dimecres, 28 de setembre del 2011

Sobre el finançament de les administracions

La majoria de la població i de les empreses contribueixen amb els impostos al sosteniment de les infraestructures, dels serveis públics i dels sistemes de protecció social.

Ara bé, els últims anys, a les persones que acumulen les quantitats més grans de riqueses, se’ls han baixat els impostos i se’ls permet un molt elevat nivell de frau fiscal.

Això s’ha d’acabar. Aquest sector minoritari ha de pagar la seva part. I l’Estat ha posar els mitjans per cobrar-la. Tothom s’ha de posar a la pinya, i especialment els que tenen les espatlles més amples.

Perquè l’Estat es dota d’un sistema ben eficaç per recaptar a la gran majoria de la població i les empreses. Però renuncia volgudament a tenir un bon sistema de gestió eficient de la contribució que correspon a les més grans riqueses. Aquesta renuncia als ingressos pren forma de llei. I aquests tipus de llei les han vingut aprovant a Madrid el Partit Popular, el Partit Socialista i Convergència i Unió.

Aquest tipus de renuncia es fa més gran quan conflueix amb altres problemàtiques com la insuficiència i l’incompliment de les inversions i les transferències cap a Catalunya o el fet de descarregar responsabilitats sobre els Ajuntaments sense dotar-los de recursos, tàctica que estan aplicant els governs de Madrid i Barcelona.

Com he defensat, penso que cal una reforma financera, una reforma fiscal i una reforma energètica. Evidentment també cal una bona gestió: una bona gestió per no fer despeses supèrflues i una bona gestió eficient perquè les grans fortunes no continuïn defraudant a la col•lectivitat.

dilluns, 19 de setembre del 2011

L’1 d’octubre cal tancar la nuclear d’Ascó

Arran de l’accident de Txernòbil l’any 1986 el món va començar a prendre consciència del perill de les centrals nuclears i, de fet, les dues dècades següents, pràcticament se’n va aturar la construcció.

Però a mitjans de la primera dècada del segle XXI alguns estats han volgut reprendre la construcció de plantes nuclears. L’accident de la central nuclear de Fukushima Dai-ichi el passat mes de març ha refrescat de forma tràgica la memòria dels que volien oblidar Txernòbil.

Així el govern alemany d’Angela Merkel ha recuperat el pla de tancament de les centrals nuclears i Itàlia ha decidit en referèndum abandonar aquesta energia.

Al nostre país dues qüestions venen marcant la polèmica més immediata: la possible construcció d’un cementiri nuclear i el fet que el proper 1 d’octubre caduca el permís de funcionament de la central d’Ascó, situada a només 90 quilòmetres de Vilafranca.

Ascó acumula un llarg llistat d’incidents, com la fuita de partícules radioactives de novembre de 2007 que des l’empresa van intentar amagar, primer a les autoritats i desprès a l’opinió pública.

Aquest 2011 la central ha tingut diversos “incidents” entre els que destaquen la fuga de 25.000 litres d’aigua radioactiva o l’incendi dels panells de control de l’edifici auxiliar.

Sense anar més lluny, el passat 29 de juliol, el Consell de Seguretat Nuclear (CSN) va emetre un informe en el que es constata que a Ascó no s’estan aplicant diverses disposicions tècniques de seguretat.

Cada vegada que hi ha un “incident” o una parada programada la central s’atura, a vegades per llargs períodes, i l’energia elèctrica que produeix es substitueix sense problemes per la generada mitjançant altres formes de producció.

Ascó és un perill per la zona sud i centre de Catalunya, capital i àrea metropolitana inclosa, està caducada i amb els últims incidents hem jugat ja massa amb la sort.

L’1 d’octubre s’esgota la duració de funcionament prevista per aquesta central. L’Estat Espanyol ha de tancar immediatament les centrals en més mal estat i amb més incidents, com la d’Ascó, i posar en marxa un Pla per al tancament progressiu de la resta de centrals nuclears durant els propers anys, substituint-les progressivament per altres fonts d’energia com les renovables, que ja són la primera font de generació d’electricitat a l’Estat.



divendres, 16 de setembre del 2011

L’article d’en Carles Querol sobre Caixa Penedès

De mica en mica, a través d’internet i les xarxes socials, es va difonent l’article del que va ser alcalde de Sant Sadurní d’Anoia, Carles Querol, sobre el funcionament de Caixa Penedès.

Des de sectors socials molt diversos, persones que l’han llegit expressen, alguns en públic, d’altres en privat, la seva estupefacció ja que desconeixien el que en Carles ha tret a la llum.

M’ha sorprès que força persones s’han dirigit a mi preguntant-me si tinc el text o on el poden aconseguir, segurament perquè la moció que vam presentar a l’Ajuntament el passat juliol posava de relleu algunes d’aquestes qüestions. El fet és que l’article va despertant cada vegada més interès. Doncs bé podeu llegir el text d’en Carles al seu bloc en aquesta adreça:

http://carlesquerol.wordpress.com/

Allà podeu llegir en pantalla l’article complert o bé descarregar-lo en PDF. Són unes 15 pàgines d’investigació que podeu valorar per vosaltres mateixos una vegada l’hagueu llegit, cosa que us recomano plenament.

Sobre aquesta mateixa temàtica també recomano el bloc de l’economista Jordi Guilera ( http://elcantdelasirena.blogspot.com/ ) i, en concret sobre el debat de la moció del juliol també en vaig escriure personalment aquí.

Com que sembla que els òrgans de control de la caixa tenen una actitud bastant laxa amb els directius de l’entitat és d’aplaudir que persones com en Carles i en Jordi facin l’esforç de recopilar informació i la difonguin entre la ciutadania.

diumenge, 4 de setembre del 2011

Reforma constitucional contra la pluralitat democràtica



PSOE i PP intenten reformar la Constitució forçant que d’ara endavant sigui obligatori governar sempre amb els seus mètodes.

No busquen pas poder governar segons les seves idees (això ja poden fer-ho sense problemes) sinó impedir que, a partir d’ara, altres grups puguin governar [1] aplicant mesures diferents a les del seu pensament únic.

A partir d’ara si algú no està d’acord amb la forma que PSOE i PP tenen de gestionar el deute i vol fer-ho d’una altra manera [2] no n’hi haurà prou que formi govern o que guanyi amb majoria absoluta sinó que haurà de tenir una gran majoria al Congrés i al Senat.

Fins i tot si un d’aquests dos partits volgués rectificar d’aquí 4, 8 o 12 anys no ho podrà fer sense una fortíssima majoria parlamentaria. Visca la democràcia!

Però això no és tot, a més a més sembla que fan trampa: tècnicament la reforma adopta un procediment més que dubtós i molt qüestionat des de l’àmbit jurídic, sense pràcticament debat i evitant el referèndum previst a l’article 168 per a les qüestions importants [3].

Res exemplifica millor la pressa, el corró i l’absència de debat previ que una patètica anècdota viscuda l’altre dia al Congrés dels Diputats: El president de la cambra, José Bono, anava a sotmetre el text a aprovació quan ell mateix va detectar que hi havia una falta d’ortografia al text i el va haver de canviar sobre la marxa amb una esmena no escrita improvisada oralment. Lamentable. (crònica dels fets a El Periódico).

Resulta tristament paradoxal aquest espectacle més quan un moviment que recull les inquietuds d’una part considerable de la ciutadania porta mesos demanant des de les places més canals de participació i de protagonisme democràtic de la població.

Per això vull posar de relleu que, en defensa del pluralisme democràtic, s’han alçat les veus (cadascú amb el seu estil) dels diputats i diputades d’Esquerra Unida (IU), d’Iniciativa per Catalunya Verds (ICV), de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC), del Partit Nacionalista Basc (EAJ – PNV), d’Unió Progrés i Democràcia (UPD), d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), del Bloc Nacionalista Gallec (BNG), de Coalició Canària (CC) i de Nafarroa Bai (Na-Bai) i també les dels diputats del grup parlamentari socialista Antonio Gutiérrez, Juan Antonio Barrio, José Antonio Pérez Tapias i Manuel de la Rocha (el primer trencant la disciplina de partit i els altres tres absentant-se de la sessió en senyal de disconformitat). [4]

No oblidem tampoc que s’oposen a la reforma constitucional els dos sindicats amb més implantació a l’Estat i a Catalunya, les Comissions Obreres (CCOO) i la Unió General de Treballadors (UGT) i que en termes similars s’expressen també altres centrals sindicals.

En la meva opinió cal que es retiri aquesta proposta o, com a mínim, que és convoqui a la població en referèndum. En cas contrari és evident que estem davant d'un nou cop constitucional de greus conseqüències.


NOTES:
[1] A l’Estat, de moment, sembla difícil però no així als Ajuntament o les Comunitats Autònomes.

[2] Per exemple de la manera que proposa el nobel d’economia Paul Krugman (si el que es va estar anys avisant de la crisi que venia, que per això li van donar el nobel el 2008, tot i desprès que han continuat ignorant-lo).

[3] El Tribunal Constitucional no ho hauria de permetre però hem de recordar que aquests dos partits el tenen “segrestat” des de fa anys, impedint la renovació dels jutges morts o amb el mandat caducat.

[4] El socialista José Manuel Bar Cendrón també ha votat en contra, però en aquest cas perquè s’ha fet un embolic a l’hora de votar, de tan ràpid com es tramitava tot.