LA FUNCIÓ SOCIAL

La nova Llei del dret a l’habitatge impulsada pel Govern de Catalunya ha rebut tot tipus qualificatius: “Inconstitucional” [1], es van afanyar a dir alguns promotors. Des de les dretes diverses (polítiques i, sobretot, mediàtiques) l’han qualificat d’ “Intervencionista”, “contrària al dret de propietat”, i algun fins i tot ha arribat a dir que “estalinista”...

El més greu de tot això és que totes aquestes desqualificacions s’han llençat de forma irresponsable intentant sembrar el pànic, en moltes ocasions faltant a la veritat, i gairebé sempre sense explicar el contingut real de la llei.

Aquestes atacs, amplificats de forma militant per alguns mitjans de comunicació (l’influent diari barceloní La Vanguardia n’ha estat un dels màxims exponents) van venir acompanyats d’una seguit de pressions fortíssimes que, en opinió de molts, li van acabar costant el càrrec al Salvador Milà, el conseller que va impulsar la llei i que va acabar sent cessat amb excuses que no van convèncer a ningú. Per sort, el successor d’en Salvador Milà a la conselleria, en Cesc Baltasar, ha mantingut el projecte en peu, i la fermesa d’Iniciativa Verds – Esquerra Unida ha permès que el govern aprovés finalment el projecte i que aquest ara estigui al Parlament a punt de ser aprovat.

Paradoxalment, des de sectors de l’esquerra radical, alguns han criticat amb fermesa que, “més que revolucionària, la de l’habitatge és una llei lleugerament socialdemòcrata”.

Tanmateix, tot i aquesta crítica, la llei, en el context actual, no deixa de ser altament transformadora de la realitat social. Una realitat on, desprès de 25 anys pràcticament sense polítiques públiques d’habitatge la situació és molt greu, amb un cisma generacional sense precedents, on els joves tenim immenses dificultats a l’hora d’accedir a una vivenda. M’explico: històricament l’accés a l’habitatge era un problema de capacitat econòmica, i afectava a les classes socials més desafavorides. Entre les persones que ja tenien una vivenda fa vint anys això es manté més o menys igual, perquè els que ja tenien vivenda l’han vist revaloritzada i se’n poden comprar una altra si prèviament es venen la primera.

El cisma doncs és, sobretot, generacional: els que fa vint anys no teníem una vivenda en propietat (és a dir, bàsicament, els més joves, perquè érem infants o perquè encara no havíem nascut) no tenim aquesta opció.

Seguint al peu de la lletra els dictats liberals, la política d’habitatge s’ha deixat durant molts anys en mans exclusivament del mercat. La conseqüència: l’habitatge ha deixat de ser només “un lloc perquè hi puguin viure les persones” per passar a ser, també, un “producte financer d’inversió”.

I què com intervé la nova llei davant d’això? Doncs desenganyeu-vos, la Generalitat no és posarà a expropiar habitatges buits, per molt que això vulguin donar a entendre tertulians radiofònics i avantguardes impreses.

L’objectiu de la llei és recuperar la “funció social” de l’habitatge, que no es altra, com el seu nom indica que “estar habitat”, és a dir que hi visquin persones a dins, que no quedi buit. Per assolir això la llei ofereix un ventall amplíssim de possibilitats, per tal que els propietaris puguin trobar la forma de destinar els seus habitatges a la seva funció social: És preveuen ajudes a la rehabilitació de les vivendes antigues, evitant que es deteriorin i garantint-ne l’habitabilitat; es proposen convenis i fórmules per tal que si l’habitatge es lloga, el pagament d’aquest lloguer quedi garantit per l’administració, i el propietari pugui utilitzar el pis si el necessita; s’impulsen les dotacions de vivendes protegides en les noves promocions, etc.

Podem parlar-ne i tothom en pot opinar, es pot tenir un diàleg sobre si aquestes previsions legals són o no adequades. Però clar, s’ha de conèixer el contingut de la llei abans de criticar-la sense fonament, no creieu?

És amb l’objectiu d’explicar el contingut d’aquesta llei que des d’Iniciativa per Catalunya Verds de Vilafranca hem convidat a l’acte “Què pretén la nova llei pel dret a l’habitatge?” a la diputada i advocada urbanista Dolors Clavell que és la ponent de la llei, és a dir la persona què, en nom del govern, defensa la llei al Parlament. L’objectiu, a part d’explicar la llei, és que els vilafranquins i les vilafranquines, tant els que treballen en empreses immobiliàries, com els que són propietaris i propietàries particulars, com els i les que busquen un habitatge on viure, puguin fer les preguntes que desitgin i resoldre els seus dubtes. Sense retalls de premsa i amb la llei a la mà.

El dijous 8 de febrer, a les 19:30 hores, a la Sala d’Actes de l’Escorxador de Vilafranca del Penedès [2].

[1] Sobre la constitucionalitat de la llei, només cal llegir un conegut article de la constitució. I no m’estic referint al tantes vegades vulnerat “principi rector” de l’article 47 (vivenda digna per tothom); sinó al “dret vinculant” de l’article 33 (dret a la propietat privada) també tantes vegades citat pels critiquen la llei: Senyors, és evident que l’apartat primer reconeix el dret a la propietat privada i a l’herència, però cal continuar-lo llegint perquè té un apartat segon que delimita aquests drets d’acord amb la seva funció social, cosa que vostès sempre obliden...

[2] Volia escriure de més coses (diferenciar el que hauria de ser, en la meva opinió, una infracció civil, la “usurpació”; del que hauria de ser un delicte durament perseguit, la “violació de domicili”, per exemple) perquè realment la distorsió mediàtica sobre el tema és brutal, però temo allargar-me massa. Em remeto a l’article que va escriure l’Imma Mayol i que reprodueix en aquest post el Màrius Garcia.