Observant sobre qui volen descarregar la crisi, recordant Niemöller...

A Itàlia el govern presidit per Silvio Berlusconi està tirant endavant mesures per ‘controlar’ els gitanos. L’agenda de l’executiu italià la marca un partit “expostfeixista” de la coalició de govern; és a dir, un partit que, ‘oficialment’, no és feixista, però gairebé... el partit on milita, fent-ne gala, la neta de Benito Mussolini.

Aquesta mesura d’identificació policial específica del poble romaní es fa amb el suport velat del govern executiu de la Unió Europea, tot i el rebuig, lloable però simbòlic, del Parlament europeu.

Mentrestant a l’Estat espanyol els i les ministres s’embranquen en una discussió sobre la contractació o no de la immigració en origen. Com en el cas italià, l’assumpte té tota la pinta de ser un xou mediàtic muntat, de forma irresponsable, per marejar la perdiu.

És evident que hi ha d’haver una política de gestió legal de les migracions però aquest debat no es pot fer des del populisme, com a espantall perquè la gent no pensi en altres coses o descarregui la seva inquietud sobre els més febles, en comptes de qüestionar les decisions dels més poderosos.

El ministre Celestino Corbacho (que quan toca no fa servir el seu vot per oposar-se a l’ampliació de la jornada laboral fins a 65 hores setmanals) ara vol erigir-se en el gran defensor dels treballadors ‘autòctons’ generant titulars del tipus “No tiene sentido buscar albañiles fuera si los de aquí están en paro”.

Sr. Ministre, a què ve això ara? Es que hi ha algú que estigui proposant el contrari? Això tan evident i que ningú discuteix és la única cosa que té a dir? Què vol donar a entendre?

No, si encara resultarà que la crisi del sistema (basat en fer-nos creure que els pisos ja no són llocs on viure-hi persones sinó accions bursàtils que es poden ‘fabricar’ sense parar) serà culpa dels immigrants...

Serietat senyor ministre! Sr. Corbacho s’esperà de vostès, els dirigents europeus que, contra la crisi, apliquin mesures racionals [1]. No pas que provin d’escabullir-se del debat amb subterfugis populistes per mantenir-se a la cadira.

Cal debatre sobre model productiu, sobre model energètic, sobre model territorial. Però això que està fent vostè aquests dies és populisme. És fugir d’aquests debats que cal fer si volem sortir algun dia de la crisi i construir futur per la nostra societat. Hem de triar el camí, i vostè s’equivoca a l’hora d’escollir-lo. Vostè escull el camí de les “respostes” fàcils a les preguntes complexes, què és el camí equivocat, el camí del populisme.

Aquest camí, que comença amb titulars com el seu que es publica avui, és el que a mi em fa recordar aquelles famoses paraules que el pastor protestant alemany Martin Niemöller (a la imatge), va dir des del púlpit de l’església, desprès de reflexionar sobre la seva experiència vital (que el va portar de ser partidari de Hitler a ser reclòs als camps d’extermini nazis per no voler integrar la seva església protestant a l’església alemanya unificada)

Primer van venir a buscar els comunistes,
i no vaig dir res perquè jo no era cap comunista,

Desprès van venir a buscar els jueus,
però tampoc vaig dir res perquè jo no era jueu,

Mes tard van venir a buscar els sindicalistes,
però no vaig dir res perquè jo no era sindicalista,

Desprès van venir a buscar els catòlics,
però no vaig dir res perquè jo era protestant.

Finalment van venir a buscar-me a mi,
però llavors ja no quedava ningú que digués res.

***

[1] Mesures com poden ser, per exemple...

...invertir en formació (en comptes de privatitzar parcialment l’ensenyament universitari amb el subtil mètode d’escurçar la duració de les carreres, que bàsicament és el que fa el procés de Bolonya que impulsa la Unió Europea, per tal que calgui completar la formació amb ‘masters’ de pagament),

....evitar la competència deslleial en matèria social (és a dir combatre, amb mesures aranzelàries, el fet que algunes empreses transnacionals tinguin a la xina persones treballant 15 hores al dia sense cap prestació social; en comptes de fer tot el contrari: ‘legalitzar’ [*] aquestes mesures antisocials també dins la Unió Europea, com estan fent amb la jornada laboral de 65 hores setmanals);

...evitar la competència deslleial en matèria ambiental (prohibir o gravar amb un aranzel que la Unió Europea es venguin productes fabricats en països on no hi ha lleis ambiental –i per tant es més barat produïr–);

...evitar la competència deslleial en matèria fiscal, començant per harmonitzar la política fiscal dins de la Unió Europea (evitant que les empreses s’instal·lin on no es paguen impostos –per cert, això val també per certes autonomies d’aquestes tant solidàries amb Catalunya);

...apostar per investigar, desenvolupar i implantar les energies renovables (com la eòlica o la solar) en comptes de subvencionar unes nuclears que són perilloses i que no són rentables sense subvencions públiques;

...invertir en ferrocarrils de rodalies, en comptes de mantenir l’aposta carretera-gasolina;

...i un llarguíssim etc.

[Origen de la imatge]

Més informació sobre Martin Niemöller: [1], [2], [3], [4].

Sobre el paper de Celestino Corbacho, us recomano especialment aquest article d’un conciutadà seu.