VENEÇUELA, EL REFERÈNDUM DE DESEMBRE; COLÒMBIA, ALLIBERAMENTS I SEGRESTOS.

Porto molts dies sense penjar res al bloc, però acumulo ganes d’escriure sobre temes tant diversos com la crisi de les escombraries al sud d’Itàlia; les presumptes tortures a presumptes membres d’Euskadi Ta Askatasuna; la polèmica general i confusa sobre l’avortament; la situació a Veneçuela desprès del referèndum del passat desembre; o l’alliberament a Colòmbia de Clara Rojas i Consuelo González. A veure si en els propers dies puc recuperar aquests assumptes. Començaré pel final, que ja en tinc una part escrita.



1.- Reprodueixo l’article LA REFORMA CONSTITUCIONAL A VENEÇUELA que m’han publicat els amics de l’Avant a l’edició d’aquest mes de gener. Aquí el teniu:

Quan vaig estar a Veneçuela amb motiu del referèndum revocatori, com a jurista em va sorprendre l’alt grau de coneixement que la població tenia de la seva Constitució. I no tant perquè fos el llibre més venut del país sinó perquè moltes persones humils sabien explicar, amb les seves paraules, el contingut essencial del text.

A la vista de les dades que tothom pot acceptar, com les de la UNESCO o la OMS, és indiscutible que durant els governs de Chávez els avenços socials han estat espectaculars i es venen produint any rere any des de 1998 fins a l’actualitat.

Des de llavors la ciutadania, en especial les classes més desafavorides, ha interioritzat el discurs que el President Chávez ha anat repetint: La sobirania popular recau en el poble, ells i elles són el poder constituent, i poden decidir democràticament el seu destí i el poden fer efectiu sent-ne els protagonistes actius.

Per aquest motiu no m’ha sorprès especialment que, ara, aquest poble que s’ha format políticament amb la revolució democràtica, no hagi donat suport a una proposta de reforma constitucional que s’ha tramitat sense el necessari debat previ. L’opció opositora amb prou feines ha guanyat uns pocs vots, però milions de persones que sempre han votat per Chávez en aquesta ocasió s’han abstingut.

S’ha volgut tramitar una reforma molt àmplia, que contenia avenços innegables (reduir la jornada laboral, enfortir els consells comunals o democratitzar el Banc Central) però on també s’incloïa un enduriment dels requisits per a la participació o un reforç de l’executiu en detriment de la descentralització.

Com diu en un article recent el profesor Juan Carlos Monedero “Pretender que la apelación al Presidente bastaba en última instancia para superar estas deficiencias es no entender el éxito en la politización lograda por el propio proceso bolivariano.”

Entenc que el socialisme del segle XXI ha d’aprendre a resoldre les problemàtiques des de la base i no des de la cúpula, ha de remoure urgentment als quadres corruptes i clientelars i ha de continuar materialitzant, com ha vingut fent fins ara, avenços socials des de la democràcia participativa.

Els milions de bolivarians i bolivarianes que s’han abstingut han donat un toc d’atenció als seus dirigents, i han sabut fer-ho sense posar en perill el procés. Una prova més de la maduresa política que estan assolint les classes populars veneçolanes.


2.- COLÒMBIA: CLARA ROJAS i CONSUELO GONZALEZ EN LLIBERTAT. ÍNGRID BETANCOURT, ENCARA PRESONERA A LA SELVA.

Relacionat amb l’anterior (per proximitat geogràfica i cultural, i per la intervenció destacada d’Hugo Chávez com a mitjancer que ha facilitat l’alliberament) també m’agradaria comentar l’alliberament per part de la guerrilla de les FARC, de les polítiques segrestades Clara Rojas (candidata a la vicepresidència pel Partit Verd) i Consuelo González (congressista liberal). Però contextualitzem una mica (encara que sigui de forma molt breu i poc matisada):

Des de fa més de quaranta anys Colòmbia viu una guerra civil, concretament des de l’assassinat del candidat progressista a la presidència del país Jorge Eliécere Gaitán l’any 1948.

Hi va haver una esperança de pau durant els anys 80 i començaments dels 90. Es van convocar eleccions on tota l’esquerra, inclosos els simpatitzants de les guerrilles, accedia a participar. Aquesta esquerra, agrupada a la Unión Patriótica, va ser derrotada mitjançant un mètode ben poc subtil: l’assassinat successiu, un darrere l’altre, dels seus candidats i d’un bon nombre dels seus militants de base. Es parla d’entre dos mil i cinc mil militants assassinats.

A partir d’aquí la guerra s’enquista encara més. A un costat, l’Exercit estatal, massa sovint aliat amb grups paramilitars d’extrema dreta. A l’altre costat, les dues guerrilles, les FARC i l’ELN. Uns i altres, sembla, finançats en major o menor mesura, directa o indirectament, pel narcotràfic.

A finals dels 90, una polèmica activista, Íngrid Betancourt, coneguda per la seva lluita contra la corrupció i el clientelisme, i per la seva posició a favor d’una solució negociada al conflicte armat, funda l’eco-pacifista Partido Verde Oxígeno, i formalitza la seva candidatura a la presidència del país fent tàndem amb l’ara alliberada Clara Rojas. En plena campanya electoral l’any 2002, les dues van segrestades per les FARC quan visitaven una zona en conflicte on la proposta pacifista del Partit Verd tenia forta implantació.

L’operació per alliberar Clara Rojas i Consuelo González ha estat bastant surrealista. No vull allargar-me, en els detalls morbosos. Dir només que, novament, la realitat supera la ficció: Ni el pitjor guió de telenovela colombiana superaria la qüestió relativa al fill que Clara Rojas va tenir, consentidament segons sembla, amb un membre de la guerrilla, fill de la que desprès la van separar, i que finalment el govern colombià va fer aparèixer, no se sap ben bé com a un orfanat de Bogotà, a finals de desembre, frustrant el primer intent de fer efectiu l’acord humanitari. Però no és una telenovela, és un drama real.

En el fons de tota aquesta qüestió hi ha dues visions enfrontades: per un costat la del president colombià Álvaro Uribe (acusat per l’oposició del seu país de tenir vincles amb els paramilitars d’extrema dreta), totalment partidari de la guerra i oposat a qualsevol solució negociada; per l’altre costat posicions com les que en el seu dia defensava la candidata ecologista Íngrid Betancourt (encara segrestada) o el president veneçolà Hugo Chávez, partidaris d'obrir negociacions i arribar a un acord de pau.

Alguns es pregunten per què el govern veneçolà té tant d'interés per acabar amb aquest conflicte al país veí: L'explicació és clara, Veneçuela no vol tenir milers de quilometres de frontera selvàtica amb un país en guerra ple de guerrilles i paramilitars, i a més Veneçuela vol potenciar les importacions d’aliments des de Colòmbia (un dels punts febles de Veneçuela, que depèn de les importacions per poder alimentar la seva població; importacions que periòdicament altres països “congelen” per intentar desestabilitzar el govern d’Hugo Chávez, com va passar el passat meses de novembre en plena campanya electoral), així com, a mig termini estudiar una nova ruta d’exportació de petroli i gas cap al Pacífic.

Espero que l'alliberament de Clara Rojas i Consuelo González sigui un primer pas per obrir negociacions cap a un procés que porti la pau a Colòmbia i la llibertat a les persones segrestades.

[Fotografia: Mural reclament la llibertat d'Íngrid Betancourt. Font: Wikicomons]