Avui faig un parèntesi en la temàtica local d’aquest bloc. Fa dies que vull parlar de la situació a Hondures. Potser algunes persones es pregunten perquè un país tant petit i llunyà és manté a primera línia informativa. Fem un breu repàs:El passat 28 de juny el president democràtic del país, Manuel Zelaya era deposat per un cop d’estat militar i expulsat del país. El missatge era clar: les persones que acumulen la riquesa del país no accepten cap tipus de reforma [1].
Seguint la tècnica del “cop d’estat mediàtic”, també en aquesta ocasió l’alçament feixista venia precedit d’una campanya internacional de desprestigi contra el legítim govern de Zelaya a través dels mitjans de comunicació massiva més influents a cada país. Segurament a causa d’aquest fet les informacions dels primers dies van ser lamentables a pràcticament tots els mitjans, gairebé justificant el cop d’estat. No en van ser excepció els mitjans catalans, inclosa, en les primeres hores, fins i tot la televisió pública.
Per sort, la ferma i ràpida condemna al cop d’estat i a la dictadura per part de les Nacions Unides, de l’Organització d’Estats Americans, i dels principals dirigents mundials va tornar a situar de mica en mica el terme que correspon a cada cosa, tot i que no ha aconseguit que els colpistes renunciïn.
Mentrestant la dictadura ha assassinat a una vintena de ciutadans i n’ha “fet desaparèixer” un centenar més a causa de les seves idees polítiques. També ha clausurat els mitjans de comunicació que no s’han sotmès a la voluntat de la cúpula militar.
Davant d’aquesta cruesa, sobta que quatre mesos desprès del cop la resistència democràtica no només estigui cada cop més estructurada sinó que encara mantingui mobilitzacions massives al carrer desafiant el règim militar. Potser la història i les desigualtats socials existents a Hondures poden explicar-ho en part [2].
Manuel Zelaya de moment està aconseguint mantenir el pols gràcies a la seva audàcia i determinació (ha realitzat un parell d’accions agosarades que han insuflat ànims a la resistència democràtica i han sembrat la confusió i el desànim entre els colpistes) i sobretot al suport clar dels governants democràtics de l’Amèrica llatina, amb la potent diplomàcia brasilera al capdavant.
Aquest suport tan ferm entre els democràcies llatinoamericanes és potser el més positiu, dintre de la desgràcia d’aquesta crisi: Durant el segle XX a l’Amèrica llatina els que per mitjans democràtics han intentat reduir les enormes desigultats socials han estat sistemàticament apartats del poder mitjançant cops d’estat i intervencions militars.
Sembla que els actuals governants de l’Amèrica del Sud no estan disposats a que això continuï succeint en el segle XXI. I es que cal que Hondures retorni a la democràcia, no només perquè el poble hondureny pugui decidir lliurement quin camí vol seguir; sinó perquè ho pugui fer tot un continent al que, en el darrer segle, se li ha negat repetidament i per la força de les armes aquesta possibilitat.
[1] Més informació sobre els interessos afectats a l’article ‘Màfias Farmaceuticas’ d’Ignacio Ramonet a Le Monde Diplomatique de setembre de 2009. Número 167. Visualitzable amb una cerca a la web de la revista http://www.monde-diplomatique.es/
[2] Antecedents immediats i històrics a l’article ‘Honduras’ d’Ignacio Ramonet a Le Monde Diplomatique d’agost de 2009. Número 166. Visualitzable amb una cerca a la web de la revista http://www.monde-diplomatique.es/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada