diumenge, 27 de gener del 2008

EL PLE DE GENER (Sessió de 22.01.2008)

El primer ple municipal de l’any presentava pocs assumptes a l’ordre del dia, però una gran novetat: era el primer que s’emetia íntegrament i en directe per Vilafranca Televisió, en compliment d’un acord adoptat pel Ple el passat mes de novembre.

En diverses ocasions els grups de l’oposició hem mostrat el nostre desacord amb el tractament informatiu de les sessions plenàries, en especial dels resum que es realitzen de les mateixes (bé, més que “és realitzen”, amb els resums que “finalment s’emeten”).

És cert que també hi ha mitjans privats que fan tractaments informatius igualment “curiosos” però la diferència és que Vilafranca Televisió no és un mitjà privat, sinó de què és de tots els vilafranquins i totes les vilafranquines.

Com hem pogut comprovar ja en aquesta ocasió, que els plens s’emetin en directe no ha fet variar el to dels informatius però, com a mínim, permet a aquelles persones que ho desitgen accedir a la noticia des de casa seva i sense intermediaris.

I dic que el to no ha variat perquè, sincerament, considero que és un punt a destacar en un informatiu el fet que el govern hagi de retirar de l’ordre del dia una proposta important (la relativa a Domenys III) perquè no disposa de la majoria per tirar-lo endavant. I que consti que ICV-EUiA hauríem votat a favor de la proposta, però una cosa no treu l’altre, i si s’està en minoria no té perquè amagar-se o minimitzar-se.

Bé, entrant al detall, com comentava, els dos primers punts de l’ordre del dia feien referència a l’aprovació definitiva del Pla Parcial del polígon industrial Domenys III. Un sector que el Pla General Urbanístic de 2003 (POUM) preveu que es faci entre la variant de la N-340 i la carretera de Sant Jaume dels Domenys, més enllà de la Riera de Llitrà.

L’equip de govern va retirar els dos punts (l’acord en si, i una correcció d’errades relacionada amb el mateix) de l’ordre del dia perquè semblava que CiU, ERC i CUP hi votarien en contra.

Des d’ICV-EUiA creiem que el que va passar té dues causes: En primer lloc, i com ja ve sent habitual, que el govern del PSC apura fins a l’últim moment per informar a la resta de grups de quins temes pensa incloure a l’ordre del dia, de forma que si algú no ho veu clar, ja no hi ha pràcticament temps de parlar-ne. És un error amb majúscules que, amb poques excepcions, venen repetint dia sí dia també, sense que un servidor aconsegueixi entendre quin motiu els porta actuar d’una manera tant poc operativa: Que una força política no dialogui és un error de principis. Que un govern en minoria ho faci poc i tard és senzillament inexplicable.

D’altra banda, però, en aquesta ocasió hi havia més causes: El Pla de Domenys III porta tramitant-se des del setembre de 2006. Hi ha hagut la fase d’aprovació inicial i la fase d’informació pública i d’al·legacions.

No s’entén doncs que des de Convergència i Unió i Esquerra Republicana no sigui fins a l’últim tràmit de tots que mostren els seus dubtes. Quan parlen de les zones verdes suposo que no volen fer un parc infantil al mig d’un polígon industrial, així doncs, exactament què volen? A mi personalment no em va quedar gaire clar, la veritat.

El 2003 l’Ajuntament va aprovar democràticament on aniríem els nous polígons industrials. És evident doncs que en aquest moments (gener de 2008), el debat no està en si es fa o no el polígon de Domenys III, perquè fa anys que aquests terrenys són urbanitzables. Avui el debat real en relació a Domenys III és quin tipus de polígon volem.

Per nosaltres, ara que es deixaria enrere la fase de planejament i s’estaria per entrar en la fase d’urbanització, les preguntes essencials serien: S’urbanitzarà un polígon pensant en el benefici dels promotors que l’impulsen, o pensant en les persones i les empreses que hi hauran d’accedir i treballar cada dia? S’abocarà més “merda” (perdoneu-me l’expressió) a la Riera de Llitrà o es garantirà la instal·lació d’una depuradora dimensionada? Els treballadors i les treballadores podran accedir a aquest polígon a peu? Hi podran accedir en transport públic o, per què no, en bicicleta? O, com en la majoria de polígons actuals, aquest també serà pràcticament inaccessible si no és amb cotxe? Les xarxes de serveis i subministraments (especialment telefonia-internet) estaran correctament dimensionades?

Potser resultarà menys mediàtic que qüestionar amb grans escarafalls les errades numèriques dels projectes o la ubicació més o menys cèntrica de les zones verdes, però des d’Iniciativa Verds – Esquerra Unida treballarem perquè les respostes que es donin a les preguntes del paràgraf anterior siguin les adequades.

Sigui com sigui, Domenys III, de moment, no ha quedat resolt i, per tant, n’haurem de continuar parlant.

El tercer punt de l’ordre del dia era, la resolució parcial d’un recurs de reposició contra l’acord de suspensió de tramitacions de plans parcials urbanístics residencials i de revisió de l’agenda del POUM.

En altres paraules, el novembre els regidors i regidores vam acordar que estudiaríem amb detall en quin ordre s’havien de produir els creixements residencials a Vilafranca, i que mentre estudiàvem això no es podien tramitar plans residencials. Hi ha promotors que han al·legat contra això últim. Evidentment tots els grups vam desestimar aquest recurs, perquè sense la suspensió de tramitacions no té sentit plantejar-se revisar l’agenda del POUM.

A continuació es van aprovar tres mocions per unanimitat: la primera en el sentit de demanar un seguiment més exhaustiu en relació als treballs d’eliminació de barreres arquitectòniques a la via pública, la segona fent extensiva als grups del Parlament de Catalunya la petició per portar a la pràctica la resolució que ja han acordat relativa a l’àmbit de planificació funcional de les comarques del Penedès; i la tercera reivindicant que s’acceleri la construcció del segon ambulatori de Vilafranca.

Posteriorment, va tenir lloc el moment emotiu de la nit quan el regidor socialista, Joan Pareta, van fer públic que renuncia al càrrec perquè ha de ser intervingut quirúrgicament, amb un període posterior de recuperació. Com ja vaig manifestar en el plenari, des d’Iniciativa volem destacar la dedicació que ha tingut cap a Vilafranca aquests darrers tretze anys i, especialment, agrair-li el seu caràcter conciliador i dialogant. Estem convençuts que una persona lluitadora com ell superarà amb energia els reptes a que ha de fer front en els propers mesos.

La sessió va finalitzar amb l’apartat de precs i preguntes on és van plantejar múltiples qüestions. Des del nostre grup vam posar de manifest la problemàtica d’acabats existent en els recentment estrenats pisos de protecció oficial de lloguer al Carrer Falcons de Vilafranca. Estem a l’espera de la resposta per escrit de l’equip de govern.

dimecres, 16 de gener del 2008

VENEÇUELA, EL REFERÈNDUM DE DESEMBRE; COLÒMBIA, ALLIBERAMENTS I SEGRESTOS.

Porto molts dies sense penjar res al bloc, però acumulo ganes d’escriure sobre temes tant diversos com la crisi de les escombraries al sud d’Itàlia; les presumptes tortures a presumptes membres d’Euskadi Ta Askatasuna; la polèmica general i confusa sobre l’avortament; la situació a Veneçuela desprès del referèndum del passat desembre; o l’alliberament a Colòmbia de Clara Rojas i Consuelo González. A veure si en els propers dies puc recuperar aquests assumptes. Començaré pel final, que ja en tinc una part escrita.



1.- Reprodueixo l’article LA REFORMA CONSTITUCIONAL A VENEÇUELA que m’han publicat els amics de l’Avant a l’edició d’aquest mes de gener. Aquí el teniu:

Quan vaig estar a Veneçuela amb motiu del referèndum revocatori, com a jurista em va sorprendre l’alt grau de coneixement que la població tenia de la seva Constitució. I no tant perquè fos el llibre més venut del país sinó perquè moltes persones humils sabien explicar, amb les seves paraules, el contingut essencial del text.

A la vista de les dades que tothom pot acceptar, com les de la UNESCO o la OMS, és indiscutible que durant els governs de Chávez els avenços socials han estat espectaculars i es venen produint any rere any des de 1998 fins a l’actualitat.

Des de llavors la ciutadania, en especial les classes més desafavorides, ha interioritzat el discurs que el President Chávez ha anat repetint: La sobirania popular recau en el poble, ells i elles són el poder constituent, i poden decidir democràticament el seu destí i el poden fer efectiu sent-ne els protagonistes actius.

Per aquest motiu no m’ha sorprès especialment que, ara, aquest poble que s’ha format políticament amb la revolució democràtica, no hagi donat suport a una proposta de reforma constitucional que s’ha tramitat sense el necessari debat previ. L’opció opositora amb prou feines ha guanyat uns pocs vots, però milions de persones que sempre han votat per Chávez en aquesta ocasió s’han abstingut.

S’ha volgut tramitar una reforma molt àmplia, que contenia avenços innegables (reduir la jornada laboral, enfortir els consells comunals o democratitzar el Banc Central) però on també s’incloïa un enduriment dels requisits per a la participació o un reforç de l’executiu en detriment de la descentralització.

Com diu en un article recent el profesor Juan Carlos Monedero “Pretender que la apelación al Presidente bastaba en última instancia para superar estas deficiencias es no entender el éxito en la politización lograda por el propio proceso bolivariano.”

Entenc que el socialisme del segle XXI ha d’aprendre a resoldre les problemàtiques des de la base i no des de la cúpula, ha de remoure urgentment als quadres corruptes i clientelars i ha de continuar materialitzant, com ha vingut fent fins ara, avenços socials des de la democràcia participativa.

Els milions de bolivarians i bolivarianes que s’han abstingut han donat un toc d’atenció als seus dirigents, i han sabut fer-ho sense posar en perill el procés. Una prova més de la maduresa política que estan assolint les classes populars veneçolanes.


2.- COLÒMBIA: CLARA ROJAS i CONSUELO GONZALEZ EN LLIBERTAT. ÍNGRID BETANCOURT, ENCARA PRESONERA A LA SELVA.

Relacionat amb l’anterior (per proximitat geogràfica i cultural, i per la intervenció destacada d’Hugo Chávez com a mitjancer que ha facilitat l’alliberament) també m’agradaria comentar l’alliberament per part de la guerrilla de les FARC, de les polítiques segrestades Clara Rojas (candidata a la vicepresidència pel Partit Verd) i Consuelo González (congressista liberal). Però contextualitzem una mica (encara que sigui de forma molt breu i poc matisada):

Des de fa més de quaranta anys Colòmbia viu una guerra civil, concretament des de l’assassinat del candidat progressista a la presidència del país Jorge Eliécere Gaitán l’any 1948.

Hi va haver una esperança de pau durant els anys 80 i començaments dels 90. Es van convocar eleccions on tota l’esquerra, inclosos els simpatitzants de les guerrilles, accedia a participar. Aquesta esquerra, agrupada a la Unión Patriótica, va ser derrotada mitjançant un mètode ben poc subtil: l’assassinat successiu, un darrere l’altre, dels seus candidats i d’un bon nombre dels seus militants de base. Es parla d’entre dos mil i cinc mil militants assassinats.

A partir d’aquí la guerra s’enquista encara més. A un costat, l’Exercit estatal, massa sovint aliat amb grups paramilitars d’extrema dreta. A l’altre costat, les dues guerrilles, les FARC i l’ELN. Uns i altres, sembla, finançats en major o menor mesura, directa o indirectament, pel narcotràfic.

A finals dels 90, una polèmica activista, Íngrid Betancourt, coneguda per la seva lluita contra la corrupció i el clientelisme, i per la seva posició a favor d’una solució negociada al conflicte armat, funda l’eco-pacifista Partido Verde Oxígeno, i formalitza la seva candidatura a la presidència del país fent tàndem amb l’ara alliberada Clara Rojas. En plena campanya electoral l’any 2002, les dues van segrestades per les FARC quan visitaven una zona en conflicte on la proposta pacifista del Partit Verd tenia forta implantació.

L’operació per alliberar Clara Rojas i Consuelo González ha estat bastant surrealista. No vull allargar-me, en els detalls morbosos. Dir només que, novament, la realitat supera la ficció: Ni el pitjor guió de telenovela colombiana superaria la qüestió relativa al fill que Clara Rojas va tenir, consentidament segons sembla, amb un membre de la guerrilla, fill de la que desprès la van separar, i que finalment el govern colombià va fer aparèixer, no se sap ben bé com a un orfanat de Bogotà, a finals de desembre, frustrant el primer intent de fer efectiu l’acord humanitari. Però no és una telenovela, és un drama real.

En el fons de tota aquesta qüestió hi ha dues visions enfrontades: per un costat la del president colombià Álvaro Uribe (acusat per l’oposició del seu país de tenir vincles amb els paramilitars d’extrema dreta), totalment partidari de la guerra i oposat a qualsevol solució negociada; per l’altre costat posicions com les que en el seu dia defensava la candidata ecologista Íngrid Betancourt (encara segrestada) o el president veneçolà Hugo Chávez, partidaris d'obrir negociacions i arribar a un acord de pau.

Alguns es pregunten per què el govern veneçolà té tant d'interés per acabar amb aquest conflicte al país veí: L'explicació és clara, Veneçuela no vol tenir milers de quilometres de frontera selvàtica amb un país en guerra ple de guerrilles i paramilitars, i a més Veneçuela vol potenciar les importacions d’aliments des de Colòmbia (un dels punts febles de Veneçuela, que depèn de les importacions per poder alimentar la seva població; importacions que periòdicament altres països “congelen” per intentar desestabilitzar el govern d’Hugo Chávez, com va passar el passat meses de novembre en plena campanya electoral), així com, a mig termini estudiar una nova ruta d’exportació de petroli i gas cap al Pacífic.

Espero que l'alliberament de Clara Rojas i Consuelo González sigui un primer pas per obrir negociacions cap a un procés que porti la pau a Colòmbia i la llibertat a les persones segrestades.

[Fotografia: Mural reclament la llibertat d'Íngrid Betancourt. Font: Wikicomons]