dimecres, 28 de març de 2007

REFLEXIÓ DE CALÇOTADA

1. Aquest divendres, en un acte amb el Joan Herrera, posaré veu a diverses propostes que hem el·laborat des d’ICV-EUiA per tal de millorar Vilafranca. A la imatge us adjunto la invitació, hi esteu tots i totes convidades!

2. M’agraden molt els calçots [vegeu aquest post anterior], però una calçotada no em sembla l’espai més adient per fer segons quines propostes. L’opció independentista és totalment legítima, vagi això per endavant. Ara bé, quin procediment jurídico-administratiu pretén seguir el Sr. Vendrell? Quines aliances internacionals s’han teixit per obtenir el reconeixement de la independència de Catalunya? S’ha avaluat la situació política estatal i s’han previst les possibles reaccions? Quina estratègia es seguiria davant de segons quines reaccions més o menys previsibles? Segur que aquest és el principal problema del país en aquest moment?

L’any passat vam tenir dues importants campanyes electorals (la de l’Estatut i la del Parlament) on hi va haver l’oportunitat de plantejar una estratègia d’aquest tipus a la ciutadania, per veure amb quin suport comptava. Per part d’ERC no es va fer aquest plantejament en aquell moment, suposo que perquè van mirar de donar resposta a preguntes similars a les del paràgraf anterior i les respostes no van ser gaire esperançadores que diguem.

ERC des de fa força temps es declara obertament independentista. Ara bé, em sembla que, com a mínim fins ara, la seva acció política s’orientava a assolir una majoria social que dones suport a aquesta idea, a anar madurant el tema fins aconseguir una correlació de forces i una situació política que permetés donar aquest pas sense conseqüències traumàtiques. Què ha canviat? Perquè, sincerament, mirant al país veí, i tal com diuen allà, em sembla que “no está el horno para bollos”...

Personalment em sento ciutadà del món. El meu ideal (digueu-me somiador) és que tots els pobles de la terra cooperin entre ells per poder viure amb igualtat i llibertat en un planeta habitable. Penso que aquesta col·laboració entre pobles s’ha de fer a diversos nivells, globalitzant els drets socials, polítics i mediambientals, i descentralitzant la resta de qüestions sobre la base del principi de subsidiarietat, fins on permeti l’economia d’escala en cada matèria (expressant de forma molt resumida i sense entrar en detalls).

Per tant, d’entrada sóc partidari de participar en àmbits de col·laboració el més amplis possible, sempre que es mantingui un respecte, entre moltes d’altres coses, cap a la nostra realitat nacional, cap al nostre país i cap a la nostra llengua (en cas contrari, si no se’ns respecta, si se’ns insulta i se’ns menysté constantment com passava sota el govern d’Aznar, no descarto la independència, per això sóc partidari del dret a decidir, de l’autodeterminació).

En aquests moments però em resisteixo a creure que tots els espanyols pensen com l’Ángel Acebes, i la millor enquesta, que són les eleccions, em dóna la raó en aquest punt, per molt que la COPE i companyia ens intentin fer veure a tots i totes el contrari...

No ho sé, crec que el fet que una formació de govern faci plantejaments polítics sense tenir clara la forma d’assolir-los és poc encertat. I, evidentment, propostes polítiques de tanta volada no es poden fer públiques en una calçotada i sense reflexió prèvia...

El pitjor de tot això és que pot tenir uns efectes molt contraproduents i totalment oposats a l’objectiu original. Espero equivocar-me, però ja em veig a venir un reforçament de l’agressivitat PPepera i centralista contra Catalunya, mentre els que han llançat la proposta segueixen improvisant, sense estratègia definida. Perquè vull pensar que no hi ha una estratègia electoralista al darrera...

Molta gent va votar Esquerra desprès d’allò de Perpinyà. Una part molt important de la ciutadania va donar un vot de confiança al Sr. Carod perquè, tot i que potser va dur a terme una acció equivocada, aquesta estava clarament guiada per la bona fe, per la voluntat de trobar una solució a un greu problema enquistat. Va ser una reacció noble de la ciutadania. Conec molts militants d’Iniciativa i d’altres partits que van votar per Esquerra en aquella ocasió. Però repetir la jugada premeditadament podria no sortir tant bé. Em sembla molt perillós jugar amb foc sense haver pres precaucions ni calculat les conseqüències, sobretot davant d’una dreta espanyola tant extrema i fora de lloc com la que lideren en aquest moment Acebes i Jimenez Losantos...

La voluntat de solucionar els problemes està molt bé, però em sembla que no n’hi ha prou amb la bona voluntat per anar endavant. Penso que fan falta més coses, com per exemple haver identificat correctament la causa dels principals problemes que tenim, o trobar la manera de portar a la pràctica la solució que es proposa. I aquests dos elements són els que trobo a faltar en la proposta d’Esquerra...

En fi, això només pretén ser una reflexió en veu alta i una invitació al debat. Com ho veieu vosaltres?

3 comentaris:

"tati-no logo" Soulbizarre ha dit...

d'acord i endavant, bon blog i exits ecosocialistes rojos i verds!

Toni Peñafiel ha dit...

Ei Bernat!

Doncs jo crec que si que hi ha motius electorals (o, si més no, interns) que forcen aquesta proposta d'ERC. I és que no sóc pocs els que no poden sofrir que ara, CiU s'emboliqui de senyera més fort que ells.

yuanyu ha dit...

Bones! Des de l'Esquerroscopi [http://esquerroscopi.blogspot.com]´et dic que a mi el que més m'amoïna és pensar en les conseqüències a mig termini d'aquesta escenificació. Quants més, a banda de Carod, semblan creure en el govern catalanista i d'esquerres a ERC? De moment en Vendrell diria que no, Carretero no diguem, Puigcercós bfff... Crec que alguns d'ERC volen el model basc.