dimarts, 12 de desembre de 2006

ANACRONISMES.

1. Avui el ciutadà Felip de Borbó i Grècia està fent una visita a Vilafranca convidat per una organització empresarial del sector del vi. M’agradaria fer-li arribar les següents paraules:

Sr. Borbó,

Com a persona, com a ciutadà, sigui benvingut a Vilafranca. Espero que gaudeixi d’un bon sopar i d’una vetllada agradable. De veritat.

Ara bé, com a representant d’una institució antidemocràtica per definició, com és la monarquia, no li puc dir el mateix. Som molts els vilafranquins i les vilafranquines que estem en desacord amb la institució que representa. Només voldria que ho tingués present. Pel que fa al meu punt de vista personal, si vol conèixer els motius de desacord, l’invito a llegir l’escrit que vaig fer en aquest mateix bloc el passat 7 de desembre. En cas que comparteixi aquests arguments, té la oportunitat d’abdicar d’ara i per sempre. En cas contrari, tinc confiança que el nostre poble algun dia, més aviat que no pas tard, introduirà en el marc legal aquests canvis tant necessaris per la via democràtica.

Salutacions.


2. Sense deixar de parlar de coses anacròniques que, per desgràcia, encara estan presents en la nostra societat, la recomanació literària d’avui és “La lletra escarlata”, d’en Nathaniel Hawthorne.

Es tracta d’una novel·la que vaig descobrir de carambola. Soc un gran aficionat a la literatura del segle dinou, en especial de la literatura romàntica (no estic parlant de premsa del cor eh!). Hi ha una col·lecció de llibres de butxaca de tapes blaves de l’editorial Valdemar que m’agrada força. Normalment són llibres amb històries romàntiques de por i suspens. “La lletra escarlata” és literatura romàntica, però no recrea l’horror recorrent als tòpics crims o fenòmens sobrenaturals, sinó que es limita a fer-ho exposant la irracionalitat humana. Suposo que per això els de Valdemar l’han inclòs en la col·lecció de tapes blaves del Club Diógenes. El fet és que em va caure a les mans i em va agradar molt.

Ambientada a la Nova Anglaterra del segle disset, recrea l’atmosfera asfixiant del puritanisme més ranci imperant pel moment en aquelles terres. Una novel·la que descriu magistralment l’opressió psicològica en aquelles societats que es fonamenten en interpretacions descontextualitzdes i sectàries d’algunes corrents religioses. Exposa com la pressió d’una societat amb un peculiar concepte de moralisme pot arribar condicionar i destruir la vida de les persones lliures d’esperit.

Unes actituds que, per desgràcia, estant tornant a ser habituals per aquelles terres. Contra aquestes actitud, “La lletra escarlata” és una bona vacuna!

1 comentari:

andreu ha dit...

Bernat, amb tots els respectes, potser abans de demanar-li a Felip que es faci republicà, seria preferible que convencéssim en Joan Herrera, que fa un parell d'anys encara deia en una entrevista que no li importava si Espanya era una república o una monarquia, perquè hi havia monarquies, com la britànica, que eren més democràtiques que algunes repúbliques, com la sud-africana de l'appartheid. Estic d'acord amb l'anàlisi, però no amb la conclusió. Com bé dius tu, la monarquia és una institució essencialment antidemocràtica. Això no treu, és clar, que n'hi hagi que encara siguin menys democràtiques i perilloses, com ara el Banc Central Europeu.

Salutacions republicanes i ànims amb el bloc! (Tens un ritme d'actualització francament admirable, que no va en perjudici de l'alta qualitat.)