dilluns, 11 de desembre de 2006

S'HA MORT.


S’ha mort. El traïdor s’ha mort. L’assassí s’ha mort. L’11 de setembre de 1973 jo encara no havia nascut, però en conèixer la noticia de la defunció d’Agusto Pinochet m’han assaltat molts records de l’octubre de 1998, a la Facultat de Dret.

El curs 98-99 va ser el període de la meva vida en que vaig participar de més manifestacions, ja que, en representació de l’Associació d’Estudiants Progressistes assistia regularment a tot tipus de convocatòries. Sens dubte, la que recordo amb més alegria va ser aquella manifestació gairebé improvisada que van organitzar els exiliats xilens pels carrers de Barcelona quan va córrer la noticia que el dictador Augusto Pinochet havia estat detingut a Londres.

Va ser una manifestació diferent, una manifestació d’alegria perquè es començava a fer justícia després de tants anys, una manifestació amb un càntic que sempre recordaré: “¡Es carnaval!, ¡Es carnaval! ¡Anda preso el general!” I es que semblava increïble, però era cert. La impunitat tradicional dels genocides havia sofert la primera esquerda.

Recordaré també sempre la felicitat enorme a les cares d’aquelles persones que tant havien patit, aquella felicitat expressada en una terra per a ells estranya on havien anat a raure fugint de l’horror i la barbàrie. Aquest record em permet comprendre una cosa que, a primera vista podria semblar incomprensible: Com pot ser que tanta gent s’alegri de la mort d’un ancià de cabells blancs?

Potser els que no conegueu a fons la història de Xile us feu aquesta mateixa pregunta. Per què qui era i que va fer Augusto Pinochet? Doncs, en poques paraules, Pinochet va ser un militar traïdor al seu país, perquè es va posar sota les ordres d’un govern estranger, el dels Estats Units d’Amèrica del Nord, amb la missió d’enderrocar el govern democràtic del seu país, que dirigia el metge socialista Salvador Allende (el segell per al doctor Allende, no pas per a l’assassí). Traint l’home que l’havia nomenat al capdavant de les forces armades, i a tot el país, Pinochet va liderar un sagnant cop d’estat, ordenant el bombardeig del Palau presidencial de La Moneda on Salvador Allende va resistir fins que va poder, deixant per a la història el seu últim discurs emès per radio ja sota el so de les bombes.

Pinochet va ser un assassí que va ordenar la detenció de milers de simpatitzants del govern democràtic, concentrant-los a l’estadi de Santiago de Xile abans de procedir a l’extermini del molts d’ells i a la “desaparició” dels seus cossos. Allà, per exemple, al cantautor Victor Jara li van destrossar els canells a cops de culata per tal que no pogués tocar la guitarra mai més.

Pinochet va perseguir-los a tots, de forma implacable. Els i les que va agafar van ser sotmesos a tortures brutals, en molts casos abans de morir o “desaparèixer”. Fins i tot els que van aconseguir fugir del país van ser perseguits i, en molts casos, torturats i assassinats, ja que, en aquella època els règims com el seu van proliferar arreu de l’Amèrica del Sud, seguint les odres i les instruccions de com torturar que venien de l’Amèrica del Nord.

Aquest tipus de règim de terror feixista el retrata molt bé Mario Benedetti al relat “La vecina orilla”. Un text que NO us recomano, perquè no us deixarà dormir, i perquè no vull amargar-li el Nadal a ningú, però que podeu llegir si us sembla que en faig un gra massa.

Com a últim detall, cal saber que la fortuna personal de Pinochet es va veure notablement incrementada durant el període en que va manar. L’home doncs es va cobrar, a costa dels xilens, tots els serveis prestats.

Tornant al 1998, també recordo que les diferents Facultats de Dret del nostre país van tardar a reaccionar davant la noticia de la detenció de Pinochet. En un primer moment, a les classes de dret penal gairebé no es va comentar aquest fet històric per a la ciència jurídica. Era una novetat total. Encara hi ha molts entrebancs, per establir una justícia penal internacional, però des d’aquell dia els personatges com Pinochet que hi ha pel món ja no dormen tant tranquils, i sembla que, mica en mica, cada vegada hi dormiran menys. Des d’aquests fets que van canviar la concepció del dret penal, diversos estats han ratificat el tractat del tribunal penal internacional i/o han incorporat a les seves lleis les mesures que permeten perseguir aquest tipus de crims que fins ara quedaven sempre impunes.

Pinochet era ja ancià. Jo no m’alegro de la seva mort. Hagués preferit escoltar les seves explicacions davant dels tribunals.

Ara bé, Pinochet no va actuar sol. Massa gent li va fer el joc a Xile... i a la resta del món. L’expresident nord-americà Nixon, un dels seus principals avaladors, ja és mort. Però no així molts dels seus assessors, com Henry Kissinger, el cervell de l’operació, segons sembla.

Confio en que algun dia ells també hagin de respondre davant dels tribunals. Ells i els seus deixebles que segueixen al front de l’administració nord-americana.

Tot i que ja no pot viatjar a molts països perquè seria detingut, encara sembla que en Kissinger ho té tot controlat. No es confiï Henry. A cops, sense que ningú sàpiga com ni per què, succeeixen coses que semblaven impossibles, s’esdevenen canvis imprevistos, i la justícia s’obre camí enmig de la foscor. No passa gaire sovint, però a vegades passa. Com aquell dia d’octubre de 1998 que mai oblidaré...

2 comentaris:

Anònim ha dit...

i després de tanta barbàrie encara n'hi ha que consideren que va ser un mal necessari, només cal veure l'editorial del wall street journal:
http://www.opinionjournal.com/editorial/feature.html?id=110009376

MaNiLS ha dit...

ALLENDE VIVE, LA LUCHA SIGUE!!

Existeixen dues maneres de transmetre llum. Ser-ne la font creadora, o ser un mirall que la reflecteix i l'escampa. Nou disseny i nous posts a http://manils.blogspot.com