. Des de les dretes diverses (polítiques i, sobretot, mediàtiques) l’han qualificat d’ “Intervencionista”, “contrària al dret de propietat”, i algun fins i tot ha arribat a dir que “estalinista”...

El més greu de tot això és que totes aquestes desqualificacions s’han llençat de forma irresponsable intentant sembrar el pànic, en moltes ocasions faltant a la veritat, i gairebé sempre sense explicar el contingut real de la llei.

Aquestes atacs, amplificats de forma militant per alguns mitjans de comunicació (l’influent diari barceloní La Vanguardia n’ha estat un dels màxims exponents) van venir acompanyats d’una seguit de pressions fortíssimes que, en opinió de molts, li van acabar costant el càrrec al Salvador Milà, el conseller que va impulsar la llei i que va acabar sent cessat amb excuses que no van convèncer a ningú. Per sort, el successor d’en Salvador Milà a la conselleria, en Cesc Baltasar, ha mantingut el projecte en peu, i la fermesa d’Iniciativa Verds – Esquerra Unida ha permès que el govern aprovés finalment el projecte i que aquest ara estigui al Parlament a punt de ser aprovat.

Paradoxalment, des de sectors de l’esquerra radical, alguns han criticat amb fermesa que, “més que revolucionària, la de l’habitatge és una llei lleugerament socialdemòcrata”.

Tanmateix, tot i aquesta crítica, la llei, en el context actual, no deixa de ser altament transformadora de la realitat social. Una realitat on, desprès de 25 anys pràcticament sense polítiques públiques d’habitatge la situació és molt greu, amb un cisma generacional sense precedents, on els joves tenim immenses dificultats a l’hora d’accedir a una vivenda. M’explico: històricament l’accés a l’habitatge era un problema de capacitat econòmica, i afectava a les classes socials més desafavorides. Entre les persones que ja tenien una vivenda fa vint anys això es manté més o menys igual, perquè els que ja tenien vivenda l’han vist revaloritzada i se’n poden comprar una altra si prèviament es venen la primera.

El cisma doncs és, sobretot, generacional: els que fa vint anys no teníem una vivenda en propietat (és a dir, bàsicament, els més joves, perquè érem infants o perquè encara no havíem nascut) no tenim aquesta opció.

Seguint al peu de la lletra els dictats liberals, la política d’habitatge s’ha deixat durant molts anys en mans exclusivament del mercat. La conseqüència: l’habitatge ha deixat de ser només “un lloc perquè hi puguin viure les persones” per passar a ser, també, un “producte financer d’inversió”.

I què com intervé la nova llei davant d’això? Doncs desenganyeu-vos, la Generalitat no és posarà a expropiar habitatges buits, per molt que això vulguin donar a entendre tertulians radiofònics i avantguardes impreses.

L’objectiu de la llei és recuperar la “funció social” de l’habitatge, que no es altra, com el seu nom indica que “estar habitat”, és a dir que hi visquin persones a dins, que no quedi buit. Per assolir això la llei ofereix un ventall amplíssim de possibilitats, per tal que els propietaris puguin trobar la forma de destinar els seus habitatges a la seva funció social: És preveuen ajudes a la rehabilitació de les vivendes antigues, evitant que es deteriorin i garantint-ne l’habitabilitat; es proposen convenis i fórmules per tal que si l’habitatge es lloga, el pagament d’aquest lloguer quedi garantit per l’administració, i el propietari pugui utilitzar el pis si el necessita; s’impulsen les dotacions de vivendes protegides en les noves promocions, etc.

Podem parlar-ne i tothom en pot opinar, es pot tenir un diàleg sobre si aquestes previsions legals són o no adequades. Però clar, s’ha de conèixer el contingut de la llei abans de criticar-la sense fonament, no creieu?

És amb l’objectiu d’explicar el contingut d’aquesta llei que des d’Iniciativa per Catalunya Verds de Vilafranca hem convidat a l’acte “Què pretén la nova llei pel dret a l’habitatge?” a la diputada i advocada urbanista Dolors Clavell que és la ponent de la llei, és a dir la persona què, en nom del govern, defensa la llei al Parlament. L’objectiu, a part d’explicar la llei, és que els vilafranquins i les vilafranquines, tant els que treballen en empreses immobiliàries, com els que són propietaris i propietàries particulars, com els i les que busquen un habitatge on viure, puguin fer les preguntes que desitgin i resoldre els seus dubtes. Sense retalls de premsa i amb la llei a la mà.

El dijous 8 de febrer, a les 19:30 hores, a la Sala d’Actes de l’Escorxador de Vilafranca del Penedès [2].

[1] Sobre la constitucionalitat de la llei, només cal llegir un conegut article de la constitució. I no m’estic referint al tantes vegades vulnerat “principi rector” de l’article 47 (vivenda digna per tothom); sinó al “dret vinculant” de l’article 33 (dret a la propietat privada) també tantes vegades citat pels critiquen la llei: Senyors, és evident que l’apartat primer reconeix el dret a la propietat privada i a l’herència, però cal continuar-lo llegint perquè té un apartat segon que delimita aquests drets d’acord amb la seva funció social, cosa que vostès sempre obliden...

[2] Volia escriure de més coses (diferenciar el que hauria de ser, en la meva opinió, una infracció civil, la “usurpació”; del que hauria de ser un delicte durament perseguit, la “violació de domicili”, per exemple) perquè realment la distorsió mediàtica sobre el tema és brutal, però temo allargar-me massa. Em remeto a l’article que va escriure l’Imma Mayol i que reprodueix en aquest post el Màrius Garcia.