REFLEXIÓ DE CALÇOTADA

1. Aquest divendres, en un acte amb el Joan Herrera, posaré veu a diverses propostes que hem el·laborat des d’ICV-EUiA per tal de millorar Vilafranca. A la imatge us adjunto la invitació, hi esteu tots i totes convidades!

2. M’agraden molt els calçots [vegeu aquest post anterior], però una calçotada no em sembla l’espai més adient per fer segons quines propostes. L’opció independentista és totalment legítima, vagi això per endavant. Ara bé, quin procediment jurídico-administratiu pretén seguir el Sr. Vendrell? Quines aliances internacionals s’han teixit per obtenir el reconeixement de la independència de Catalunya? S’ha avaluat la situació política estatal i s’han previst les possibles reaccions? Quina estratègia es seguiria davant de segons quines reaccions més o menys previsibles? Segur que aquest és el principal problema del país en aquest moment?

L’any passat vam tenir dues importants campanyes electorals (la de l’Estatut i la del Parlament) on hi va haver l’oportunitat de plantejar una estratègia d’aquest tipus a la ciutadania, per veure amb quin suport comptava. Per part d’ERC no es va fer aquest plantejament en aquell moment, suposo que perquè van mirar de donar resposta a preguntes similars a les del paràgraf anterior i les respostes no van ser gaire esperançadores que diguem.

ERC des de fa força temps es declara obertament independentista. Ara bé, em sembla que, com a mínim fins ara, la seva acció política s’orientava a assolir una majoria social que dones suport a aquesta idea, a anar madurant el tema fins aconseguir una correlació de forces i una situació política que permetés donar aquest pas sense conseqüències traumàtiques. Què ha canviat? Perquè, sincerament, mirant al país veí, i tal com diuen allà, em sembla que “no está el horno para bollos”...

Personalment em sento ciutadà del món. El meu ideal (digueu-me somiador) és que tots els pobles de la terra cooperin entre ells per poder viure amb igualtat i llibertat en un planeta habitable. Penso que aquesta col·laboració entre pobles s’ha de fer a diversos nivells, globalitzant els drets socials, polítics i mediambientals, i descentralitzant la resta de qüestions sobre la base del principi de subsidiarietat, fins on permeti l’economia d’escala en cada matèria (expressant de forma molt resumida i sense entrar en detalls).

Per tant, d’entrada sóc partidari de participar en àmbits de col·laboració el més amplis possible, sempre que es mantingui un respecte, entre moltes d’altres coses, cap a la nostra realitat nacional, cap al nostre país i cap a la nostra llengua (en cas contrari, si no se’ns respecta, si se’ns insulta i se’ns menysté constantment com passava sota el govern d’Aznar, no descarto la independència, per això sóc partidari del dret a decidir, de l’autodeterminació).

En aquests moments però em resisteixo a creure que tots els espanyols pensen com l’Ángel Acebes, i la millor enquesta, que són les eleccions, em dóna la raó en aquest punt, per molt que la COPE i companyia ens intentin fer veure a tots i totes el contrari...

No ho sé, crec que el fet que una formació de govern faci plantejaments polítics sense tenir clara la forma d’assolir-los és poc encertat. I, evidentment, propostes polítiques de tanta volada no es poden fer públiques en una calçotada i sense reflexió prèvia...

El pitjor de tot això és que pot tenir uns efectes molt contraproduents i totalment oposats a l’objectiu original. Espero equivocar-me, però ja em veig a venir un reforçament de l’agressivitat PPepera i centralista contra Catalunya, mentre els que han llançat la proposta segueixen improvisant, sense estratègia definida. Perquè vull pensar que no hi ha una estratègia electoralista al darrera...

Molta gent va votar Esquerra desprès d’allò de Perpinyà. Una part molt important de la ciutadania va donar un vot de confiança al Sr. Carod perquè, tot i que potser va dur a terme una acció equivocada, aquesta estava clarament guiada per la bona fe, per la voluntat de trobar una solució a un greu problema enquistat. Va ser una reacció noble de la ciutadania. Conec molts militants d’Iniciativa i d’altres partits que van votar per Esquerra en aquella ocasió. Però repetir la jugada premeditadament podria no sortir tant bé. Em sembla molt perillós jugar amb foc sense haver pres precaucions ni calculat les conseqüències, sobretot davant d’una dreta espanyola tant extrema i fora de lloc com la que lideren en aquest moment Acebes i Jimenez Losantos...

La voluntat de solucionar els problemes està molt bé, però em sembla que no n’hi ha prou amb la bona voluntat per anar endavant. Penso que fan falta més coses, com per exemple haver identificat correctament la causa dels principals problemes que tenim, o trobar la manera de portar a la pràctica la solució que es proposa. I aquests dos elements són els que trobo a faltar en la proposta d’Esquerra...

En fi, això només pretén ser una reflexió en veu alta i una invitació al debat. Com ho veieu vosaltres?

AMB ELS BRIGADISTES POLONESOS

1. Fa ja una setmana de la festa del XVè aniversari de l’Associació d’Estudiants Progressistes, però encara em dura la impressió. Retrobar-me de cop, en una mateixa nit, amb els vells amics i amigues de lluita universitària va ser realment fantàstic, i vull des d’aquí donar les gràcies a tots els i les actuals militants del sindicat que tant bé heu sabut organitzar l’assumpte, contactant amb persones de totes les generacions aeperes i regalant-nos una nit senzillament inoblidable. No exagero, va ser al·lucinant, tal i com reflexa la meva cara a la foto adjunta, presa quan em vau fer sortir a la tarima i vaig veure tantíssimes cares amigues entre l’auditori...

Gràcies de veritat, amics i amigues de l’AEP, i per molts anys!


2. En un altre ordre de coses, és bó veure que l’Ajuntament de Vilafranca ha signat un conveni per tal que l’obra social d’una poderosa entitat financera atorgui microcrèdits a les persones emprenedores de la Vila, a través del Centre Àgora, per tal que puguin tirar envant els seus projectes empresarials. Són crèdits de quantitats relativament baixes (fins a 15.000 €) però per als que no es requereixen avals ni garanties impossibles per a persones amb poca capacitat econòmica.

L’experiència està demostrant l’enorme potencialitat dels microcrèdits arreu del món. És sorprenent veure el partit que les persones imaginatives i emprenedores poden treure d’un ajut inicial tant petit. Segons dades de l’entitat financera, també aquí Catalunya les dones i les persones immigrades són les principals beneficiàries, i amb cada actuació es creen de mitjana 2,5 llocs de treball.

Tant de bo accions com aquestes no fossin tant anecdòtiques en l’obra social de les Caixes d’Estalvi del nostre país! [+ info de la notícia]


3. Desgraciadament no tot són bones noticies en aquesta vida. Un exemple clar: La dreta rància que governa actualment Polònia (la de veritat, no la televisiva) ha mostrat recentment el seu rostre més inhumà. El govern de Kaczynski, en una decisió que només puc qualificar com a covarda i mesquina, ha decidit que els escassos brigadistes internacionals polonesos que encara són vius deixaran de cobrar la petita pensió que fins ara venien percebent.

Per als més joves que potser no n’heu sentit a parlar, apunto que quan els feixistes espanyols liderats per Francisco Franco es van alçar contra la Segona República l’any 1936, desenes de milers de joves voluntaris d'arreu del món, superant tot tipus d' dversitats, es van desplaçar pels seus propis mitjans fins a l'Estat Espanyol per tal de fer costat al nostre poble i combatre l’autoritarisme. Aquests joves íntegres i idealistes, el Brigadistes Internacionals, són avui (els pocs que queden) avis de noranta anys.

És senzillament vergonyós que un govern que es diu democràtic deixi sense mitjans de subsistència uns avis que pràcticament ja no tenen forces per fer sentir la seva veu i que tant van contribuir en el seu dia en la duríssima lluita contra el feixisme que es va viure a Europa durant el segle passat. Unes persones que, arriscant-ho tot, van portar la seva solidaritat i el seu compromís humà fins a l’últim extrem, en una terra per a ells estranya, no mereixen aquest tracte roí.

Diversos col·lectius han iniciat una campanya d’enviament de cartes i correus electrònics a l’ambaixada polonesa per tal que el govern d’aquest estat rectifiqui la mesura carcamal que ha pres.

Podeu escriure a l’Ambaixada de la República de Polònia, al C. Guisando 23 bis, 28035 de Madrid, o per correu electrònic a l’adreça embajada@polonia.es . Esperem que les nostre queixes facin entrar en raó al govern polonès... [+ info i un model de carta per enviar]

FEMINITZAR VILAFRANCA

Soc dels que pensen que les polítiques municipals poden ser (i han de ser!) instruments per transformar les condicions de vida de les persones. I en l’objectiu d’avançar cap a una societat d’homes i dones lliures, diversos i iguals en oportunitats, que puguin portar a terme amb autonomia els seus projectes vitals, la quotidianitat juga un paper molt important. Per això la quotidianitat ha de ser un dels centres de l’acció política.

En el dia a dia, es mantenen encara fortes desigualtats entre homes i dones, desigualtats derivades de la separació dels àmbits públics i privats i de l’assignació de rols segregadors que, sovint, releguen un sexe a l’altre. Per canviar això, insisteixo, cal intervenir en la quotidianitat.

Perquè, evidentment, hem de lluitar contra les situacions extremes que són fruit d’aquesta divisió de rols, situacions com la feminització de la pobresa o la violència de gènere, per posar dos exemples; però cal alhora intervenir en els elements estructurals, compensant les inèrcies socials per garantir la igualtat d’oportunitats entre tots i totes i també per capgirar les prioritats existents, donant més veu a les dones i construint una societat que reconegui totes les tasques necessàries per la societat, ja siguin aquestes taques realitzades (encara) majoritàriament per homes o per dones.

I en aquesta línia des d’Iniciativa per Catalunya Verds de Vilafranca del Penedès ahir presentàvem en roda de premsa les nostres propostes per feminitzar Vilafranca (foto). I ho fèiem amb dos objectius ben clars: en primer lloc volem incidir en aquells àmbits de la nostra societat que no solen estar a l’agenda política, però que per nosaltres són molt importants. Àmbits essencials per al funcionament del dia a dia, on el paper de les dones és molt rellevant però als que sovint no es presta atenció, potser perquè les dones encara són minoria en els centres de decisió. I en segon lloc, volem incidir políticament perquè també els homes assumim, d’una vegada per totes, les nostres responsabilitats en aquestes qüestions. És per això que els homes i les dones d’Iniciativa diem que volem Feminitzar Vilafranca.

I ho fem aportant, penso, propostes innovadores, perquè la majoria de les propostes que vam presentar no estan destinades específicament a les dones, sinó que van orientades al conjunt de la població, com el Pacte Municipal d’Usos del Temps (del que ja hem parlat en aquest bloc fa uns dies), o la proposta d’elaborar els pressupostos municipals amb perspectiva de gènere (perquè, malauradament, els números, els pressupostos, tampoc són neutrals i, si no s’hi presta atenció, acaben reproduint certes dinàmiques imperants encara en la nostra societat).

En definitiva, com molt bé ens deia ahir la Laura Carbó, l’objectiu essencial és “donar igualtat d’oportunitats a la totalitat de la ciutadania: homes i dones”.

SALUT I REBEL·LIA!

Quan cursava segon de BUP a l’Extensió Vilafranca II la veritat és que les condicions materials eren força insuficients (per contra, i per sort, el professorat tenia, en línies generals, molt bon nivell pedagògic i de tracte personal). Però a nivell d’equipaments, l’Extensió Vilafranca II (que posteriorment esdevindria l’IES Milà i Fontanals) era un institut encara sense seu física i fèiem classe en diversos espais de l’IES Eugeni d’Ors, anant d’aquí cap allà, a les aules sobreres i, en algunes ocasions, fins i tot als barracons prefabricats de plàstic que hi havia instal·lats sota les pistes.

Arran d’aquesta situació, que consideràvem inacceptable, alguns estudiants varem decidir contactar amb els diversos sindicats estudiantils de que teníem notícia, per veure que podíem fer. A mi em va tocar contactar amb un sindicat que feia poc que s’havia format i que tenia encara un nom complex perquè estava en procés d’unificació de diversos grups: l’AEP-ACE (Associació d’Estudiants Progressistes – Associació Catalana d’Estudiants).

Al final, les mogudes estudiantils que varem tenir aquells anys a Vilafranca no es van desenvolupar sota les sigles de cap sindicat, sinó buscant sempre la màxima unitat. Jo però em vaig endur una impressió molt bona de la gent de l’AEP-ACE: mentre la resta de sindicats amb els que varem contactar el primer que feien era invitar-nos a entrar dins del seu grup, els de l’AEP-ACE, ens aconsellaven organitzar-nos assembleàriament i decidir per nosaltres mateixos.

Més endavant, ja a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, vaig començar a participar activament a l’AEP (que és el nom que finalment va adoptar l’AEP-ACE), que tenia (i encara té) un grup molt organitzat en aquella facultat.

L’Associació d’Estudiants Progressistes ha tingut alts i baixos en els seus quinze anys d’història, però crec que hi ha uns elements centrals que sempre han guiat la seva acció: per un costat, sense ambigüitats i més enllà d’un simple eslògan retòric, l’aposta decidida per la defensa de l’educació pública en tots els àmbits; d’altra banda, la clara voluntat de transformar la societat, de fer realitat allò de que un altre món és possible, participant dels moviments socials unitaris (lluita pels drets dels immigrants, moviment antiglobalització, assemblea bolivariana, xarxa per l’abolició del deute extern, Aturem la Guerra...) i organitzant actes i xerrades d’universitat alternativa on es mostren punts de vista que sovint queden relegats dels plans d’estudi oficials; i finalment, però potser el més important, a l’hora d’organitzar mobilitzacions (Campanya en defensa de la universitat pública, moviment contra la Ley Orgànica de Universidades...) l’aposta per la recerca del màxim consens (si és necessari arraconant les pròpies sigles) i la màxima participació dels estudiants, impulsant el moviment assembleari.

De l’AEP puc dir que m’hi vaig formar políticament, que hi vaig aprendre tantes o més coses del que aprenia a classe, i que hi vaig conèixer persones de procedències ideològiques molt diverses (des d’anarquistes fins a socialdemòcrates, passant per independentistes, socialistes, trotskistes, catòlics progressistes, zapatistes, comunistes, ecologistes, o simplement, persones d’esquerres amb criteri propi i amplitud de mires), la immensa majoria d’elles d’una gran integritat humana i amb moltes de quals encara estem en contacte i tenim una bona amistat.

Des d’aquí doncs, ara que el projecte compleix els seus primers quinze anys, moltes felicitats a tots aquells i aquelles que, al llarg d’aquest període, hi heu participat. Ens veiem a l’acte i el sopar de celebració del proper 9 de març. Salut i rebel·lia!