HERNÁNDEZ MANCHA

L’estratègia desenfrenada de crispació del Partido Popular podria estar a punt d’anar una mica més enllà, encara que sembli impossible: ahir llegíem als diaris que Mariano Rajoy barrina presentar una moció de censura.

Totalment aïllat, en minoria, i constantment enfrontat amb els altres 7 grups parlamentaris de la cambra, en Rajoy ens surt ara amb aquesta nova idea kafkiana. La notícia m’ha deixat gairebé sense paraules i, per algun mecanisme mental inconscient i ocult, ha fet aflorar en mi un nom que tenia gairebé oblidat: Antonio Hernádez Mancha.

Realment, en Mariano, com ho va fer en el seu dia el citat personatge (per sort ja gairebé oblidat per tothom) s’està cobrint de glòria. Faria fins i tot gràcia si no fos perquè la crispació generada pel soroll mediàtic pepero acaba repercutint en el nostre dia a dia, i complicant-nos una miqueta més encara, el desenvolupament normal de les nostres vides. Ja sé que els del PP a mi no m’escoltaran, però realment, l’empresariat productiu i emprenedor no té res a dir-hi? Al·lucino.

Lectura recomanda: A la deriva, de Vincenzo Cardarelli ;-)

ELS NOSTRES VINS!

Divendres passat El 3 de Vuit publicava que Barcelona és l’única ciutat del món que no consumeix en primer lloc els vins de la seva Denominació d'Origen de proximitat, el Penedès. I com reconeix el mateix setmanari, la problemàtica no es circumscriu només a la capital. A Catalunya, i fins i tot al Penedès consumim més vi de fora que no pas d’aquí.

El més curiós de tot és que aquesta paradoxal situació no es deu pas a cap manca de qualitat dels productes d’aquesta terra. Al Penedès hi ha moltes gammes de vins, però també en les gammes altes i mitges estem entre els primers, com és sabut i com confirmen el volum d’exportacions a mercats exigents així com diversos estudis (com a mostra els que cita el mateix El 3 de Vuit en l’article).

No ho sé, és una situació que no és nova, i sobre la que hauríem de reflexionar. Personalment no sóc gens partidari de xovinismes, però clar, tampoc podem anar amb el lliri a la mà!

La noticia ha coincidit en el temps amb el Tast de Vins del Penedès que organitzen els companys i companyes de l’agrupació comarcal de Joves d’Esquerra Verda el proper dissabte a Vilafranca. L’activitat, és oberta a tot el jovent de Vilafranca i comarca, i es farà dissabte coincidint amb la clausura del Consell Nacional de Joves d’Esquerra Verda perquè, com molt bé ha explicat el coordinador comarcal de JEV, Toni Peñafiel, es vol aprofitar també la presència de companys i companyes que tenen ja o tindran ben aviat responsabilitats importants per donar-los a conèixer els vins del Penedès. A veure si, entre tots i totes aconseguim que es coneguin una mica més els nostres vins!

Per conèixer més sobre el tema, i tastar els productes in situ, us recomano que busqueu algun espai a les vostres agendes per fer alguna de les Rutes del Vi i el Cava.

Val la pena!

MEMÒRIA HISTÒRICA

En els darrers temps, el debat sobre la necessitat de la recuperació de la nostra memòria històrica ha avançat força. Tot i que encara existeixen resistències, sobretot a nivell estatal (només cal veure el que va passar al Congrés dels Diputats quan es va debatre el projecte de llei estatal sobre la memòria històrica...), dia a dia es fa més present l’interès dels joves i de la societat en el seu conjunt per recuperar la memòria col·lectiva.

Si bé els historiadors fa temps que venen treballant la qüestió, recopilant dades, testimonis i documents, és evident que, d’uns pocs anys ençà, la qüestió ha despertat, per sort, un major interès social que s’ha centrat, especialment, en l’etapa republicana, la guerra civil i la repressió franquista. Penso que és molt important aquest fet perquè, com s’ha dit més d’una vegada, una societat que desconeix el seu passat pot tornar a repetir els mateixos errors.

Per això crec que és essencial la tasca d’aquests historiadors que investiguen a nivell local i que van recuperant bocins de la història dels nostres pobles i ciutats (sense anar més lluny, avui mateix a Vilafranca el Ramon Arnabat i l’Anna Sabanés presentaven el llibre “Víctimes de la Guerra Civil al Penedès. Soldats i població civil morta. Alt Penedès, Baix Penedès i Garraf” [1] [2]: Un treball meticulós, amb diversos col·laboradors, i que ha despertat molt d’interès, com prova el fet que la sala del Consell Comarcal estava plena a vessar). Cal doncs que aquesta tasca d’investigació a nivell local continuí i gaudeixi dels suports institucionals i socials necessaris. En aquest sentit crec que és molt positiu que, sota l’impuls d’ICV-EUiA, el Govern de la Generalitat hagi aprovat avui el Projecte de Llei del memorial democràtic.

I és que, com en moltes altres coses, el món municipal ha estat pioner en aquesta matèria (com a iniciativa exemplar, l’Arxiu de la Memòria Popular de la La Roca del Vallès) però és molt positiu que ara també la Generalitat es sumi a aquests esforços.

Recuperar la memòria del que van suposar la II República, la guerra civil i la repressió feixista és imprescindible i, per tant, és encertat i lògic que molts historiadors i historiadores hagin començat per aquesta vessant. I evidentment encara ens queda molt conèixer en aquest àmbit i cal continuar-hi investigant. Penso però que també fora positiu que s’anés ampliant la recerca a d’altres vessants com la cultura tradicional, la gastronomia popular, el coneixement sobre com es desenvolupava el dia a dia, sobre com vivien els nostres avis i avies, de que i com treballaven, com eren les llars, quins sacrificis i quines situacions van haver de viure a diari, etc. Personalment, quan escolto persones de certa edat parlar d’aquestes coses sempre hi ha detalls que em sorprenen i em fan reflexionar.

Mentre tornava de la presentació de llibre pensant en tot això, m’he animat, en aquest cas per la via gastronòmica, i he pensat que, ara que s'acosta el fort de la temporada de calçotades, podria reproduir la recepta de la salsa de calçots de l’àvia, recepta que vaig recuperar fa uns dies a través de la meva mare que tot s'ho apunta. La meva àvia era de Nulles (Alt Camp) i per això és possible que els i les del Penedès trobeu aquesta salsa més espessa del que és corrent per Vilafranca i comarca (i també més espessa del que es serveix en la majoria de restaurants, fins i tot els de la zona vallenca). De fet és una recepta que em sembla que ja no s’estila gaire, per això la penjo aquí, perquè no es perdi. Si la voleu més lleugera, podeu reduir la quantitat d’ametlles i avellanes. Som-hi:

SALSA DE CALÇOTS (O SALSA ROMESCO) PER A DEU PERSONES

- 400 grams d’ametlles torrades
- 100 grams d’avellanes torrades
- 1 quilo de tomàquets madurs escalivats
- 2 cabeces d’alls escalivades
- 1 dent d’all crua
- 2 o 3 nyores (ho podeu substituir per pebre vermell, però no és el mateix)
- Una miqueta de julivert
- 1 cullerada sopera de sal
- Una miqueta més d’un litre d’oli d’oliva
- Rajolí de vinagre al gust
- Una miqueta de menta

Abans això es picava tot amb morter, però ara ho podem fer amb el túrmix (l'odre en que s'han de posar els ingredients al morter és motiu de discussió, una proposta és aquesta, on també trobareu una altra variant de la salsa de calçots), i quan ho tenim ja podem sucar-hi els calçots (com els de la foto) que prèviament haurem fet (a la flama o a la brasa, segons els gustos i el temps de que es disposi) en un foc, a poder ser amb fusta de vergues (per demanar que no quedi...). Ho acompanyarem també de pa de pagès, i vi negre de la terra. I de segon podem fer carn a la brasa i haurem dinat de gust!

Bon profit, i bona memòria en tots els àmbits, que ens fa ben bona falta!

VIQUIPÈDIA 50.000!

Fa uns dies la Viquipèdia en català va assolir els 50.000 articles, un fita important. Per als que encara no la coneixeu, la Viquipèdia és una enciclopèdia lliure escrita col·laborativament des d'Internet per voluntaris, usant programari lliure. No m’estendré en comentaris tècnics, perquè no soc un expert en informàtica: la Viquipèdia és una enciclopèdia que escriu la gent. Qualsevol persona amb connexió a internet la pot editar des de casa. Pot escriure un article nou, ampliar els que ja existeixen o corregir-ne les errades. També hi pot afegir imatges.

La idea es globalitzar el saber universal posant-lo a l’abast de tothom de forma gratuïta. Evidentment no és una font 100% fiable, perquè qualsevol la pot editar, afegint-hi informacions incomplertes o errònies. Ara bé, és ideal per iniciar una recerca d’informació sobre algun tema.

Quan apareixen controvèrsies, els propis usuaris obren una pàgina de discussió on, entre tots, s’intenta consensuar un redactat. A priori pot semblar que una cosa així sigui massa oberta perquè pugui funcionar. Tanmateix, l’alt nombre d’usuaris del projecte fa que, en la majoria de casos, quan algú (per error o intencionadament) introdueix una informació incorrecta, ràpidament sigui corregit per algun altre usuari. Resulta difícil de creure, però el projecte funciona!

Les possibilitats són tantes que es faria massa llarg enumerar-les, però destacaré per exemple, que cada article enllaça amb els que hi ha escrits en altres llengües sobre el mateix concepte (la versió anglesa supera ja el milió d’articles). I són centenars les llengües del món que tenen una edició de la Viquipèdia! Existeixen projectes semblants per emmagatzemar imatges lliures, per fer diccionaris, per difondre llibres, etc.

És un projecte originàriament molt relacionat amb el software lliure que propugna el conegut Richard Stallman. I és que, quan Stallman afirma que ”sense software lliure no hi ha llibertat” crec que no exagera gens ni mica. El present (i el futur encara més) passen per les noves tecnologies. Que aquestes puguin ser gestionades lliurement per les persones o que, per contra, quedin en mans d’unes poques multinacionals és una de les lluites més importants que hem d’encarar.

En aquest sentit, l’aposta pel software lliure en les nostres institucions ha de ser clara i sense embuts. Salut!

PD: La lectura recomanda d’avui és una visita a la Viquipèdia.

T-4

Dues persones assassinades. Matar gent vulnerant els Drets Humans no és el camí de res. Valgui això que dic per ETA i els seus, com val per Bush i els seus. Els ciutadans vascos volen la pau. Potser majoritàriament no només la pau, però també la pau. Des d’ETA han comés un nou error. I no un error esmenable, perquè aquestes dues persones ja no podran tornar entre nosaltres. Si el procés de pau fracassa del tot, ETA n’és responsable.

Realment la situació és greu, i no només, que també, per aquestes dues víctimes (des d’aquí la meva solidaritat amb els seus amics i familiars). Sembla que això no s’acaba mai. Un motiu és clar: hi ha gent que “arregla” les coses a base de bombes. Ben difícil ho posen.

Més gent però ho posa difícil.

El president del govern espanyol s’havia manifestat a favor del diàleg, però tanmateix, no ha tingut la valentia (vull creure que la voluntat si la tenia) de prendre cap mesura de distenció. El marc legal vigent en permetia moltes. Per exemple l’acostament dels presos d’ETA cap al País Basc hagués pogut ser un bon primer pas. És una mesura legal, justa i que no perjudica a ningú. En canvi fa que els familiars dels presos no pateixin la condemna col·lateral d’haver de passar-se dies i dies desplaçant-se. Per què l’Estat ha d’infingir una condemna a aquests familiars que no han comés cap delicte?

Aquesta, la de l’acostament de presos, és una mesura “fàcil” (ara comento los cometes). No només està permesa per la Llei General Penitenciària espanyola, sinó que respon a l’esperit d’aquesta llei. És una mesura de justícia. Per què no es porta a terme?

D’altra banda, les lleis, amb procediments democràtics, es poden canviar. Igual que, en un greu error polític, es va fer la Llei de Partits Polítics, aquesta es pot modificar. En democràcia, les idees es defensen amb les urnes, no amb les armes. Hi estic d’acord. Però evidentment tothom ha de poder concórrer a les urnes!

“Fàcil” ho he posat entre cometes perquè cal tenir present la “dictadura” mediàtica que pateix l’estat espanyol. Crec que és un tema a replantejar-se que la immensa majoria dels mitjans de comunicació massius espanyols tinguin línies editorials (d’opinió i de redacció) que, sovint, voregen l’extrema-dreta. No defenso el tancament de cap mitjà, però si que crec que cal emprendre mesures que permetin obrir l’espectre mediàtic també a d’altres punts de vista. És urgent ampliar la oferta i que la ciutadania tingui accés també a versions no sectàries de la informació. El quasi-monopoli mediàtic actual no respon a la pluralitat social existent i, a vegades, condiciona les decisions polítiques dels governants democràticament escollits per la ciutadania. Que es deixi condicionar per la premsa propera a l’extrema-dreta no justifica la falta de valentia del president, però potser l’explica en part. Cal tenir en compte, a més a més, l’actitud irresponsable del Partit Popular, que durant tot el procés ha fet tot el possible perquè fracassés. No crec que l’estratègia que ha seguit aquest partit sigui compartida pel gruix dels seus membres, i encara menys dels seus votants. Si hi ha futures oportunitats per a la pau, espero que es produeixi un reflexió interna entre els conservadors, i que els seus dirigents no siguin tant curts de mires.

Un altre sector que, en la meva modesta opinió, ha de reflexionar a fons sobre el lamentable paper que ha jugat en tot això és el Poder Judicial. Els magistrats no poden oblidar que són l’únic poder públic no escollit democràticament per la ciutadania. Això els obliga a jugar exclusivament el seu paper, a no extralimitar-se, a ser molt curosos i imparcials, a no buscar protagonismes i a no creure’s que poden fer el que els vingui de gust.

Els jutges estan per aplicar la llei, i jo crec en la divisió de poders.

Han estudiat molt i han passat les seves oposicions. Però no estan per sobre de ningú i han de ponderar les seves actuacions d’acord amb la llei. Hi ha unes lleis penals que són les que ha votat el Parlament i no poden adoptar resolucions forçades posant en perill un procés impulsat pels altres dos poders (Legislatiu i Executiu) que, a diferència del Judicial, si que estan sotmesos al control democràtic de la ciutadania. “Irretroactivitat penal” i “prescripció” són dos conceptes bàsics en el dret penal, i estic segur que surten a les oposicions per ser jutge i que formen part de l’ordenament jurídic vigent.

En fi, callo ja. Potser no es el moment de parlar ni d’escriure. Potser és el moment que tothom reflexioni i miri què pot aportar perquè això s’acabi, prevalgui la voluntat popular democràticament expressada i ningú més mori.