Crisi: Desarmar els mercats financers

L’impacte de la crisi és profund i els polítics locals ens hem de centrar en trobar respostes pràctiques davant de l’increment de l’atur a les nostres comarques. I de fet des d’Iniciativa la setmana passada ja vam anunciar en roda de premsa les nostres propostes per al pressupost 2009 a Vilafranca on les polítiques actives d’ocupació tenen un paper destacat.

Dit això, no em puc estar de ser dels que recordem que no és cert (com estem llegint arreu aquests últims dies) que ningú hagués advertit dels riscos de tot el conjunt de nefastes polítiques que ens han portat a aquesta crisi econòmica i que, pel camí, han deixat un increment brutal de les desigualtats a nivell mundial i, a casa nostra, a moltes famílies endeutades i ara, a força gent a l’atur. No és cert que ningú no hagués advertit dels riscos.

Reprodueixo a continuació un article que té més de 10 anys: És el famós editorial de Le Monde diplomatique escrit Ignacio Ramonet el desembre de 1997. L’editorial que, posteriorment, donaria lloc a la creació de l’associació Attac, sense la que difícilment es podria explicar l’aparició del moviment antiglobalització o altermundista el 1998. Aquest moviment va néixer precisament per denunciar les polítiques que ens han portat fins on ara estem, i mirar de construir-hi alternatives, a partir del Forum Social Mundial, d’on va sorgir el gener de 2001 un manifest titulat “Un altre món és possible”, també conegut com a Compromís de Porto Alegre.

Personalment no és la primera vegada que parlo d’aquest editorial d’en Ramonet. Vaig ressenyar-lo per a la desapareguda revista Versus l’any 2003. Tampoc és, per tant, casual que una de les primeres mocions que vaig presentar com a regidor de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès anés encaminada a posar el primer gra de sorra per a la utilització de la banca ética en transaccions bancàries de l’Ajuntament.

Però evidentment s’han escrit moltíssim més textos. En alguna ocasió us he parlat de Viviane Forrester i dels seus llibres. Són els que més recomano per a qui vulgui aprofundir.

Bé, no m’allargo més. A continuació, Desarmar els mercats financers, l’editorial escrit ple Ramonet el 1997, del que m’he permès destacar en negreta algunes frases.

I si voleu seguir llegint-lo, un article seu, en aquest cas actual (finals de setembre de 2008), és La crisi del siglo.

El tifó que han experimentat les borses d’Àsia amenaça la resta del món. La mundialització –el principal motor de la qual és l’optimització a escala planetària del capital financer– està posant als pobles en estat d’inseguretat generalitzada. Ignora i rebaixa a les nacions i als seus Estats en tant que espais idonis per a l’exercici de la democràcia i com a garants del bé comú.

La mundialització financera ha creat així el seu propi Estat. Un Estat supranacional, que disposa dels seus aparells, de les seves xarxes d’influència i dels seus propis mitjans d’acció. Es tracta de la constel·lació formada pel Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial (BM), l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) i l’Organització Mundial del Comerç (OMC). Aquestes institucions parlen amb una sola veu –amplificada per la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació– per a exaltar les “virtuts del mercat”.

Aquest Estat mundial és un poder sense societat ja que, aquest rol, és exercit pels mercats financers i les empreses gegants de què són mandataris. El resultat és que les societats realment existents són societats sense poder. I tot això no deixa d’agreujar-se.

Successora del GATT, l’OMC s’ha transformat des de 1995 en una institució dotada de poders supranacionals i situada fora de qualsevol control per part de les democràcies parlamentàries.

Una vegada que es proposa intervenir, l’OMC pot declarar les legislacions nacionals en matèria de dret laboral, de medi ambient o de salut “contràries a la llibertat de comerç” i demanar la seua derogació. D’altra banda, des de maig de 1995, al sí de l’OCDE, al marge de l’opinió pública dels diferents països, es negocia l’importantíssim Acord Multilateral d’Inversions (AMI), que s’haurà de signar el 1998, i que s’orienta a donar plens poders als inversors enfront dels governs [1].

El desarmament del poder financer ha de convertir-se en un objectiu d’interès cívic de primera magnitud, si es vol evitar que el món del pròxim segle es transformi en una jungla on els predadors imposen la seva llei.

Diàriament uns 1.500 millards de dòlars realitzen múltiples anades i vingudes, especulant sobre les variacions en les cotitzacions de les divises. Aquesta inestabilitat dels canvis és una de les causes de l’alça dels interessos reals, que frena el consum domèstic i les inversions de les empreses. Incrementa els dèficits públics i d’altra banda incita als fons de pensions, que manegen centenars de milers de milions de dòlars, a reclamar a les empreses dividends cada vegada més elevats. Les primeres víctimes d’aquesta “caça” del benefici són els assalariats, els acomiadaments massius dels quals fan pujar les cotitzacions borsàries dels seus ex-empleadors. Poden les societats seguir tolerant l’intolerable per molt de temps? És urgent tirar alguns grans d’arena a l’engranatge d’aquests moviments de capitals devastadors. De tres formes: supressió dels “paradisos fiscals”; augment de la fiscalitat en les rendes del capital; aplicació de taxes sobre les transaccions financeres.

Els paradisos fiscals són zones on regna el secret bancari, que no serveix més que per a camuflar malversacions i altres activitats mafioses. D’aquesta manera, milers de milions de dòlars són sostrets de qualsevol fiscalitat en benefici dels poderosos i dels establiments financers. Perquè tots els grans bancs del planeta tenen sucursals als paradisos fiscals i extreuen un gran profit d’això. Per què no decretar un boicot financer, per exemple, a Gibraltar, o a les Illes Caiman o a Liechtenstein, per mitjà d’una prohibició als bancs que treballen amb el sector públic d’operar i obrir filials en aquests llocs?

L’impost sobre les rendes financeres és una exigència democràtica mínima. Aquests beneficis haurien de ser sotmesos exactament a la mateixa fiscalitat a què se sotmet a les rendes del treball. Açò no succeïx en cap lloc, en particular a la Unió Europea.

La llibertat total de circulació de capitals desestabilitza la democràcia. Per això és important posar en marxa mecanismes dissuasoris. Un d’ells és la Taxa Tobin. Que pren el seu nom del Premi Nobel nord-americà d’economia, que la va proposar el 1972.

Es tracta de gravar, de forma mòdica, totes les transaccions sobre els mercats de canvis per a estabilitzar-los i al mateix temps per a procurar ingressos a la comunitat internacional. Amb un nivell del 0,1%, la taxa Tobin aconseguiria anualment uns 166 mil milions de dòlars, dos vegades més que la summa anual necessària per a eradicar la pobresa extremada d’aquí al començament del pròxim segle.

Nombrosos experts han assenyalat que la posada en pràctica d’aquesta taxa no presentaria cap dificultat tècnica. La seva aplicació arruïnaria el credo liberal d’aquells que no deixen d’evocar l’absència de solucions de recanvi al sistema actual.

Per què no crear (a escala planetària) l’Organització No Governamental Acció per una Taxa Tobin d’ajuda als ciutadans (ATTAC)?. En coordinació amb sindicats i associacions amb finalitats culturals, socials o ecològiques, podria funcionar com un formidable grup de pressió cívica davant dels governs per a impulsar-los a reclamar finalment la posada en marxa efectiva d’aquest impost mundial per la solidaritat.

[1] Aquest tractat ignominiós no es va poder aprovar perquè milers de manifestants antiglobalització van denunciar-lo a la opinió pública mundial amb les manifestacions de Seattle a finals de 1999.