RAONS JURÍDIQUES DEL PACIFISME

Avui fa quatre anys de la mobilització ciutadana més important de la història: les manifestacions mundials contra la Guerra de l’Iraq. Per aquelles dates no era la única guerra que hi podia haver al món, però, quan a l’Iraq la barbàrie encara no havia començat a gran escala, crec que, d’alguna manera, la ciutadania d’arreu del món va intuir que aquell crim immens que els nostres governants anaven a perpetrar, era d’una dimensió mai vista fins llavors, no pas pels seus resultats immediats (totes les guerres generen destrucció, refugiats, fam, morts i ferits) sinó per les seves múltiples implicacions, especialment la d’eliminar les febles estructures de que la humanitat s’havia dotat desprès de la Segona Guerra Mundial per intentar evitar fets com aquell. Per aquest motiu es va despertar una consciència adormida i milions de persones als sis continents del planeta van fer sentir la seva veu com mai abans.

Fa pocs dies, un dels dirigents que és i serà responsable, davant la humanitat i davant la història, d’aquell crim execrable, José Maria Aznar, ha tornat a ser notícia amb unes frívoles declaracions, en que afirma que en aquell moment ell estava convençut que l’Iraq posseïa armes de destrucció massiva.

Tot i que la seva estètica i les seves declaracions fan que alguns pensin que l’Aznar no és un home gaire intel·ligent, jo crec que ho és, i molt. Em temo que aquestes declaracions no són un comentari casual, sinó que han estat preparades a consciència per justificar noves barbaritats en un futur immediat.

Ve a ser com si ens digués “ens varem equivocar perquè no tenien armes d’aquelles, però ens pensàvem que les tenien, i si les haguessin tingut l’atac estava justificat”. Doncs no senyor. Que ningú caigui en aquest parany!

De tots i totes és sabut que l’estat d’Israel posseeix armes de destrucció massiva i que vulnera els Drets Humans i les resolucions de les Nacions Unides. Justifica això un atac militar mundial contra el poble d’Israel? Evidentment que no. L’estat xinés també posseeix armes de destrucció massiva i també vulnera els Drets Humans. Justifica això un atac militar mundial contra el poble xinés? És clar que no. El govern dels Estats Units de l’Amèrica del Nord és el màxim posseïdor d’armes d’aquest tipus i té un grau diguem-ne baix de compliment dels Drets Humans. Els seus dirigents s’omplen la boca parlant-ne, però el cert és que no han ratificat un dels principals mecanismes de protecció d’aquests drets, l’estatut del Tribunal Penal Internacional. Justifica això un atac militar mundial contra el poble nordamericà? Em sembla que no cal que contesti. I podria continuar amb molts altres exemples.

Desprès de la Segona Guerra Mundial, encara sota l’impacte de la barbàrie nazi, pràcticament tots els països del món van subscriure la Carta de les Nacions Unides, una Tractat Internacional on, per primera vegada, es prohibia la guerra d’agressió (article 11) i s’articulaven mecanismes, com el Consell de Seguretat, per garantir l’efectivitat d’aquesta prohibició (articles 42 i següents). Aquest mecanisme és bastant fràgil, i no ha estat infalible, perquè és evident que hi ha hagut guerres d’agressió en l’interval que transcorre entre l’aprovació de la Carta de les Nacions Unides (1948) i la guerra contra l’Iraq (iniciada el 2003). Ara bé, alguns conflictes armats es van evitar, i molts d’altres van tenir una intensitat i duració inferior a la que haguessin tingut si no haguessin existit les Nacions Unides.

El que Bush, Blair i Aznar van premeditar a la cimera de les Azores, i que desprès van dur a la pràctica amb la complicitat de molts altres dirigents "occidentals", no va ser només destruir el país per robar el petroli als iraquians i les iraquianes (que també), sinó que va ser el que en podríem dir un intent d’una espècie de “cop d’estat a escala mundial”, vulnerant la Carta de les Nacions Unides i contravenint el Consell de Seguretat. Quan els juristes d’arreu del món diuen que la guerra va ser i és il·legal fan referència, sobretot, a aquest fet.

És evident que aquest tipus de maniobra a gran escala són complexes. No sempre triomfen o fracassen al cent per cent. Tampoc sorgeixen del no res (hi va haver antecedents clars en els anys immediatament anteriors com els bombardeigs de Iugoslàvia i de l’Afganistan) i van acompanyats de campanyes mediàtiques a gran escala per mirar de confondre a l’opinió pública, és a dir a la ciutadania.

El 2003 la ferma posició dels delegats francesos i xilens al Consell de Seguretat, el paper del secretari general de les Nacions Unides, Kofi Annan i, sobretot, la mobilització sense precedents de milions d’homes i dones arreu del món, van impedir que el “cop d’estat” dels bel·licistes triomfés al cent per cent. Les Nacions Unides i el Dret Internacional van sortir molt tocats de la crisi però encara no han pogut ser desmantellats completament. I seria molt greu que això passés perquè voldria dir que qualsevol estat pot atacar unilateralment qualsevol poble!

Com he comentat, el sistema sorgit de la Carta de les Nacions Unides no és infalible i té moltes fragilitats. Ara bé, no és inútil. Complica molt la vida als criminals que, utilitzant el govern d’alguns estats, volen atacar algun país per robar matèries primeres o evitar canvis democràtics que posin en perill els seus interessos econòmics bastits contra la immensa majoria de la població. Els obliga a fer moviments diplomàtics que alenteixen l’ “operació” (i en alguns cas fins i tot la fan fracassar) i els exposa a l’opinió pública, fet que al seu torn a vegades contribueix a fer-los perdre eleccions.

La conclusió doncs és clara: cal enfortir, millorar i reformular a fons els mecanismes de la Carta de les Nacions Unides, no pas (com pretenen alguns) destruir-los.

S’ha iniciat ja una campanya política i mediàtica a nivell mundial per fer un nou pas en l’escalada de la barbàrie: L’atac contra el poble iranià. Aquí cal emmarcar (com un moviment de peó menor, tampoc el sobredimensionem) les declaracions de l’Aznar de l’altre dia. Cal doncs, lamentablement, refrescar els nostres arguments i raons, que són molts i de molt de pes. Hem de plantar cara a aquesta bogeria en tots els fronts per evitar aquesta nova guerra d’agressió de greus conseqüències. Debateu i parleu-ne, a la feina, a casa, al bar, a classe, al carrer... Arreu. Perquè aquests sonats no tenen vergonya i estan disposats a tot (tant de bo m’equivoqui i m’hagi de menjar aquestes paraules, tant de bo!).

Des de l’àmbit jurídic (que no pot ser l’únic, però que també és important) hi ha un llibre essencial per recopilar les raons jurídiques del pacifisme i tenir-les sempre presents. Es titula precisament Razones jurídicas del pacifismo i és un recull d’articles d’una de les principals referències mundials en l’àmbit de la Teoria del Dret, el catedràtic italià de la Universitat Roma III Luigi Ferrajoli. L’edició en castellà, editada per l’editorial Trotta (Madrid 2004) ha anat a càrrec del professor de la Universitat de Barcelona Gerardo Pisarello. És un llibre de teoria jurídica i pot resultar dens per als i les que no sou d’aquesta branca del coneixement, però de totes formes us el recomano fermament. L’esforç valdrà la pena. Per als i les juristes, recomano la seva lectura immediata. De debò. Perquè, o molt m’equivoco, o en Bush encara no n’ha tingut prou amb el desastre que ha organitzat a l’Iraq...