dimarts, 2 de gener de 2007

T-4

Dues persones assassinades. Matar gent vulnerant els Drets Humans no és el camí de res. Valgui això que dic per ETA i els seus, com val per Bush i els seus. Els ciutadans vascos volen la pau. Potser majoritàriament no només la pau, però també la pau. Des d’ETA han comés un nou error. I no un error esmenable, perquè aquestes dues persones ja no podran tornar entre nosaltres. Si el procés de pau fracassa del tot, ETA n’és responsable.

Realment la situació és greu, i no només, que també, per aquestes dues víctimes (des d’aquí la meva solidaritat amb els seus amics i familiars). Sembla que això no s’acaba mai. Un motiu és clar: hi ha gent que “arregla” les coses a base de bombes. Ben difícil ho posen.

Més gent però ho posa difícil.

El president del govern espanyol s’havia manifestat a favor del diàleg, però tanmateix, no ha tingut la valentia (vull creure que la voluntat si la tenia) de prendre cap mesura de distenció. El marc legal vigent en permetia moltes. Per exemple l’acostament dels presos d’ETA cap al País Basc hagués pogut ser un bon primer pas. És una mesura legal, justa i que no perjudica a ningú. En canvi fa que els familiars dels presos no pateixin la condemna col·lateral d’haver de passar-se dies i dies desplaçant-se. Per què l’Estat ha d’infingir una condemna a aquests familiars que no han comés cap delicte?

Aquesta, la de l’acostament de presos, és una mesura “fàcil” (ara comento los cometes). No només està permesa per la Llei General Penitenciària espanyola, sinó que respon a l’esperit d’aquesta llei. És una mesura de justícia. Per què no es porta a terme?

D’altra banda, les lleis, amb procediments democràtics, es poden canviar. Igual que, en un greu error polític, es va fer la Llei de Partits Polítics, aquesta es pot modificar. En democràcia, les idees es defensen amb les urnes, no amb les armes. Hi estic d’acord. Però evidentment tothom ha de poder concórrer a les urnes!

“Fàcil” ho he posat entre cometes perquè cal tenir present la “dictadura” mediàtica que pateix l’estat espanyol. Crec que és un tema a replantejar-se que la immensa majoria dels mitjans de comunicació massius espanyols tinguin línies editorials (d’opinió i de redacció) que, sovint, voregen l’extrema-dreta. No defenso el tancament de cap mitjà, però si que crec que cal emprendre mesures que permetin obrir l’espectre mediàtic també a d’altres punts de vista. És urgent ampliar la oferta i que la ciutadania tingui accés també a versions no sectàries de la informació. El quasi-monopoli mediàtic actual no respon a la pluralitat social existent i, a vegades, condiciona les decisions polítiques dels governants democràticament escollits per la ciutadania. Que es deixi condicionar per la premsa propera a l’extrema-dreta no justifica la falta de valentia del president, però potser l’explica en part. Cal tenir en compte, a més a més, l’actitud irresponsable del Partit Popular, que durant tot el procés ha fet tot el possible perquè fracassés. No crec que l’estratègia que ha seguit aquest partit sigui compartida pel gruix dels seus membres, i encara menys dels seus votants. Si hi ha futures oportunitats per a la pau, espero que es produeixi un reflexió interna entre els conservadors, i que els seus dirigents no siguin tant curts de mires.

Un altre sector que, en la meva modesta opinió, ha de reflexionar a fons sobre el lamentable paper que ha jugat en tot això és el Poder Judicial. Els magistrats no poden oblidar que són l’únic poder públic no escollit democràticament per la ciutadania. Això els obliga a jugar exclusivament el seu paper, a no extralimitar-se, a ser molt curosos i imparcials, a no buscar protagonismes i a no creure’s que poden fer el que els vingui de gust.

Els jutges estan per aplicar la llei, i jo crec en la divisió de poders.

Han estudiat molt i han passat les seves oposicions. Però no estan per sobre de ningú i han de ponderar les seves actuacions d’acord amb la llei. Hi ha unes lleis penals que són les que ha votat el Parlament i no poden adoptar resolucions forçades posant en perill un procés impulsat pels altres dos poders (Legislatiu i Executiu) que, a diferència del Judicial, si que estan sotmesos al control democràtic de la ciutadania. “Irretroactivitat penal” i “prescripció” són dos conceptes bàsics en el dret penal, i estic segur que surten a les oposicions per ser jutge i que formen part de l’ordenament jurídic vigent.

En fi, callo ja. Potser no es el moment de parlar ni d’escriure. Potser és el moment que tothom reflexioni i miri què pot aportar perquè això s’acabi, prevalgui la voluntat popular democràticament expressada i ningú més mori.

1 comentari:

Jordi Garriga i Molinera ha dit...

Hola Bernat!

Molt bon article! Coincideixo sobre tot en la part referent a l'acostament de presos etarres, encara que - em temo - durant força temps fer comentaris d'aquest estil no estarà massa ben vist...

Salut!

Jordi
unaltrepaioambblog.blospot.com